Des què m’ho va dir que faig esforços per no explicar-ho. Res del que he
somniat no s’assembla a la veritat oculta, la que va esdevenir llum quan ella em va
parlar. Res ho era i res no ho és, ara. Continuaré esperant aquí assegut, al
seu costat, mentre les herbes creixin. La terra no és erma, amb la pluja i el
bon sol aviat els matolls em taparan les penes. Quedaré amagat, fluix, dèbil,
sense aigua ni menjar; però amb l’ànima tranquil·la i el cos assedegat d’haver
estat sobre l’arena fosca. L’arena que la cobreix i la tapa, la que la
protegeix i la recorda. Agafaré la sorra amb les mans, la miraré com si fos
ella. Sentiré els seus mots, les seves ganes de viure. Després, seguiré ajagut,
entre plantes i fulles silvestres. Els raigs solars aviat ni em molestaran,
quan el temps passi i ja no sigui vida, els que em rodegen, els que em devoren,
seran més vida que mai. Menjant les meves ganes de viure. Bevent de la meva fe
i la meva calma. Només em quedaran els ossos, i aviat ni això. Es confondran
amb la sorra i aniré endinsant-me, a poc a poc, terra avall. Seguirem sent, per
sempre més, persones estimades, records oblidats. Fins que l’eternitat ens denegui
el permís, descansarem en pau sota terra, retornats a la natura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada