Plou pedres de
foc. Ni rastre dels núvols ombrívols. Fa dies que les fulles no volen quan
cauen. Es forma una moqueta prematura sobre l’asfalt bullint, del color marró
de la tardor, però encara no hi som. O sí. No ho sabem. Perquè el temps ens
colpeja un cop i un altre, deixant-nos sense aire, sense vida.
Les mans proven
de moure el cos, l’ànima intenta bellugar el cap, el cervell demana pas, però
no pot. Les emocions, caduques, velles, feixugues, ens arrosseguen per un camí
que no hem triat. No hi anem en classe turista, ni amb bitllet de retorn,
simplement ens han encaminat per una drecera sense afluents, sense opcions,
d’única sortida; sense dir-nos quan arribarà el final.
I per la tarda no
sento l’esperança de la vida. La il·lusió del demà. La fe dels creients. Em
costa mirar sense les ulleres de l’engany, m’he acostumat a la mentida
perpètua. El mirall no m’enganya quan m’observo amb la màscara posada. Postures
falses i una caiguda en picat. Com n’és de fangós el vespre. El sol
desapareixent, la calor encara resident, el cos suat i la confiança en tot
completament perduda.
M’agradaria mirar
el cel, veure com la foscor s’apodera de
l’escenari, delectar-me amb la fresca de la nit. Però la nostra estada aquí és
efímera, no som res. Aviat serà matí i altre cop, acaloradament, notarem com
avancem cap a la mort.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada