Relat de la moneda

La moneda no tenia dues cares, en tenia mil. Cada cop que ell la tirava queia de costat i la ràbia li pujava dels peus al cap. Algú va sortir de l'ascensor i ho va veure amb els seus ulls. No sabia qui era, però estava tan enfadat que va llençar aquella moneda directament al seu cap. No el va tocar, mes va caure de costat altre cop.

Com si tingués tres anys i la seva mare no li fes cas, va estirar-se a terra i començà a plorar. Els gemecs eren tan forts que els del pis de dalt no sabien si passava res o si els veïns estaven cardant. Per si de cas, van trucar a la policia. Cinc i minuts i hi serem. Evidentment, no hi van acudir. Però res no havia passat. Només un silenci s'havia apoderat d'aquell apartament gris i dels seus tristos passadissos.

A sota, la botiga de queviures començava a tancar. Aviat serem tots morts, deia el botiguer. La sort, en aquests casos, no va de costat. Tots els joves acaben fent-se grans. I els que no ho fan, desgraciadament, moren quan no els hi toca. Ara tocava abaixar la persiana i pujar la cremallera. Botiguer i dependenta sortien contents després d'haver-se furgat sense pensar si els trobarien els clients d'última hora, els despistats, els que necessiten una ampolla de vi blanc i un parell de coses per picar. Qui sap, unes cloïsses o uns musclos. Potser per endur-se'ls a la platja i brindar sobre una tovallola plena de sorra, o potser per pujar-los a l'habitació d'un hotel i deixar-los a la tauleta de nit mentre es besen pensant en l'eternitat que no ve mai.

La moneda, circular i de mil cares, cau i cau. D'un pis a un altre. D'una finca a la següent. I la gent la recull, se la mira i la tira. Ningú creu estar equivocat. És vespre i els núvols no anuncien pluges, però per si de cas, el metre prepara un cubell pels paraigües dels clients. Estan ja les taules parades i els menjars llestos per ser cuinats. Només falta que entri la gent, s'assegui, xerri, triï i gaudeixi dels seus àpats tan aclamats. És mitjanit i ningú no hi ha entrat. La moneda continua sota la taula d'un dels hipotètics clients. Allà seguirà fins a l'endemà. El personal de la neteja la trobarà i la llençarà a les escombraries. No es poden quedar res del que troben. Normes del local.

El camió de la brossa apareixerà tan tard que el vent haurà virat i la sort l'haurà seguit. Tots morts, qui podrà treure la brossa?

Nen que jugues al carrer amb el ritme que viu amb tu. Nen orfe d'alegries i amor fraternal. Fes-la girar perquè els altres la puguin gaudir. Balla a la platja, canta amb els amics, sobre la terra que t'ha robat el gust del mar.

Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat de granets

Com granets de sorra, el cor s’esmicola.

Intentes prendre’ls un per un, i fins i tot a l’engròs,

però tot s’escola entre els dits,

destrossant l’ànima del cos.

Costa trobar el teu lloc al món, 

quan has fet fora totes les llàgrimes del teu llit.

Pots haver perdut la fe, 

la pots haver perdut a base de tirar,

esgarrapar, o esquinçar,

els que t’estimen al carrer.

Provarà sortir de dins teu,

com una explosió sideral,

forçant les costelles 

fins a fer-te a mal.

No hi ha capsa que pugui aturar aquest forat,

no hi ha escut mortal que aturi aquest dany,

són les gotes salades que han tornat

quan se sent la pressió de baix a dalt.

No és l’adverbi del moment,

no és la paraula del sentiment

que et duu a les cortines

amagades de l’habitació

del plany nocturn que no se sent.

Mai seguirà davant teu

peu rere peu, amb un únic dit

trepitjant la ferida que et sigui lleu.

Sense forces, sense ganes,

amb el coixí sobre el cap

i el cos arraulit continuaràs

veient les portes tancades

i les llums apagades.

Dins de la foscor sentiràs

el sol brillant lluny de tu,

distància de l’esperança

que t’intentaran imposar.

Relat d'erms

Des què m’ho va dir que faig esforços per no explicar-ho. Res del que he somniat no s’assembla a la veritat oculta, la que va esdevenir llum quan ella em va parlar. Res ho era i res no ho és, ara. Continuaré esperant aquí assegut, al seu costat, mentre les herbes creixin. La terra no és erma, amb la pluja i el bon sol aviat els matolls em taparan les penes. Quedaré amagat, fluix, dèbil, sense aigua ni menjar; però amb l’ànima tranquil·la i el cos assedegat d’haver estat sobre l’arena fosca. L’arena que la cobreix i la tapa, la que la protegeix i la recorda. Agafaré la sorra amb les mans, la miraré com si fos ella. Sentiré els seus mots, les seves ganes de viure. Després, seguiré ajagut, entre plantes i fulles silvestres. Els raigs solars aviat ni em molestaran, quan el temps passi i ja no sigui vida, els que em rodegen, els que em devoren, seran més vida que mai. Menjant les meves ganes de viure. Bevent de la meva fe i la meva calma. Només em quedaran els ossos, i aviat ni això. Es confondran amb la sorra i aniré endinsant-me, a poc a poc, terra avall. Seguirem sent, per sempre més, persones estimades, records oblidats. Fins que l’eternitat ens denegui el permís, descansarem en pau sota terra, retornats a la natura.

Relat de sorra

He d’escriure un conte per dormir. Ho faré després d’omplir de llàgrimes el meu cor. Necessito que estigui ple d’alguna cosa semblant al que li dieu vida. Sóc conscient que res del que faci no podrà mai ser sensible; la vida és injusta i crea ràbia. La indignació és part essencial dels nostres sentiments. La teva mà, sempre amb les venes marcades, allarga els seus dits per poder tocar els meus. És hora de dormir, cal que t’escrigui un conte, després descansarem, junts, plegats, abraçats, fins l’eternitat.
La sorra cau enduta pel vent. S’amuntega formant aquelles dunes infinites que dibuixen el desert. Abans de dormir, podríem dedicar-nos a comptar cada un dels granets. Jo n’agafaria un, te’l donaria, l’enumeraríem i el deixaríem altre cop al terra. En prendríem un altre, i després més, i més. No voldríem pas comptar-los tots; no som tant agosarats, però ens agradaria tenir un lloc on el temps no jugués en contra, tot el contrari, qui no té pressa per comptar, li guanya la partida a Chronos. Un granet i un altre, deixant-los escapar entre les mans. Rient si ens descomptéssim, tornant a començar. És tan llarg el desert, sembla infinit, etern. El seu camí interminable és la millor drecera que ens espera. Pren les ganes d’estar amb mi, amb nosaltres, amb ells, amb tots els que estimes. No cal que portis records ni esperances. Tan sols ens caldrà enumerar, un per un, tots els granets de sorra i aconseguirem ser immortals.