Relat del primer amor

No soc home d'explicar els meus amors, però Turguénev escriu en una llibreta, de la mà de Vladímir Petróvix, la seva primera història d'amor. I qui és ell per fer-ho i deixar-nos als altres sense l'oportunitat de relatar quatre mentides i una veritat en un full en blanc tacat per la fal·làcia de l'egocentrisme i l'arrogància?

Aleshores jo tenia setze anys. Això va passar la primavera de l'any 1996. Vivia als afores de Barcelona, amb els pares. Tenien una casa a prop de la muntanya i jo em preparava per a res, perquè la vida me la menjava de quarts a tres cada dia. I potser no va ser el primer. Segurament no ho va ser. Per què quin és aquell primer amor que ens acompanya tota la vida? Diu un d'aquests russos que parlen poc que el seu amor primer va ser la mainadera. No coincideixo amb ell, per a res. Però i els que diuen que el primer amor és la mare? O els que tenen una germana i se l'estimen fins a la mort? Com poden parlar d'un primer amor que els hi robés el cor si no n'han tingut mai perquè algú de qui no es poden enamorar els hi va robar?

Potser va ser abans i tot. Qui sap si aquella foto que besava amb ardor i innocència abans d'anar a dormir hauria d'ocupar aquestes línies. Aquells cabells rossos que tothom volia pentinar. Aquelles cames llargues que em despertaven cada matí entre somnis. Només volia tenir cotxe per arribar al centre i endur-me-la enllà. Desitjava viure una vida plena d'experiències úniques i poc mundanes. Però tot succeeix tan de pressa quan vius accelerat que la vida és mort i aquesta t'enxampa aviat. Segurament la incertesa d'algú que no se sentia res no va atreure aquella bellesa fora d'òrbita. Fos com fos, en van venir tantes com ereccions matinals van continuar. Totes amb la mateixa passió. Totes amb aquell ardor de qui espera la guillotina a trenc d'alba i s'esforça per allargar la nit més del que duren les hores.

Primer corria rere esferes buides, després sobre neumàtics inflats. Sempre fugint de tot i de tothom. La cursa que m'ha perseguit ha estat tan intensa que només de recordar-la ja m'he cansat. Em canso d'escriure la llista de noms que van seguir la citrina advocada del diable. M'esgoto intentant reviure ni que fos un instant d'aquells anys de fulgor i descontrol. Però sí, jo tenia setze anys i ella en tenia vint-i-un. Potser estava prohibit. En aquella època m'interessaven molt les lleis, però justament aquestes no. Recordo un dia que ens van dur en cotxe, no sé si conduïa una tieta seva o qui era. Tornàvem d'un bar que ella sovintejava. Allà havíem estudiat, ballat i netejat els gots dels clients. Estic segur que abans havíem anat a un altre lloc i que tornàvem per alguna raó de força major, mes és impossible recordar de què es tractava. Però el que tinc gravat a la memòria va ser com la suposada tieta li va qüestionar davant meu que fóssim parella. Ella ho va negar i jo no vaig dir res. Era absurd. Tothom ens havia vist. La tieta també. Cert és que només ens van veure asseguts l'un al costat de l'altre i menjant-nos la boca mentre ballàvem. Qui ho podia qüestionar? La meva mare segur que no. Però aquesta ja és una altra història.

Relat de creure

Una fosca nit, sense llum ni so, una ventada va tancar la porta de cop. Aquell moviment va provocar un soroll eixordador, després vingué el silenci i, sense res a escoltar, vaig sentir la seva veu.

"Per culpa teva he deixat de creure en l'amor".

Tot seguit, com si estigués enmig d'un combat mortal entre grecs i troians, el meu camp visual va enfosquir per por. "Creure?

Però si segur que ella ha sentit més amor del que pugui sentir cap més humà" - vaig pensar mentre tancava el fastuós taüt que havien preparat per al meu enterrament.

Relat de Narcís

Vull dir que Narcís corria molt ràpidament. Corria i s'allunyava de tot, però no sabia de què es volia allunyar. Vull dir-ho ben alt, perquè a Narcís el perseguien les ombres malèvoles i sempre se l'ha jutjat com una taca en la història de la no humanitat. Vull dir-ho ben clar, perquè Eco va fer tot el possible perquè es desencadenés aquell tràgic final. I clar, si ningú ho diu, tothom el veu allà mirant-se a l'aigua, delectant-se en si mateix, enamorant-se del seu rostre i del seu no seny. Ostres, algú pot creure que tenia cap altra solució entre mans? Què volíeu que mirés? A qui li feia mal? Voleu dir que seria molt normal que el pobre Narcís es passés el dia mirant qui li desitjava tot el mal que els Déus podien oferir? Les nimfes encanten i torturen? No, però quan alguna d'elles se sent atacada treu les seves armes més poderoses. I és que el poder de Nèmesi era el braç d'Eco allargat. Serien la mateixa o un crit desmesurat que sortiria de la pobra muda? Sense veu i sense amor, només podia oferir els seus trucs. Trucs que, si se'm permet dir-ho, només van complicar més el seu destí. Qui hauria aconsellat la pobre Eco? Algun d'aquests venedors de fum que s'anuncien per internet? Pobreta ella, abandonada i refugiada a la cova. Què hi devia fer allà? Consumir-se a poc a poc a base de flames d'altres homes? I per què Nèmesi s'hi va ficar? Era el seu alter ego?

Pobre Narcís, sempre tan odiat, sempre tan estimat. Aquells qui d'ell negaren el seu amor ploraran sempre que es mirin al mirall.

Relat de les Rambles

Baixes per les escales
sense voler-les baixar.
L'empenta és tan forta,
la castanya és tan sonada,
que quan et mires els morros
la veus ballar.

No eren petons

era tràfic d'òrgans

i ara te n'has adonat.

No era passió,

era una opereta de les Rambles

que t'oferia a tu

com li servia a un milió:

Un acte sense escena

amb més figurants

que no pas actors.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Ella s'estira a terra,

es fa la ferida i comença a cridar.

Ràpid, una ambulància!

I ara la veus agonitzar,

és la seva última voluntat.

Tot el que digui et matarà:

Res no va existir, 

duia una màscara brillant

i hi vas caure

empès per un gran huracà.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Relat de les pàgines

La nit que es van conèixer les pàgines adjacents d’aquell diccionari vell, sonava una cançó sense melodia. Sense melodia, però amb una lletra que les va enganxar per sempre més. O això creien elles, per la cola enganxifosa que les unia.

Mes tot no és per sempre. I una matinada, un escombriaire va recollir aquell diccionari del carrer. Algú l’havia deixat vora el contenidor, qui sap si esperant que el destí li posés a prop aquelles mans brutes que van agafar-lo.

Sense pressa, però tampoc amb pausa, l’escombriaire va fullejar el diccionari com si fos una novel·la. Era un apassionat de Dickens, Hesse i Hugo. Sabia que allò que tenia entre mans no era una història per destrossar-li el cor, però també sabia que, ben llegit, un diccionari també pot tenir un relat per explicar.

Abstret com estava, va oblidar el camió i la brossa que li quedava per recollir. Va seure al voral i va passar les pàgines de dos en dos. Prenia una paraula i l’unia amb una altra aleatòriament, formant frases inconnexes, creant històries absurdes, dibuixant poemes buits de tot i plens de més.

“De dringar drogues…” deia en veu alta. “…eloqüent eluviació…” continuava.
Les pàgines fluïen i ell reia. Reia i plorava. Perquè en el fons, llegia per riure i per plorar; per viure dins d’altres vides, que no fossin la seva; i escriure altres destins, que no fossin els seus.

I de tant passar fulls i citar paraules va arribar a les pàgines unides anys enrere. Ho va notar. Ho va sentir. Va provar de separar-les. Va intentar desunir-les. Però no podia. A cada intent es posava més nerviós. Havia perdut el ritme de la seva creació. S’havia esfumat l’èxtasi de la seva nova història. S’havia quedat a les portes d’acabar aquell conte sense ordre que, per uns instants, donava sentit a la seva vida.

Endut per la ràbia i el dolor. L’angoixa i la depressió. L’amargor i el desconsol. Va estripar les dues pàgines que no es volien desemparellar i les va esmicolar. Les va trencar per tots els costats per on va poder. Les va esmicolar com si partís en dos el seu propi cor i, quan n’hagué fet bocinets petitons, va observar que les seves pròpies llàgrimes havien mullat les dues úniques paraules que no havia pogut partir.

Relat d'Adalés

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

La història a narrar se situa enllà en el temps, més enllà del futur que no del passat, en aquella època que per creuar terres es feien servir carros i cavalls, que per lluitar es construïen fortaleses i castells, que per vigilar-ho tot s’alçaven miradors i torres, que per castigar qui les profanava en feien presons, que per controlar les terres es proclamaven reis, que per tenir descendència parien fills i filles, que per haver nascut li posaren Adalés, que per haver estimat li digueren Abdalà.

Abdalà, el príncep que tot ho tenia arribà amb el seu seguici. Arribà després d’una llarga travessia per mar i també per terra. Arribà després de creuar comtats i regnats de tots colors i banderes. Arribà i deixà petjada als pobles que creuà. I és que diuen que, per on ell passava, els poblats pintaven les persianes de les cases amb or i li oferien els millors cants. Fet que no ens ha d’estranyar si som coneixedors de la seva riquesa i generositat. Arribà i instal·là la seva cort a dalt del turó, on el castell romania intacte guardant la petita aldea.

Com era costum en el passat, i també ho era en el futur; el Duc de la Sal, amo i senyor del castell i les terres del voltant, li oferí tots els serveis sense miraments. Abdalà era lliure d’escollir i, com ens podem imaginar, va escollir bé. Dia rere dia s’aprofità de la gentilesa del duc i menjà i begué el que no està escrit -fins ara, clar-. Es feu fer les millors vestimentes i ordenà massatges i banys amb els vins més cars.
Tot transcorria amb l’anormal normalitat amb la que els senyors viuen i el duc no tenia cap problema amb el seu nou invitat. Però una nit, quan un vigilant feia la guàrdia, veié unes ombres amb sigil moviment. S’hi acostà poruc de trobar-se algun vilatà emprenyat de pagar tants impostos, mes hi trobà dues persones ben enganxades; una de genolls i l’altra dempeus: Unides per una boca del ducat i un membre morè.

Oh, carter, no em portis males notícies, t’ho demano, no deixis aquella postal de comiat. Oh, carter, passa de llarg i no em facis la vida impossible. Ja porto masses dies sense tenir cap notícia i ara les diràs totes de cop. Oh, carter, aquesta carta no és per a mi; si us plau t’ho demano, no vull rebre un adéu ara que m’havia tornat a apropar tant…

I el carter va deixar la carta, la va deixar a casa del Duc. Una carta amb un dibuix del vigilant, que resultava ser un dels millors pintors de tota la contrada. I quin dibuix! Va retratar la filla del Duc amb una precisió excelsa. Quins llavis! Quines pestanyes! Quin detall en la roba interior -que era l’únic que portava-. I el Príncep Abdalà semblava un model. Un Influencer. Un heroi! Els braços marcats, les abdominals ben estructurades, el membre ben dur. I tota aquella llet sortint i esquitxant la cara de la petita. Quina brillantor, quin domini del llapis.

Però clar, el Duc no va apreciar aquells trets artístics i va fer matar el guàrdia que havia dibuixat els dos enamorats relacionant-se d’amagat. I després? Després va fer fora al moro -a partir d’aleshores ja no era Príncep, ni ric, ni benvingut, sinó moro- i va tancar la seva filla a la torre més alta del castell. La va tancar sense veure a ningú i va ordenar que ningú li portés ni  beure ni menjar.

Passades quaranta hores, els corbs van colar-se entre les barres del finestral i en tragueren un fèmur i un radi ple de sang. Els vilatans van celebrar aquell esdeveniment i van organitzar un ball en honor al Duc i a la seva raça, que havia estat salvada del càstig celestial per tenir una filla tan enamorada i feliç.

He sigut cridat, amb un crit ben fort, per contar un conte que no s’acaba mai, perquè el final no és només la mort, sinó l’oblit. I mentre el conte es conti, no acabarà mai ni el conte ni qui el conti.

Relat del cangur

Aquest matí he rebut un correu electrònic molt rar. Una senyora, que no recordo si conec de res, em demanava un favor. Qualsevol podria posar-se les mans al cap i pensar malament, però no; no demanava favors sexuals ni res per l’estil. Aquesta senyora, o senyoreta, o dona, o noia, o noi; no sé… aquesta persona em demanava -després de presentar-se molt sòbriament- si jo podia ajudar-la a resoldre un dubte lingüístic que no la deixava dormir.

He tirar el correu a la brossa, naturalment; però al cap de dos quarts, quan ja m’havia avorrit de mirar pàgines pornogràfiques, he retornat el correu a la safata d’entrada. L’he llegit per segona vegada. I després una tercera. Encara anava amb el membre erecte i només vestia amb calçotets. Aquella missiva havia canviat completament per a mi. He pensat en contestar-li algun escrit calent. Posar-me a mil dient-li tot el que se’m passava pel cap -o el prepuci- en aquell moment. Ho he pensat i ho he fet. Mes no he gosat enviar-li. Ja tenia tota la carta escrita. Més de vint línies parlant-li de com m’agradaria tenir sexe amb ella, aclarint-li que no la desitjava ni se’m passava pel cap fer-li l’amor, només volia sexe. La tenia tota redactada i l’he esborrat. He preferit esborrar l’esborrany i tirar el correu a la paperera i buidar-la del tot. Fora temptacions. Però jo continuava calent.

Com ja era hora d’esmorzar m’he fet el cafè i me l’he pres mentre llegia un llibre d’un autor ucraïnès. El llibre es diu “Missives d’un altre planeta” i ja gairebé el tenia acabat. Només em quedaven vint pàgines! I ves per on… ha aparegut enmig del llibre una carta igual que el correu electrònic que jo havia rebut. He pensat aleshores que potser es tractava d’un correu tipus, una plantilla d’aquestes que usen els robots de la xarxa per obtenir les dades dels ciutadans anònims, com jo. He pensat això i més coses. I si m’espiava algú? I si tot plegat era casualitat? I si… I si valia la pena acabar el llibre i tirar-lo a la paperera tal i com havia fet amb el mail? I si no calia acabar-lo i podia tirar-lo per la finestra?

Diu el doctor que sovint perdo els nervis. Diu el doctor que no sigui tan impulsiu. Diu la meva ex dona que no és bo que actuï per impulsos. Diu la meva parella que pensi abans de fer res. Diu la meva ment que tots els consells que em diuen són molt bons però que ells no són jo. Així que he obert la finestra i he tirat el llibre amb totes les meves forces. He sentit un crit i immediatament he tancat la finestra. Com em moria de vergonya, però el meu cos necessitava satisfer la curiositat, he gatejat -sense miolar- fins al menjador. Des d’allà he espiat -sense que se’m pogués veure des del carrer- com una ambulància se situava entre la multitud que s’havia congregat al carrer. Han retirat un cos immòbil, no sé si mort. La policia ha començat a trucar tots els timbres. Els agents de la guàrdia urbana han picat el timbre de casa meva.

Diu la cançó que ningú pot anar més de pressa que el vent. Diu el poema que tot el que comença acaba. Diu el conte que el personatge ara és mort per no haver contestat el dubte filològic del seu amor vital.

Relat de gotes

Dues gotes d’aigua,
calcades, idèntiques en odi,
exactes en amor.

Dues gotes d’aigua
que s’esquitxen
i es fan mal.

Pot fer mal l’aigua
quan t’omple la boca
de desitjos de dolor?

Pot ser dura l’aigua
quan la sequedat
arrebossa els llavis de sal?

Tornaran els dies
en què serem aigua,
serem dues gotes,
una dins de l’altra.
Tornaran,
però tu ja hauràs partit.
Tornaran,
i ens penedirem d’un amor finit.

Relat de voler

Vull voler-ho tot.

Tot és voler el que no tinc,

el que desitjo i toco

en somnis quan puc

somiar el que anhelo.

I vull voler-ho tot.

Però amb tu,

terriblament amb tu:

Prenent-te en braços 

sobre les onades

o cavant en l'arena

dels escabrosos records

que ens dolen.

I ho vull perquè amb tu

voler és lluitar a contracorrent

com l'aigua ens empeny endins,

besant-nos i amant-nos a qualsevol lloc

on pugui voler.

Ara ja vull voler. Voler amb tu.

Relat de juliol

Tot l'any

ella era quatre de juliol,

No només em recordava ma mare,

sempre amb ganes de viure,

sempre amb el drama.

Ho era perquè cantava a Sandy

tan malament com ho vivia;

com si el demà no existís

i la nit durés tot el dia.

Entre música i petards

al costat de la sínia

Ballant de copes i riure,

posant el límit a la línia.

No necessitava més 

que un mes que durés tot l'any;

banyada entre sal i aigua

emmalaltia de veure-la 

com un regal, com un dany.

Relat de l'amor

L'amor és Pols d'estrelles;
la veus, t'il·lumina,
la vols tocar, no hi arribes.
Te la imagines, et cremes,
insisteixes, t'ofusca.

T'hi apropes, s'allunya;
la sents, t'enganya,
te les creus, et traeix.
T'allunyes, et persegueix,
T'atures, t'atrapa.

T'envolta, et fa viure, et mata.
I finalment et converteix
en pols d'estrella.

Relat de la plaça

De petit anava a missa i recitava el Credo amb cara grisa.
Hi havia nois esperant-me a la plaça de l'església,
jo sempre duia una pilota gastada i suàvem
fins que ens cridaven per anar a rebre l'hòstia amada.

Cada dijous hi tornava, hi tornava 

com qui torna al retorn que no s'acaba.

Aquella placeta amb el seu gran arbre,

aquell campanar vigilant el nostre camp.

Cada dijous em sentia més petit per rebre Déu i el seu far.

No vaig fer amics. Si els vaig fer els vaig oblidar.
Oblidar-se dels amics és beure un gin sense alcohol.

Recordo el mossèn rebent-me,
després de fer una llarga cua desplaent.

No sabia mai què dir-li, 

i tantes coses que tenia per dir!
Amb els anys he après que el silenci és el pal més dur,
però també ens acompanya en la tranquil·litat del temps madur.

Ara, quan condueixes al límit i Déu em ve a trobar,
penso en aquella absència de paraules gastades,
retorno a la fila de l'eucaristia i em permeto,
amb luxúria -si es pot dir-,
ser aquell nen que imagina com fugir d'allà:
Sense poder somriure, sense poder plorar;
tinc ganes d'explotar i no viure el demà.

Sé que mirar-te serà caure altre cop dins del vi sagrat,
sé que parlar-te encetarà el crim organitzat
entre el llom i la cuixa roent.

Dona'm el pa celestial, deixa'm a l'exili
de qui ha triat ser laic per sempre més.
No crec en les santes escriptures,
no hi crec perquè totes les llegeixo del revés.

Relat del 2222

Feia dies que Thomas rondava per la primera planta de l’edifici vermell. Anava d’un costat a l’altre amb una cigarreta a la mà dreta. Una cigarreta apagada i pintada de roig, com si algú l’hagués llepat amb tinta d’un retolador escolar. Per moure’s usava una bicicleta plegable, que mai no plegava; ni tan sols per cap d’any. I és que just el dia que van transcórrer aquestes escenes era l’últim dia de l’any, l’any 2222.

Carquinyolis de vinagre:

-Aviat cauran cases sobre els nostres lladrucs, estimat. Aviat ens veurem lligats als ossos de la façana com si fóssim vulgars cavalls.

-Quan dius que ens veurem mai no sé endevinar a què et refereixes…. creus que ens posaran miralls davant nostre per poder-nos veure? Però si és el cas, pensa que jo ja m’he vist moltes vegades. Tantes com has vingut tu a veure’m i a dir-me el mateix fotut discurs dels ossos.

-A tu no t’importa el que em pugui passar, oi? Tens la vida solucionada. Des que vas tornar amb el teu coet espacial que no dius altra cosa que fotut, fotut, fotut. Fotre és el que et caldria. Un polvo darrere l’altre, amb les grapes ben enganxades al cos i movent-se…

-Calla, per Déu, quin fàstic. D’on vinc jo no les fem aquestes coses. Ni caminem a quatre potes. Tens menjar entre les dents, prova de beure aigua, per favor. Que encara vomitaré.

Bròquil per tot Déu:

-No necessito ningú amb qui parlar. Sóc jo, l’home. El mascle. Tinc el meu ganivet esmolat. Presumeixo de la meva vanitat, però no sóc vanitós. Oh, no. Malgrat tot, parlo com si tingués audiència, malgrat tot encara penso que algú m’escolta. I per què ho faig? Quina pregunta més ben feta, quina retòrica que tinc; caldria molta llengua per poder-me igualar. Jo, el vegetarià que menja només carn. Hamburgueses, botifarres, fetge… tot per mi. En la soledat 

m’ompliré de greix i proteïnes. Al costat d’un vell tros de paper pintat amb els colors de la remor del vent passat, seuré per gaudir del més bon àpat del segle. Porteu-me els plats, traieu les safates. Servents, esclaus; obeïu-me! Que la solitud no us faci por. Són punts i seguits, no pas punts i a part!

Canalons de tinta sense romesco:

Aquí hi hauria d’haver un diàleg entre dues persones d’uns trenta anys. Un dels dos era ros, l’altre també. Un tenia els ulls marrons, l’altre segurament també, tot i que no es pot afirmar amb absoluta certesa. Esquena recta, peus disposats l’un al costat de l’altre. Cadira de fusta i mans que es toquen de tant en quant. Era una conversa amb molta gesticulació. Braços amunt, avall, esquerra i dreta. Aleshores ajuntaren el polze i l’índex, tocaren el colze amb el palmell de la mà, mogueren les falanges com si escarbotessin… Seria com jugar a l’Enredos sense taulell als peus, sinó a les mans. Ja és prou estrany que cap dels dos no es quedés enredat a l’altre. Qui sap sí va ocórrer. No es pot saber. No se sap res del que va passar, perquè els llavis no podien jugar. A vegades, les normes es trenquen i quan només valia no parlar, es van besar.

Gall de vaquer i vinagre amb sifó:

-Acaba la nit quan les lletres dibuixen el meu somriure complaent.

-Acaba la nit quan m’abraces en aquest sofà tan atent.

-On aniràs aquesta nit quan tanqui els ulls i viatgi a l’infinit?

-On aniré no t’ho haig de dir mentre m’acariciïs amb el dit.

-Mira la paret de davant i digues què veus.

-Miro la paret mentre et despullo començant pels peus.

-Treu-me tota la roba menys la corbata, si us plau.

-Treu-te-la tu, que no sóc pas el teu esclau.

-Començarà el joc quan deixis de besar-me i em follis fort.

-Comença el joc si acceptes que no ets res davant del mirall tort.

Braç de paio cantant una rumba etíop:

-Amor.

-Amor.

-Hem viscut tots aquests anys…

-Sí…

-Ara ens toca morir.

Relat del castell

Una obscura nit de 1613 han trobat el cap del príncep al llit de la cambra del revolt. Torneu a portar el senyor notari, el poble no es creu que sigui ell. Feu venir el jutge de matinada, cal comprovar si el degollat és aquell que somreia quan la bella dama el cridava.

Soldats i gent de carrer han fet un funeral sobri. Han sobrat fins i tot els capellans que embruten la seva capa. No han volgut saber res de qui predicava el cor abans que el cel. Tampoc han vingut ni reis ni prínceps d'altres reialmes; l'únic regnat amb el que ell creia -deien- era el de l'amor. 

Cop de pala amb sorra, cop de fe sense vida. Encara que han trobat qui volgués enterrar-lo. Arrelaran els ossos entre els arbres del bosc; creixarà lliure un arbre en mig de la natura; serà sempre llavor de nova vida verda entre la boira espessa del feréstec món al qual pertany.

A l'obscura rutina de 2020 han trobat una carta amagada entre els llençols. Ningú no s'atreveix a obrir-la. Ve tacada de sang; sang reial, diuen; sang del poble, creuen.

Obre-la amb compte, princesa, no vessis ni una llàgrima més damunt dels teus llençols tacats d'homes impurs i sense natura. Vigila la missiva no se t'endugui altre cop al bosc, lluny de les pedres i els homes. Tingues cura dels teus vestits, de la teva trista hora en què tot és i res passa.

No et moguis, amaga la teva cara sota el coixí. Res succeïrà ni avui ni demà. Ningú no perdrà el control i seràs una més entre els cortesans de senzill somriure.

Relat dels deutes

Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.

Relat del desert

Amb la seva maleta de cuir a la mà, l’home de blanc avança per sobre de les amples dunes del desert. On és el paraigua que em va vendre la veïna rossa? Com esperen que em protgeixi de la infernal pressió solar? La fina sorra entrant dins les sabates, grumolls de suor i brutícia baixant per l’aixella, un tel viscós tapant els dos ulls i la boca seca, tan seca com la va tenir el dia en què la va deixar.

Entre dunes se sent l’aire entrant directa a la gola, li van dir. Entre dunes seguiré fent el camí cap al no-res, va pensar. I entre pensaments i dites estúpides va deixar la ciutat i va emprendre un viatge sense retorn. A vegades els somnis són el millor de la realitat. Tot sovint allò que desitgem no és més que un miratge oblidat. Vull trobar un pou. Un pou o un petit oasi. Serà cert això que diuen? Els oasis només existeixen a la ment i, per tant, cal inventar-los? Confio que tot sigui una llegenda més i, en poca estona, se m’apareixi davant una palmera molt alta, que pugui veure des de lluny i em guiï fins el gran toll d’aigua que em salvarà la vida. Però no hi ha palmera, només sorra i sorra, muntanyes d’arena que em recorda aquells dies vora el mar, mes no hi ha aigua on remullar-se ni cerveses amb les que refrescar-se. I si tot s’acaba ara... i si trobo el final entre aquests arenals calents... qui em cantarà la cançó el dia del meu enterrament. Podran enterrar-me? Trobaran el meu cos i algú cavarà al mig del desert una tomba laica? I si em recull un capellà i em vol donar l’últim regal de Déu beneint-me sota la justícia solar? Què passarà amb el meu cos? Se’l menjaran les serps que s’amaguen sota la sorra? I la meva ànima? Volarà més enllà del meu amor? Qui sabrà per què he emprès aquest camí? Qui es preguntarà per què vaig deixar la ciutat? Ningú no tindrà respostes mai més, perquè deixaré de ser i, això és així, quan un deixa de ser és l’oblit de preguntes i respostes.

Arena, empassa’t el dolor terrenal i deixa viure les flors que han de créixer vora l’aigua del canal.

Relat del clítoris

La matinada del cinc d'abril ell tenia ganes d'escriure una història eròtica i curta. Va agafar un llapis i el va afilar. L'afilava pensant en ella quan li agafava el membre. L'agafava amb força, sense fer-li mal. Li tocava sempre que podia. Li agradava veure com ell el tenia dur sempre que estava amb ella. Quan eren nus, no només l'agafava, sinó que també se l'apropava a la boca i, després, l'introduïa deixant-lo ple de líquids que facilitaven el moviment. Tant si ho feia amb la mà com amb els llavis. Sempre pendent de fer-lo trempar, li acariciava els  testicles; però a la vegada sempre tan egoista amb el seu sexe; es reservava un dit per passar-lo suaument pel seu clítoris.

Un dit enganxat al clítoris. Ja podia ser al cotxe, al bar, al bosc; ella s'introduïa el dit per dins dels pantalons i el tanga fins trobar el seu botó màgic. L'acariciava i, acte seguit, es duia el dit al nas. La seva agilitat i discreció li permetien fer allò a qualsevol lloc, en un concert, rodejada de gent; o en un restaurant, amb els cambrers rodejant-la per servir-la. Li agradava notar-se les calces xopes i olorar després el perfum de l'excitació. Si en fer-ho se sentia encara més calenta, buscava on podia amagar-se i tocar-se fins arribar a partir-se en dos. 

Quan eren al llit, al cotxe, al parc, al riu, a la platja o als camins; aleshores no li calia amagar-se; sinó que cridava i gemegava. Amb el seu membre a dins, a quatre potes, o asseguts, però amb els seus dits sempre a prop del clítoris. No importava la posició; però si gaudir fins arribar, tant per dins en forma d'orgasme com per fora omplint-ho tot de líquid com si d'una dutxa es tractés.

Els seus dits sempre enganxats al clítoris. Se sentia feliç, plena. Ningú no l'havia estimat tant a ella com ella mateixa fins que el va trobar a ell.

Relat del solitari

Al segon segona viu un home que s'afaita dues vegades al dia. Vesteix sempre mitjons vermells i es talla els cabells amb les tisores de la cuina. No té nom perquè no es relaciona amb ningú. Viu sol i no parla amb cap veí. No surt de casa mai i ho compra tot per internet. Quan els missatgers li porten la comanda, ell s'espera que parteixin per recollir els paquets que li deixen davant la porta. 

No somia en ser un ocell lliure, ni un guerrer de la ciutat. No somia en res i dorm vuit hores diàries. Els seus ingressos provenen d'una ajuda que li van assignar molts anys enrere per equivocació.

No sap què és l'amor ni l'odi. No coneix la derrota en el cor ni l'exaltació en la mirada. És ignorant en el patiment de la llunyania dels estimats i en la desconeixença de saber-se correspost.

Ell no viu feliç, però tampoc viu trist. El seu mur és difícilment atacable pels sentiments. El dia que s'adoni del que és viure pujarà a tocar el cel amb els dits, per després baixar sota de terra travessant, amb la boca oberta, totes les capes terrestres.

Relat del botxí

Estimat Robert;

aquesta és la darrera carta que em deixen escriure. Tinc aquí davant meu un capellà i un soldat; els dos em revisen el que escric, però no penso tallar-me ni un pèl. M'he disposat relatar-te tot el que va passar. Si a ells els hi molesta ja s'hi posaran fulles; però ara que sé que la guillotina m'espera a la plaça del poble, no tinc perquè censurar cap ni una de les paraules que volen sortir de la meva llengua. Prou seca serà demà quan el cap caigui a terra i els aldeans xiulin i aplaudeixin el botxí que m'haurà executat.

Tot va succeir l'endemà d'aquell vespre en el que ens vam veure per última vegada. Després de dir-nos adéu, ella em va recollir amb el seu cotxe. Era un cotxe petit, el de sempre. El creia meu per tot el que havíem passat allà dins. El creia fantàstic perquè era el nostre coet de l'amor. Sempre ens donava aixopluc, sempre havia estat nostre, per plorar, per riure, per discutir, per trobar-nos animals salvatges, per pujar a muntanyes inabastables, per besar-nos i xuclar-nos la sang, per esgarrapar-nos, per odiar-nos i desitjar-nos el pitjor a les nostres vides, per mirar-nos als ulls i anhelar un futur junts. Era el nostre cotxe i un altre cop ho tornava a ser.

Només ens va caldre una parada a mig camí, recordo que vaig baixar a comprar a un basar pakistanès. Ella ja havia adquirit menjar japonès, però ens calia una ampolla de vi blanc fred i dues copes. Dos xupa-xups, també, si us plau. Sempre en comprava dos, un per prendre'l junts i l'altre per deixar-lo al cotxe. Tenia el cotxe ple de coses meves, una pinta, una forquilla, uns vaixells, una fulla, un mitjó, un clip de cabell en forma d'estrella... fins i tot la ràdio era meva, per molt que me la canviessin, sempre la tornava a posar al seu lloc.

Abans que el pakistanès pogués donar les gràcies ja havia arrancat, conduíem ràpid per l'autopista, però sense parar de parlar, sense parar de riure. Érem així, sobretot jo. M'havia de demanar tot sovint que callés. Tot i que quan estàvem enfadats no parlava, només la mirava, em quedava mirant-la fixament, descobrint què passava pel seu cap. Ella no podia evitar riure, no podia evitar sentir l'amor que li pujava per dins i... aleshores, altre cop tornàvem a ser els dos, només els dos. Perquè la nostra història va ser de dos. Dos contra el món, dos contra les circumstàncies, dos contra els seus amants, dos contra els fets i les traïcions, dos contra les mentides i la falta de confiança, dos contra els amics i amigues, dos contra la família, dos contra el temps i els segons que ens separaven.

Recordo quan estàvem a punt d'arribar que ella m'explicava com era el camí. Ho haig de reconèixer, em va fer mal. Em feia mal que ella ja hagués viscut alguna cosa semblant, la que fos; perquè el que ens passava a nosaltres sempre era diferent, sempre era únic, especial, diferent. I jo volia que sempre fos així. Però calia acceptar-ho i aviat ella m'ho va fer veure, tot pot ser diferent, per molt que ja s'hagi fet abans.

Encara no sé com vam poder pagar vestits, si les meves mans anaven tan de pressa que res les podia aturar. M'encantava quan em renyava, i ho feia. Un túnel, una porta, un accés a una habitació enorme i un vidre que serviria per ser dolents tota la nit. Gairebé se'ns fa malbé el sushi per culpa dels exercicis de l'amor. No hi havia forma de seure i menjar. Però per seure i cridar sí que n'hi havia. Cridar d'amor, de passió, de sentiment. Cridar endavant i endarrere, estirats, asseguts, deixant els llençols amb un gran toll i els cossos suats.

Calia aprofitar la nit, però quan durava la nit? Robert, el rellotge sempre estava a sobre nostre, sempre ens mirava, sempre ens atacava. Era el tic-tac més letal de tots els que he conegut mai. Ni tan sols la mort, amb la seva saga truca tantes vegades a la porta. Vam poder-lo oblidar, és cert. Vam oblidar-lo tant que ni recordo quantes vegades vam fer l'amor. Cansats i esgotats vam dormir plegats, nus; despullats de tot allò que ens arrossegava sempre fins al fons del pou. Érem al punt més alt, mai no ho havíem tingut tot tan a prop.

Ja saps que jo no dormo, com a molt dues hores. I aquella nit no va ser diferent. Veure-la dormir sobre meu va ser com mirar-me al mirall i veure el meu cor. Va ser com llegir altre cop el Petit príncep i tocar les estrelles, va ser tant tot plegat que la vaig despertar cos contra cos. Ungles sobre la pell. Llavis clavats al coll. I després altre cop el seu petit cos sobre el meu; dormint fins que la maleïda alarma ens va despertar. Aquell so ens despertava sempre de tots els somnis. Però cada cop tot deixava més el món oníric per venir al real. Amb la punta dels dits ho tocava. T'ho juro, Robert. Ho tenia a tocar. Tocava les estrelles i les acariciava. Sentia que ningú més al món tenia els braços tan llargs per poder-les tocar.

I de tornada la suau melodia de sempre, la que porta Cronos espantant qui ha de córrer. I aquest cop suava de nervis, no pas d'amor. M'omplia la cara de petites gotes fredes d'ansietat. Però somreia. Els meus llavis despertaven el gust de poder-ho canviar tot.

T'has sentit mai com Zeus? Has agafat mai el seu llamp i has alçat les espatlles? Jo sí. Tot era a punt de canviar. Calia tan poc... que el poc sempre ha sigut massa al món dels humans.

I ara que acabo la missiva et preguntaràs quin és el crim que he comès per guanyar-me que em tallin el cap demà. Victor Hugo ho tenia clar quan ho escrivia, jo no. Ni ho tinc ni ho tindré mai. Qui fa les coses amb el cor, per més que els altres pensin que s'equivoqui, només ho haurà fet amb el cor.