Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

Relat de les abelles

On són les abelles que no pugen, ara,

per les faldilles de les monges reservades.

On són les abelles, ara que la mel és encetada.

No hi ha antenes que puguin amb el fred,

l’esglai, el crit, l’alè.

Demanen auxili agermanades

com porugues i angoixades,

Desfetes entre la sequedat de la terra,

es miren, s’ofeguen, s’odien,

com soldats que coneixen la mort a la gleva.

La reina se les mira, joiosa, ufana.

La seva altivesa les sorprèn.

Elles, tan minses, tantes, tan poca cosa.

A cop de destral tallaran els arbres,

a cop de falç segaran els camps,

a poc a poc bategaran el buit de l’infinit.

Només les que es perdin en la memòria,

les que recordin i s’oblidin

dels records imposats per la reina,

s’alçaran altre cop belles i fortes,

per la seva condició de dones i abelles.

Relat de veloços

Núvol gris entre lletres rares. Sona una música estrangera. Sona com sonaven les pedres caient sobre  Ulisses al pas pel riu.

Salvatge és la reacció, furiosa l’aventura, llunyà el destí... per on s’escapa de la rutina.

La finestra oberta dels anhels robats es tancarà preventivament, com si les valles a ras de terra poguessin segar cames lliures i veloces.

Ho faran una vegada i una altra, instint en matèria morta, com forat d’absorció que nega el furt de la vida.

Relat de geni

Mirada amagada

d’una infinita amargor.

Anys sota l’ombra

feta la llum penúria.

Soledat d’amics,

tristesa de pares,

sequedat d’amor.

Crits del silenci

que la llar no pot donar.

Petites casetes

on no es pot cuinar. 

Mà robada, mà que roba.

Adorm la mà dins de la butxaca.

No la treguis, si no vols,

les ferides són vergonya dels altres

alienes als teus feus.

Puja a la taula,

crida ben fort,

vull veure el somriure

d’aquest llavi tort.

Al final, de la nit en farem dia d’alegria,

la por escamparà

amb aquest gest d’inseguretat;

per fi, per fi...

Seràs lliure.

Carta oberta als alumnes d'Arrels

Estimats alumnes d'Arrels;

com ja sabeu, des de fa uns dies no treballo a l'escola.

Primer de tot m'agradaria dir-vos que em sap greu haver marxat sense acomiadar-me, però ha estat un canvi d'un dia per l'altre. Vaig comunicar la meva dimissió a última hora del dia i, a l'endemà, ja treballava al nou institut.

El canvi ha estat motivat únicament per qüestions laborals. Crec en l'educació pública i, per tant, estic segur que és el lloc on haig d'exercir la meva professió.

Desitjaria que tinguéssiu clar que m'heu ensenyat moltíssim i que sempre us portaré dins meu. A més, espero que hagueu après alguna cosa de mi i, si més no, us hagi obert un xic les ganes d'aprendre.

Recordeu sempre:

1.Penseu! No deixeu que els altres pensin per vosaltres! Mai!

2.Estimeu! Si estimeu els vostres, tot us vindrà de cara!

3.Divertiu-vos! La vida és un joc, no deixeu mai de jugar!

Finalment, us deixo aquí el primer dictat que vaig fer amb TOTS vosaltres, recordeu... si només els rics estudien... només els rics sabran!

I com sempre us he dit abans d'acabar la classe: Gràcies per venir!

No el coneixia de res (1978)

(Raimon)

No el coneixia de res.

Companys em digueren

que havia fet cinc anys de presó

arran d'una vaga

en mil nou-cents seixanta-tres.

Fou després d'un recital

amb censura i amb permís,

com fèiem els recitals

llavors en aquest país

que sembla tan indecís.

De tantes coses parlàrem,

del que hem viscut i del que viurem,

del mal que ens han vingut fent,

del poc que hem après encara,

del molt que ja hauríem de saber.

Moltes vegades recorde

les paraules que ell va dir,

que només uns quants sentírem

entre els riures dels companys,

paraules que ara vos dic:

"Si només els rics estudien,

només els rics sabran,

ens enganyaran amb qualsevol cosa:

unes mamelles en cromo,

uns culs fotografiats,

quatre paraules solemnes

i un futbol manipulat".

No el coneixia de res.

Companys em digueren

que havia fet cinc anys de presó

arran d'una vaga

en mil nou-cents seixanta-tres.

https://youtu.be/03UKleCsMcM

Relat de líquids

El meu nom és Joe Roberts, però no treballo per l’estat, ni sóc sergent de policia. De nit treballo netejant una fàbrica dels afores de la ciutat. De dia dormo, menjo i m’emborratxo. Sembla difícil posar-se a escriure aquestes línies en un estat sobri, des que el meu pare va morir que ho intento; però no hi ha hagut forma.

