dimecres, 3 de juliol del 2024

Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

dimarts, 23 d’abril del 2024

De la Lluna a Ganimedes

Aris, el teu pensament és únic,
veus les coses amb diferents colors,
tothom et considera el seu amic,
ensumes el món, l'ensumes i tot són olors.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Jo et veig feliç, però no en tinc prou,
volem que Aristòtil ressoni en tu...
una nova retòrica,
una ànima amb substància que cou.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Mira amunt i reflexiona,
com un gran pensador,
posa't la mà a la barbeta
volem sentir-te
com un tro eixordador.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

I mentre m'obsessiono
gaudeixo d'haver-te conegut,
oh, Aris, ni que no ho sembli, ploro!

dissabte, 2 de març del 2024

Potència al Raval

Tot just fa tres minuts que ha rebentat la canonada del lavabo. L'aigua brolla sense control i no hi ha ningú capaç d'aturar aquest desastre.  Qui nassos es dedica a fer aquestes bretolades? Ja fa dies que succeïxen coses molt rares al barri i els meus veïns estan indignats.

Apago la cigarreta a la meva mà esquerra. Em fa mal, crido. Tal com el meu crit s'allunya, un home vestit amb una espècie de pijama blau i gris se m'apropa. Em pregunta com carai puc viure aquí, sense naus espacials ni homes amb tres ulls i la cara pintada de verd. Li contesto que no tinc diners per deixar-li i marxo. Ell em persegueix i m'espanto. Trec les claus de la butxaca i me les col·loco a la mà en posició de defensa. Si m'atrapa li clavaré a l'ull.

De cop i volta una altra canonada esclata. Què collons passa aquí! Un ferroveller deixa de flirtejar amb una turista i intenta aturar el desastre. No pot. M'oblido de l'home del pijama blau i intento ajudar el lampista improvisat. Sembla  mentida, però no podem solucionar-ho i decidim passar del tema. Reprenc  el camí i observo com ja no hi ha un home en pijama perseguint-me, en són quatre. Cada un d'un color diferent. Salten i corren d'una forma  totalment rara. M'envolten. Tinc por. Xisclo! Tot el meu cos està amarat de la suor. Corro tant com puc fins a arribar a Caramelles. Hi entro, m'amago. Em troben. M'escapo. Com poden anar tan de pressa, em pregunto interiorment.

Perquè som herois de l'hiperespai, verbalitzen. Herois? Quina classe  d'heroi vestiria un pijama? Doncs un heroi del Raval, és clar; d'on creus sinó que van sorgir els Power Rangers?

dissabte, 24 de febrer del 2024

Relat de Philadelphia

Un home mira a l'horitzó. L'autobús passa pel seu costat. CCR em crida a l'orella i jo me'l quedo mirant. La IA ja fa la feina per mi. Serà aquesta la meva darrera intervenció? S'acabaran les meves paraules per no destorbar qui navega entre zeros i uns?

Anys enrere, aquesta mirada era diferent. Sense cap punt on concentrar-se. La soledat l'atrau i el fa sentir còmode.

Qui som? A on anem? Realment importa això quan només una manta ens acompanya? O precisament és aleshores quan busquem respostes inútils a preguntes gastades?

No hi ha cigarretes pel carrer, se les hauran fumat totes. L'olor de plàtan explota i la meva llengua rebota. Quins carrers són aquests que em criden de nit com si jo tingués un silenci per a tots ells?

Navegaré cap a Philadelphia i esborraré el camí fet per tornar-lo a fer fins que la mort em vingui a buscar.

diumenge, 19 de novembre del 2023

Relat de la torre de cristall

Escolta, oh, penosa nit! No has aconseguit que la dalla em tallés el coll mentre dormia. Tu, que em converteixes en esclau dels teus deliris. Tu, que em transmets la paüra dels qui ja no hi són. Tu, que no goses dir-me el teu nom. Tu, seràs pols eterna entre les meves mans.


A poc a poc, com un record oblidat, gra a gra, d'un fruit podrit, tot el món s'ha enfonsat. Ho he vist. He vist la Torre de cristall. L'he vist tan lluny que m'he sentit a prop de les desgràcies que li anaven a succeir.


A dalt de tot, a cada pas que donava, Cassandra rebia un cop més fort. Jo cridava sense veu, ella volia parlar-me sense auspicis. Qui t'ha robat la paraula? Qui n'ha fet silenci del teu verb? Res del que preveus val ni una molla de pa. Tan penosa has esdevingut que ja ni tu et creus les teves profecies! Torneu-li, si us plau, el mirall de la mort trencada perquè jo m’hi pugui comunicar.


En acabar l'apocalipsi, entre les runes, m'he trobat el cadàver d'un infant amb el rostre cremat. No sabria dir-vos si era jo o la meva maldat, però aquells ulls tan tristos i perduts m'han dut al llit on dormia entre crits ferals. Per un instant he abandonat el somni fet realitat i m'he despertat en un somni impostat. Jo era allí, dormint plàcidament, quan algú entrava a la meva cambra i la meva ment s'activava lentament. No podia moure els braços ni cridar. El meu cos inert reclamava auxili urgent. Mes entre els morts no hi ha qui es mogui si Morfeu està actuant. Tot i voler-ho evitar, he tornat a notar aquelles mans fosques entre les tenebres prement fort el meu coll i, quan per fi veia Caront demanant la meva mà, quan ja em creia que la barca em salvaria d'aquell atroç moment, l'aire ha entrat  a raig i m’ha cremat la gola com àcid mortal. No! Altre cop era viu entre somnis i no podia morir per viure despert.


Tot continuava igual entre les tenebres brutes que rodejaven aquell infant cadàver que reposava sense calma ni repòs etern. Aleshores, aquell cos tan tristament abandonat entre pedres sagrades del que un dia va ser l'imperi més gran del meu món s'ha partit en dos. Ha esdevingut així perquè la meva navalla afilada m'ha suplicat obrir-lo en canal. Quina ha sigut la meva no sorpresa en observar un bec menjant-se esquifits cucs a dins de les seves entranyes. Amb un plomatge tacat de sang, ell era allí dins, sense gàbia ni amo que el manés. Tan sols amb la llavor implantada per la pena dels seus pares, la seva mirada desafiant em parlava sense nom, terror de sintaxi que em cremava les orelles. Terrorífic instant en què sense voler-lo escoltar l'he sentit des de dins del nen, i des del més enllà. L’he sentit afirmar "Mai més" i m'he posat a plorar.