Una fosca nit, sense llum ni so, una ventada va tancar la porta de cop. Aquell moviment va provocar un soroll eixordador, després vingué el silenci i, sense res a escoltar, vaig sentir la seva veu.
"Per culpa teva he deixat de creure en l'amor".
Tot seguit, com si estigués enmig d'un combat mortal entre grecs i troians, el meu camp visual va enfosquir per por. "Creure?
Però si segur que ella ha sentit més amor del que pugui sentir cap més humà" - vaig pensar mentre tancava el fastuós taüt que havien preparat per al meu enterrament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada