Relat del torn

Bukowski em regala mongetes,
el sol em cega per la finestra.
No vull res més que una llum rogent.
Un boli trencat no em serviria,
però el teclat encara funciona.

I surt un iaio amb una veu
de mecànic negre
el veig a la pantalla
i em recorda que tot passa.

És el torn de nit,
tota la nit ho és.
I es baralla amb el Charles.
No era una puta,
sí ho era.
Mentia, fingia, no sentia.


I entre tots dos
surt la meva veu,
que calla,
que demana silenci,
que mira una senyora esperant el bus,
que observa el marró
menjant-se el verd
dels arbres caducs.

Altre cop els plataners
m’avisen que tot passa,
fins i tot els huracans.
Només la C segueix,
dins meu, amagada,
esperant el seu torn.

És el torn de nit, diu el de NJ,
Ha follat tota la nit, diu el de LA.
No penso fer-los cas,
sembla que demà va ser ahir.
Continuarem esborrant...

Relat del transitiu

Estimat, has vist com parlen les pedres? No ho has vist? Ho sé, no parlen, però ho has vist? No ho crec, el silenci és part d’elles. Si les haguessis vist, et plorarien els ulls. Em preguntes per què? De veritat? Tu, que pensaves que havies viscut quelcom especial. Tu, que pensaves que havies tocat el cel. Tu, que ploraves més que Déu el dia del Judici Final… em preguntes per què mentre li agafes la mà i te l’endús a un racó?
Deixa que les pedres et posin al seu lloc. No tots els verbs són transitius, no tots els subjectes han d’anar acompanyats. No totes les estrelles tenen adjectius. No tot el que dius és veritat.
Ara és quan aprens que, per tu, oblidar és un verb com qualsevol altre, fins i tot com estimar i odiar.

Relat tronador

S'ha girat tot,

com el boomerang

que vam llençar fa temps,

fa paraules.

Sense veure d'on venia

tu ho sabies,

no l'esperaves

ens atordia i allunyava.

Un cop fort,

sec,

incisiu,

devastador,

al ritme de la metralleta

que ensordeix

més que l'oïda,

la memòria,

i es carrega el futur

a cop de branca

rompuda.

Silenci tronador.

Mancat d'esperances

només goso

mirar el cel

cercant el reflex

del cop celestial,

desitjós de veure

el temps anterior

a la gran explosió

que no esperàvem.

Relat del No

No crec en les persones,

perquè jo no soc persona.

No crec en la veritat,

perquè és una mentida.

No crec que sigui viu,

perquè a poc a poc vaig morint.

No crec en el futur,

perquè ràpidament esdevé passat.

No crec en mi,

perquè he volgut ser tu.

No crec en el silenci,

perquè es trenca quan es parla.

No crec en els teus crits,

perquè callen per matar-me.

No crec en les cicatrius,

perquè han sigut ferides.

No crec en els inicis,

perquè provenen de finals.

No crec en les llàgrimes que em dolen,

perquè en el dol s'assequen.

Tot el que he tingut ha sigut res.

Crema Roma, crema ara,

abans que Neró i Tàcit

en busquin els cupables.

Relat de Lady James

Lady James va a missa cada dia,

no passa per confraria, espera al portal

que la tractin com un animal mort de fred.

 

El seu barret de llana és d'un tsar esmunyedís,

que visqué feliç, que morí d'amargor;

no passà fredor, no patí com ella

en un asfalt sense alegria.

 

Estirada a les escales, jersei sobre jersei,

va abrigada a vegades, no escolta l'Agnus Dei.

No la volen a la porta, el seu posat fa por;

odien la seva ferum forta i la seva cara de dolor.

 

Estimada, vas amar totes les hores,

aquest any, de bones, a ballar no et trauran:

ni ell ni el teu amant.

Segueix, per caritat humana, pidolant amb escreix.

Relat de la Pietat

Un ull amb Cronos i l'altre amb Morfeu.

Obre i tanca.

El cel és massa fosc per volar sense ales.

Són les tres, són les quatre. Després les cinc, les sis i a les set ja s'alça del llit. Els raigs de llum el ceguen. Una mica d'aigua, de cervesa, del que sigui per rentar-se els ulls. Una mica de pietat, aquella estàtua petita de la Pietat que va comprar-li al seu pare quan era viu. Potser si la destrueix en mil bocins crearà la metàfora perfecta que està buscant. Un, dos, tres. I tot es trenca. Silenci. Prou converses internes. Prou desesperació. Se li han acabat els mals de cap. La calma total envaeix la seva habitació. Només s'escolta la ràdio: L'avió ha caigut sobre les muntanyes i segurament ningú, ni tan sols el capità, ha sobreviscut.

