Relat de sorra

He d’escriure un conte per dormir. Ho faré després d’omplir de llàgrimes el meu cor. Necessito que estigui ple d’alguna cosa semblant al que li dieu vida. Sóc conscient que res del que faci no podrà mai ser sensible; la vida és injusta i crea ràbia. La indignació és part essencial dels nostres sentiments. La teva mà, sempre amb les venes marcades, allarga els seus dits per poder tocar els meus. És hora de dormir, cal que t’escrigui un conte, després descansarem, junts, plegats, abraçats, fins l’eternitat.
La sorra cau enduta pel vent. S’amuntega formant aquelles dunes infinites que dibuixen el desert. Abans de dormir, podríem dedicar-nos a comptar cada un dels granets. Jo n’agafaria un, te’l donaria, l’enumeraríem i el deixaríem altre cop al terra. En prendríem un altre, i després més, i més. No voldríem pas comptar-los tots; no som tant agosarats, però ens agradaria tenir un lloc on el temps no jugués en contra, tot el contrari, qui no té pressa per comptar, li guanya la partida a Chronos. Un granet i un altre, deixant-los escapar entre les mans. Rient si ens descomptéssim, tornant a començar. És tan llarg el desert, sembla infinit, etern. El seu camí interminable és la millor drecera que ens espera. Pren les ganes d’estar amb mi, amb nosaltres, amb ells, amb tots els que estimes. No cal que portis records ni esperances. Tan sols ens caldrà enumerar, un per un, tots els granets de sorra i aconseguirem ser immortals.