Quan les èpoques no es comptaven per anys i ni tan sols les comarques eren regions. Allà on els herois tenien por de les dones i els homes cecaven la por, la van fer fora
del castell perquè no sabia cuinar. En el seu exili es va emportar totes les
seves pertinences. Des d’aleshores el castell és buit i desolat. Cap dels
soldats no ha tornat mai a defensar la fortificació. És més, molts la van
seguir, corrents pel bosc, portant-li les seves robes i teles de l’Orient.
Ningú no sap on
és casa seva, però de nit és fàcil sentir-la udolar entre els llops. Quan hi ha
lluna plena s’estira als peus d’algun arbre de gran tronc. Es puja les
faldilles i, sense importar-li si hi ha soldats o animals al seu voltant,
retorna al castell dins del seu imaginari. Els crits que surten de la seva gran
boca fan esfereir el més valent. Els seus moviments sense compàs fan embogir
els agosarats membres de la Cort.
En els seus
humits somnis recorda com anava als calabossos i seduïa els presoners més
rebels. No li importava veure’ls tocar-se davant seu. Ella els excitava i
marxava. Tots l’odiaven, perquè la volien i no la podien. Fins que un dia, quan
l’atzar va estar del costat d’un dels reclusos; ella va apropar-se a la cel·la
del delinqüent i, després de pujar-li la temperatura, no va poder marxar. Ell
la va prendre amb força, va estirar-li les claus que duia al cinturó i, en poc
menys d’un minut, ja la tenia per a ell sol. Semblava que ella es resistia,
però només era una imatge, perquè per fi havia aconseguit un heroi entre tants
perdedors; algú que s’havia jugat la pell per poder-la agafar amb força,
aixecar-li els braços, treure-li el vestit i deixar-li els llavis inflamats de
tan mossegar-los. El càstig que rebia era el premi que buscava, dins de la
foscor d’una cambra tètrica un home fort i valent la feia cridar com si fossin
dos animals salvatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada