Relat del manual

Manual del bon escriptor, versió segle XXI, redecorat amb condons a tutti pleni i una cançó fúnebre de fons. No apte per a menors, ni per a estudiosos de les bones arts. Només és comprensible pels homenets que es pinten la cara de blanc i porten sabates vuit talles més grans.

Comença la història del manual molt temps enrere, gairebé tant enrere com endavant. Situats en un local on es reuneixen frikis i llegeixen obres inèdites, seves, absolutament desastroses. Aprofiten el moment per llepar-se els cossos. Es despullen i s’unten amb nata. Ho fan periòdicament, així no s’obliden de les seves cares ni de les seves parts més íntimes. Es tenen totalment controlats i es divideixen per jerarquies segons qui coneix qui. Qui digui una sola paraula negativa és expulsat! Aquí sona una melodia misteriosa, que no s’enganxa al paper on escric i, per això, ha desaparegut.

Després de cada reunió, cal fer la bola per internet, comentant tots els blocs que coneix. No se’n deixa ni un. És clar que si algun dia es proposés aprimar-se ho aconseguiria, és constant i tenaç. En tots els seus posts, posa sabó i més sabó. Es podria fer un anunci de sabó de rentaplats, amb l’espuma sortint per fora de la màquina, amb les bombolles inundant una casa qualsevol.

Truquen al timbre del seu pis, deixen una nota a la porta, és Zeus que envia un senyal. Cal anar a tots els saraos, no se’n pot perdre ni un. Cada cop els frikis que veu són de més alta volada, ep, però frikis també, of course! Sopars, berenars, el que sigui! L’objectiu segueix clar, amagat, però clar. I el camí el marca el bon manual, que segueix a la perfecció, com si l’hagués escrit ell.

Parla, es fa fotos, parla, es torna a fer fotos. La xarxa bull com la cassola al forn. Ai no, no inclourem cites dignes en un moment tan immerescut. Però de tant parlar, de tant fer-se fotos; a poc a poc es torna imprescindible. Tots els actes el requereixen. Comença a estar molt sol·licitat. Comença a no donar a l’abast, però fa el que sigui i, a més, ho explica, ell ho donarà tot, ho farà tot... pels seus fans!

De tant sembrar... algun fruit ha d’arribar. I arriba en forma d’espavilat. Algú, no direm qui, veu en ell un filó. Aquest fet no ens estranya gens ni mica, ni a nosaltres ni als Déus que observen l’escena des d’un sofà de cuir gastat. Tothom el coneix, és igual com escrigui, el seu nom ja està fet. Contractat! Fes qualsevol cosa, total, segur que ho fas bé.

I així ho fa, amb uns centímetres de més, amb la vergonya de qui no en té, compleix l’encàrrec i abans d’acabar la seva obra... ja té portada i tot! Quina glòria, quins llorers, vigileu somnis daurats, que vénen amb cotxes descapotables i pirotècnia musical.

Finalment, un conjunt de papers tacats per lletres surten a la llum. Està bé, no està pas malament. Però Déu reparteix a tort i a dret, i les expectatives no són les esperades... La televisió enganya molt, però ell insisteix. Cal moure’s més! Fotos, més fotos! Flash a la cara! Selfie! Facebook! Perspicàcia i constància, molta constància.

Val a dir, però, que canvia de tàctica. Ho fa amb el mateix sentit, encara que ara no vol sentir a parlar de frikis, ni que siguin d’alta volada, ara només vol escriptors, dels bons (dels reconeguts, vaja, que no és el mateix) i al mig de la cuina hi posa també editors. I es declara en vaga de fam en contra del món. I renega del que l’ha fet créixer i, sense saber-ho, desprestigia el seu propi camí. Ell vol jugar a primera divisió!

Esdevenen aleshores històries ensucrades amb editors de tota mena. Cada dia un de diferent, per anar provant sort. A ningú no se li escapa que si vols vendre pomes, millor que tothom conegui les pomes. I a ell, que és una poma, el coneix molta gent!