Relat de l'espera

El nen no deu tenir ni tres anys. Juga amb una ampolla d'aigua que la seva mare li ha donat. Durant uns segons juga al costat d'ella, després, cansat de fer sempre el mateix, dona voltes al voltant de les cadires on estan la mare i la tieta. Ambdues porten un vel, tot i que una d'elles el porta mal posat i se li poden veure una mica el tipus de cabells que amaga dins de la seva roba protectora. Com no estan assegudes just una al costat de l'altra, sinó que resten en files diferents, per parlar entre elles cal que una de les dues es mogui i inclini el cos. Com és una posició incòmode, es recolze el cap amb el braç. 

Un parell de vegades, la que està inclinada, s'ha girat del tot, mirant cap a mi. Hem coincidit en les mirades només dos cops, però potser ho ha fet més dues voltes. Per mi, ella no es guapa, però potser els seus cànons són diferents als meus. To i el poc atractiu que li trobo, m'agrada mirar-la, té una cara molt noble, sembla bona persona. 

Quan no la miro a ella, giro el cap a la dreta. Un grup de noies joves esperen a les seves cadires. Una d'elles és guapa, però no prou com perquè jo comenci a tenir fantasies amb ella. Les veig xerrar i riure i aleshores recordo una amiga. No sé per què però em ve al cap molt sovint el seu record. Penso què estarà fent, si serà feliç, si encara em recordarà, si haurà aconseguit superar totes aquelles coses que li causaven neguit.

I a poc a poc la vida a l'aeroport em transporta, com les orenetes s'enduen els nostres somnis mentre esperem que les agulles avancin. 

Relat de cartes

Carter que em robes les meves cartes, carter que em robes les meves respostes. Aviat ja no tindré esma per seguir escrivint, per continuar esperant, per… per perllongar aquesta espera incerta. Sé que segurament les robes pel meu bé, estic segur que ets un lladre de bon cor, però petit lladregot, no creus que fora millor una altra solució?

De nit veig com entres al portal, com rebentes la meva bústia, com sostraus epístoles que espero amb anhel. De dia observo com tens un ull sota control, és el vigilant de les meves sortides missives, no hi ha forma de que acabin viatjant cap al seu destí.

Casa teva feta de paper, paper de paraules que no són teves, que esperava meves i seves. I casa meva feta un silenci de paper, paper de blanc infinit.

Si per ventura arribés alguna lletra meva a bon port, si per sort deixessis de robar-me els meus mots; porta-li una rosa, oblida la carta, i lliura-li a canvi del somriure que m’indiqui el camí. 

Relat del perdut

I de cop i volta, altra vegada el silenci. Un silenci buit de sons, de verbs, de paraula, de carícia i de ràbia. Un silenci ple de desesper, de sense sentit, de desorientació i de tristesa. Què bé deuen viure els sords sense sentir les crítiques, deuen dir. Què malament viuen els sords, que no saben si els critiquen. Poden els mariners tornar a terra sense sentir la brisa lliscant per la seva pell? Creuen els feligresos que compleixen el Credo si no escolten els sermons dels capellans?

La brúixola cau i no hi ha forma de saber quin és el sender. A la nit la caminada és fosca; si tens un petit lot que t'il·lumini, o si per ventura pots veure a dalt de tot de la muntanya un gran far, o fins i tot una cova amb un llum d'oli petit, et sents més alleugerit. Però quan dónes voltes i voltes i veus que has passat trenta vegades per la mateixa cruïlla, pels mateixos arbustos, saps que el bosc se t'està cruspint, saps que aviat cauràs al sòl, sense haver avançat, sense haver retrocedit. I evadit de tota responsabilitat, cavaràs un sot i posaràs el teu nom, t'enterraràs i deixaràs senyal sobre la humida terra arenosa. Aquí descansa un home perdut, que es va perdre de forma voluntària, però que volia trobar la sortida malgrat ningú no li va encendre el llum.

Relat de l'escut

Li deien escut i semblava un miratge,

es creien els protegits i queien com salvatges.

Si la defensa és una arma mullada

sovint t'ataca la marinada.

No esperis que la brisa

et pentini de nit i de dia,

ni que arribi la veu a l’albada,

el missatge és silenci, és mort,

és tot el que no desitjaves.

I continuaràs mirant les estrelles

com si elles, tan lluny,

allarguessin la mà; fossin teves,
fossin seves, s’unissin en la mirada.

Relat de l'esquirol

Tot sovint a l’esquirol li agradaria saber si l’ocell és lliure. Però no sap com anar-lo a trobar. Tot sovint les estrelles són miralls, però no de si mateix, sinó de les ales perdudes del seu ocell. Tot sovint el destí es pregunta si no queda rastre ni de l’ocell, ni de les ales, ni de l’esquirol.

U és la lletra i el número. Importa tant el número que, a vegades, pensant en el dos, ens perdem pel camí.

Deessa infernal, envia un senyal, envia un llamp, un tro, algun detall que els mortals puguem veure des de l’humida terra per la que vaguem de Nord a Sud.

L’esquirol salta d’arbre en arbre, buscant la seva gla. L’ocell deu estar a prop, o lluny, però no el pot olorar. Queda tan blanc el paper quan ja ningú no hi escriu res.

Brisa sucumbida, abandona la redempció, torna al camp de la guerra i bufa fort.

Tot sovint l’esquirol vol i dol. Mentrestant, l’ocell vola i vola, lluny, tant lluny com els animals de l’oblit.

Relat de mudes

He vist unes passes mudes,

retronaven al passar per

les fosques roses que, 

sense anhels de ser vistes

ni reconegudes, eren

tristes i mancades de mels

dolces i perdudes.

Aviat sabran les parets

on caure i on aixecar-se,

on cridar i on callar,

on buscar i on trobar,

on recloure's i on exposar-se.

Ho sabran sense que tu

els ho expliquis, els ho diguis, 

els ho neguis, els ho robis.

Quan l'aire falti entre

els records exhumats,

els esquelets s'alçaran a fer-te companyia. 

No esperis aquest moment

asseguda sobre la negra llosa

del nínxol de les teves esperances,

no arribaran més que soles

il·lusions amarades de llàgrimes callades.

Relat d'esbandir

Digues un vers que esbandeixi la boca: follar.

I un que la netegi del tot? Morir.

Si morim sense rentar-nos, acabarem
com vam venir, sense paraula, sense verb.

Relat de pous

Assegut al voral del carrer Revolució, Tom troba a faltar l'aigua del riu corrent entre les seves cames, la brisa acariciant els seus cabells i el sol cremant la seva pell.

No demana caritat, però un home d'uns seixanta anys li tira una moneda als seus peus. Tom l'agafa, se la mira i la guarda. El buit interior que escolta no és el dels budells, que fa temps que no s'omplen, sinó el del seu cor, on hi van col·locar deu claus punxeguts que cada dia s'eixamplen més.

Mentre cavil·la en tot i en res, els seus ulls perduts entre l'aire gastat de la ciutat, una noia que no arriba als trenta anys s'apropa a parlar amb ell. No es coneixen, però ella sembla voler-lo ajudar. Dues estrelles mortes seuen costat per costat. No saben que s'estan apagant. Ella intenta expressar alguna cosa, però no pot; ell li agafa la mà i pren la paraula:

"És el teu escut o és que passes completament de mi. Perquè si és que passes el més normal és dir-ho, comunicar-ho. Així deixaria de fer-me mal cada vegada que sento el silenci rebotar contra els meus mots.

Una font sense aigua segueix sent una font, però per molt que un desitgi que brolli res, no li traurà la set. Això sí, si ja se sap que l'aigua no eixirà mai per aquella font, un pot prendre la decisió de deixar d'estar al seu costat o de seguir-hi. I podria ser perfectament aquesta última opció la triada, però escollida amb voluntat.

A vegades, per pena, els humans no parlen, no es comuniquen, no expressen; però no saben que així fan molt més mal que si usen el verb, amb sinceritat, des del cor. 

Un adéu sempre serà millor que un pou per on rebotin les pedres que es tirin fins deixar de sentir-les, allà per l'infinit. 

Un hola i tornem a començar sempre serà millor que un escut contra voluntat".

La noia s'aixeca i vacil·la, no sap si marxar o quedar-se. De fons, les campanes d'una petita església del barri indiquen que són tres quarts. Els coloms resten en fila sobre el cable telefònic. El quiosc no té clients, però el quiosquer segueix esperant que vinguin.

Relat d'Hermes

-Escolta, saps què li passa al Joan de Cal Verd?

-El Joan de Cal Verd?

-Sí, el Joan, el carnisser…

-No, què li passa?

-No ho sé, per això t’ho pregunto.

-Que es troba malament? Aquest matí l’he vist a la carnisseria…

-No, no. No es troba malament. Vaja, que jo sàpiga.

-I doncs? No t’entenc.

-Dic si saps què li passa amb mi.

-Amb tu? I què vols que sàpiga jo! 

-Ja..

-T’ha dit res dolent?

-No..

-Aleshores?

-Tot sovint no em diu res.

-Estarà enfeinat.

-Suposo.

-O ocupat.

-Suposo.

-I per què no li preguntes?

-I què li haig de preguntar? SI cada dia m’apropo a la carnisseria a dir-li bon dia!

-I no et diu res?

-A vegades sí, a vegades no.

-Ah… Doncs estarà enfeinat.

-I si en lloc d’enfeinat el que li passa és que està enfadat?

-T’ho diria, no?

-Suposo. I si el que vol és ignorar-me?

-T’ho diria, no?

-Suposo. Però potser li faig pena.

-Pena? Per què?

-Pena per… no sé… ell és tan bon home.

-Sí, però pena! Home, no et passis, no?

-No em passo. Simplement desconec tot.

-Tot?

-Sí, tot. Tot el que no és dins del meu cap ho desconec… 

-I el que és dins del teu cap?

-També.

-I què coneixes, doncs?

-Res.

Paraules emmetzinades, silencis absorbits per situacions desconegudes. El temps cau de pressa entre les persones quan la brisa s'atura. Chronos clama des del cel i Gea es tapa els ulls. Aviat seguirà l’eco ressonant entre les muntanyes. En breu Hermes s’aturarà i no arribarà al seu destí. Algú l’esperarà dies i dies mentre les flors es panseixen. I allà al fons, sota el volcà dels dubtes humans, els Déus riuran de tristesa per les seves creacions.

Relat de ventiladors

Ventilador engegat, llibre tancat. Tecles sonant mentre algú les prem. Proverbis que ressonen a l’habitació fosca per on naveguen idees mortes i frases vives. Se sent Dream Lover al màxim volum a l’habitació del costat. Deu haver-hi una festa de dos, o d’un. El Fran té els dits dels peus escalonats, de més gran a més petit, pot formar un delta sense problemes. La Maria no, els seus dits semblen serrats per una destral de fusta dura. Hi havia un article que parlava d’això, no ho deuria escriure un periodista, ni el veí, ni el Fran. 

De tanta cosa que se sent del carrer, no hi ha res per escoltar. És hora de baixar persianes, però fa tanta calor que ningú no gosa fer-ho. 

És el moment de treure el licor de l’armari. És l’hora del jo, d’aquell jo que la Maria va robar al Fran. Per buscar-lo la de cercar a ella. Per molt que no la trobi. I aleshores recorda. I són tants els records i tantes les Maria que malgrat no bufi el vent, ni la brisa, ni passi gota d’aire, a ell se li ofusca el cap escoltant cançons velles. De totes elles, les Maria, no pas les cançons, n’ha tret sempre mocadors. Però a vegades les campanes no repiquen, ni quan un les ha vist moure el batall.
Sedaka abandona Maria i parla de Carol. Són tants els noms i tan buides les respostes, que aleshores Fran recorda la seva mare alliçonant-lo quan era petit: “Fill meu, si vols saber què et diuen, escolta bé si se sent res, perquè la ignorància és el millor menyspreu que et poden donar”.

Relat del silenci

De matinada tot surt de mare.

Aviat serà demà i no se sent ni el rugir dels lleons

de la ciutat, dels amants i dels solitaris,

ni el silenci dels gats que miolen

perquè els sentin els veïns de dalt.

No porten botes els cowboys que,

sense destí fix, han acabat 

suplicant unes cerveses i uns fums trillats.

No duen anells els casats que,

havent perdut la brúixola, han suplicat

de genolls que els prestin petons robats.

Seguirà la calor cremant

aquest buit murmuri incessant de plors,

desesper, inseguretat i desencís.

Esperaran les campanes
que algú les toqui a l’albada.

Relat del cretí

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre fotut mot,

per poder-me esborrar.

Hauràs de dir una altra paraula,

un altre maleït verb,

per aconseguir no veure’m demà.

No sé, no sé;

no sabem res del que passarà.

Sí sé, sí sé,

sé el que vull… ser especial, 

únic, diferent, autèntic,

i que et posis vermella en sentir-me

mirar la lluna;

i que et despullis tota en veure’m

parlar del cel;

i que em cridis fort a l’oïda

sense dir-me res.

A cas els àngels no saben xisclar?

No menteixis, ja ho he viscut abans això.

Fora de control

només som gent rara.

No importa què ens esdevingui,

no m’importa ser un cretí,

sé bé el que faig aquí mentre et prepares.

Esperar s’ha convertit en una rutina,

un cafè sol i la llum del sol

impactant contra uns ulls gastats,

gastats de tant mirar-te la calor

de les mans que vull agafar
amb l’ànima al bell mig de la brisa.