De petit, ell i jo jugàvem sense parar, ell tenia permisos llargs de la marina, jo deixava d’anar a l’escola per poder tirar la pilota a cistella. Hores i hores junts, botant aquella pilota perquè jo arribés a ser algú. Podien ser les quatre de la tarda o les tres de la matinada. No ens importava que els veïns sortissin a renyar-nos, ell sempre tenia una excusa preparada. Un partit a preparar, un acte important pel poble… sempre tenia paraules per totes les crítiques que rebia.

Quan vaig fer els setze tenia l’oportunitat de la meva vida, em van cridar de la capital per jugar a l’equip de la Universitat. Podia començar a guanyar-me la vida i deixar per sempre més uns estudis que no em servien de res. Era el moment esperat pel meu pare, el que ell havia somniat des que ens vam quedar sense la mare. Però el dia en el que havíem quedat amb els negociants tot es va girar. El meu pare no va aparèixer per casa, estava a la cantina, reunit amb una ampolla de litre i mig de ginebra. Si ho hagués sabut, juro per la mare que hauria anat corrents fins allà, hauria fet aquells cent quilòmetres de distància saltant a tota velocitat. Però no, no ho vaig fer. Jo estava preocupat. Tenia el cor encongit i les llàgrimes a punt de saltar galta avall.
Ahir per la nit, mentre passava el tiràs per la planta tres, se’m va caure un litre d’un desinfectant dins d’un contenidor que hauria d’estar tapat. Maleït dimoni! Per què nassos vaig haver de fer-ho. La meva feina no té cap secret, no calen estudis ni grans pretensions. Començo per la planta superior i vaig baixant fins arribar a l’entrada principal. En totes faig el mateix. Primer passo el tiràs, després omplo la galleda amb un parell de desinfectants (sí, amb guants, perquè són molt forts), uso la baieta de pal amb el líquid que he preparat i, finalment, buido la galleda als lavabos del fons del passadís. Qualsevol podria fer la meva feina, per això la vaig escollir. No tinc estudis, no sé fer res que requereixi una tècnica precisa. Això és bo per mi. Però ahir, ahir anava begut, com sempre, o més; no ho sé. La pitjor hora de feina és la primera, perquè vinc directament del bar. A vegades, si vaig molt torrat, passo per la dutxa de la fàbrica d’aliments escolars i em trec les collonades. Ahir no ho vaig fer. Pensava, de veritat ho dic, que anava tan pet com les altres vegades, no pas més. Ara me’n penedeixo, però ja sé que no servirà de res. Aquest matí han mort 50 nens intoxicats per culpa meva, de res poden servir unes línies de disculpa, ho sé. Però senyor jutge, abans d’enviar-me a la llitera per rebre el fluid letal en xeringa, tingui en compte que, quan jo era nen, també van ruixar la meva vida amb un líquid que no em corresponia.

Relat de renyines

No conec ningú, no conec aquell que dia rere dia va venir a dir-me res.

No el conec avui ni el coneixeré demà, perquè quan ells el criden, ell ja ha marxat a la muntanya estimada. Allà a dalt de tot, on els núvols són catifes voladores i les estrelles baixen a saludar els amics que un no ha trobat mai.

Diuen que els professors de música toquen millor el piano que el saxofon, diuen que després de tocar-lo s'aixequen i miren els alumnes. Diuen que ells, els que miren el professor, els que admiren les notes que no havien sentit mai, no coneixen a ningú.

Alguns dies viatjarem a Jersey, d'altres anirem a Canadà, i mentre ho seguirem fent estarem en aquell núvol fals i trist on ningú no hi vol pujar.

Digues estimada ombra, cal que seguim lluitant? Digueu-me, estimades cames, cal que seguim caminant? Digues, estimat cor, cal que seguim estimant? No espero resposta de cap de vosaltres, ni tampoc de la meva boca, massa vegades l'han intentat silenciar.

Calla, seu! Et cosirem la boca si tornes a parlar. Tenim els estris, tenim el fil, tenim l'agulla afilada i enfilada. No voldràs pas que trenquem els teus carnosos llavis? No et voldries veure amb aquests molsuts llavis plens de punts de creu?

Oh, nit! Vine a buscar-me, porta'm lluny d'aquí. Atrapa'm una vegada més i viatgem allà dalt, sense senyals de trànsit, sense que ens renyin.

Relat de polirítmies

Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home, aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i de tornar a començar.

I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar. Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.

Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem sense llums, sense música, agafats  a aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un ionqui del carrer obscur.

Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang. Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida que creixia a mesura que passava la nit.

Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas dedicar.

I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora, és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes solitaris, plens de vida i companyia.