Li agradaria
pensar en un món on les dues cares de la moneda estiguessin foses a foc roent.
Sota la llum de la nit pensa en la llunyania dels records. Fa molts anys que
vaga pels carrers de la ciutat que el va acollir. Encara té present aquell
primer dia a la urbs, les mirades dels nous veïns, el menyspreu dels residents,
les corredisses davant d’aquell home de la porra. Es va amagar en un lloc fosc,
brut, llefiscós, ple de les restes de cada una de les cases que li donaven la
benvinguda. Tothom en va tenir per a ell. Hi havia defecacions, pixums, restes
de menjar, compreses. Ell no es podia moure. Qualsevol pas en fals hagués
truncat aquell camí que, per fi, semblava arribar a la meta. Quina meta! Una
meta fastigosa que li deixava les mans llardoses. No podia rascar-se els ulls,
no podia plorar, no podia decaure. El tuf era tan fort que per moments
desitjava sortir d’aquell pou infernal, però a la ment tenia els últims dos
anys plens de misèria a la seva terra natal, aquell llarg camí pel desert, els
ulls en blanc del seu amic mort en plena travessia, l’asfalt tocant la pell a
cada salt del camió. No acceptaria una derrota, no hi havia temps per la
rendició. Era un tros de merda més dins de la capital. Ho era i ho és. Amb orgull
de qui deixa un passat trist i arriscat per accedir a un món míser ple de
promeses falses. L’escenari és ple d’actors secundaris, només un és el principal,
porta un vestit llarg i du el nom de Vergonya humana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada