Quan les orenetes
emprenen el vol, fa dies que no hi ha rastre de la neu. El vent bufa, però ja
no amb aquella força que feia tremolar les branques nues dels arbres. El blau
del cel es mostra sense aquells núvols que semblen cotó, però tants de cops els
crida altra vegada per venir a descarregar. És aleshores, quan la pluja ve a
ruixar els camps verds, que les aus aprofiten per mullar-se les ales abans de
refugiar-se als seus nius.
És la vida que
torna al poble. Un període de tranquil·litat, de vitalitat. Tornar a ser per
esdevenir. I ningú no es pregunta si allò ja ha ocorregut abans, si només és un
cicle que torna i torna sense aturador. El blat verd acabarà sent groc aviat,
marró quan estigui a punt de ser segat, lligat en bales, exportat. I el camp
desert esperarà l’hivern, que regressarà al lloc de partida, a l’origen, al
camp desèrtic, ple de terra remoguda, prompte bruta de la neu caiguda. I de la
mort en farem un paisatge melancòlic, rural, silvestre, pintoresc. Però en el
fons, no serà res més que vida acabada, vida a punt de néixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada