Tres dos i... i tornes. Un cop i un altre, ara amunt, ara
avall. Ho tens. Ho esborres. Vinga, que ja ve. Ho tens. Aquell got, fred per
fora, calent per dins, els vidres entelats i la calefacció a tot drap. Et
tremolen les mans i no tens fred, no, no en tens gens ni mica. Només és aquella
sensació pàl·lida, trista, que et retorna al bar on la vas conèixer, allà al
costat de l'institut. Tu portaves aquella jaqueta absurda i bruta, que creies que et feia volar; era una estúpida sensació. Però et feia tan gran que no paraves
de créixer i créixer, i t'asseies a aquell racó del bar, enmig de tota aquella
gent estúpida, que parlava de coses d'homes grans, avorrides, grises. No creies
en una vida com aquella, no la volies suportar. I ella venia, entrava per la porta
i la saludaves, mig rient, mig tremolant. Les cames et ballaven, però no era el
ritme de la música que sonava. I quan defallies, quan retornaves la vista al
terra, prenies consciència del que feies, aleshores sortia el teu gran home,
aquell que el compàs impulsava lletra a lletra. Li feies un gest i demanaves
que s’assentés al teu costat. Treies un paper i bromejaves, ho feies tan bé que
no te n'adonaves, ni ara no ho faries, aquella horrible sensació d'estar perdent i
de tornar a començar.
I cremes aquella foto que ja fa temps vas perdre en el
trasllat. Mires per la finestra i no veus cap dels records que vas esborrar.
Lluny, al fons del carrer on jugaves a ser gran, ara dormen els teus somnis de
joventut, sense aquell doble compàs que et portava a la glòria cada nit, quan
tancaves els ulls i somniaves en ser algú especial.
Fa tant de temps que en Franky va marxar que ja no se senten
aquelles sirenes ruïnoses de la policia quan ens perseguien pels afores de la
ciutat, però tampoc se senten els teus plors, ni els teus riures; quan ballàvem
sense llums, sense música, agafats a
aquelles faroles mig destrossades, que no serien capaces d’il·luminar ni un
ionqui del carrer obscur.
Parades de bus buides, nits d'escapada mortal, se senten els
sons de les navalles que tallen més que les venes per on flueix la nostra sang.
Torna, algun dia torna, si us plau, ell ho vol, vol sentir aquella veu tímida
que creixia a mesura que passava la nit.
Got rere got, les estrelles queien i tornaves a veure els
àngels moribunds que demanaven per la rutina celestial, ells hi creien, ells no
ho temien, ells estaven contents. Però tu, mories per continuar somniant, per seguir
vivint, tant a la corda fluixa com aquelles falses llàgrimes que li vas
dedicar.
I el got fred ja no és calent per dins, ni gelat per fora,
és tebi, com la vida de qui no té carn sota de la pell, de qui no té sang dins de les
venes, de qui no té cor dessota del pit, de qui no espera ser algú entre tants fantasmes
solitaris, plens de vida i companyia.
