Relat de la poesia

Poe

&

Cia.

Relat de Cavafis

Els fets que ara reproduiré venen d’una història antiga, gairebé tan antiga com la biblioteca alexandrina.

Jo acabava de follar dins d’un cotxe de dimensions reduïdes. Ben bé deuríem haver estat tres quarts d’hora jugant a fer-nos mal a base d’una orgia més sentimental que no pas racional. Els seients havien acabat tan xops que la biblioteca s’hauria salvat del famós - i dubtós- incendi que la va destruir. Havia de fer temps mentre esperava la posta de sol i, per desgràcia dels allí presents, vaig abandonar la primera idea que em va passar pel cap: masturbar-me a la vorera mirant com apareixia la guàrdia urbana i m'hostiava sense preocupar-se pel meu membre erecte.

Un cop abandonada aquesta primera intenció, vaig entrar a la biblioteca -la del meu barri-a buscar un llibre de Cavafis, un qualsevol. M'importava tan poc el títol que podria haver-lo triat a cegues. I així ho vaig fer. Vaig estendre la mà per sobre de la "C" i vaig tirar tots els llibres d'allà a terra. El primer que trobés seria l'escollit. Naturalment el bibliotecari es va aixecar de la cadira -on tot el dia hi seia- i va venir corrents. Sense haver vist res es va creure amb el dret de renyar-me. Naturalment li vaig dir que la culpa no era meva, sinó del prestatge, que estava mal collat. Mentre ell mirava els cargols, vaig aprofitar per sortir corrents d’allà, però havent enregistrat abans l’adquisició del llibre en una màquina dispensadora. 

Val a dir que ni tan sols me'l vaig llegir, la meva idea consistia en anar al lavabo de la biblioteca i descarregar tot el que havia menjat aquell dia; ja que no estava molt bé del ventre i necessitava evacuar-ho tot. Però, com és fàcil de suposar, aquesta jugada no la vaig poder realitzar.

En sortir de la biblioteca ja era fosc, així que jo havia acomplert el meu objectiu. Ara ja podia posar-me a dormir i esperar que es fes de dia lluny d'aquell lloc on jauria. Ah, que no he dit on vaig anar a joc. Doncs a la meva habitació del meu pis del meu carrer, en aquell mateix barri, el meu barri.

No esperava però que tot succeís com us diré, amb una ombra dormint al meu costat, prement el meu coll amb força. Deuria ser la fase REM, o què sé jo. Deuria ser un somni molt real, perquè la recordo cridant-me a l'orella: “si no seràs ric, seràs home mort”. Aquelles paraules haurien espantat a qualsevol persona, però ja m’ho deia el meu pare: “no seràs mai persona”. Encara que, potser sí, potser sí que em vaig espantar una mica. Sobretot quan aquella ombra va desaparèixer i em vaig tornar a quedar sol a la meva habitació. Sempre dormia amb la persiana oberta, fet que provocava l’entrada d’una llum càlida i tènue que em relaxava. Més aquella nit la llum va crear-me una sensació totalment contrària.

Por, esgarrifança. Tenia la pell de gallina i em sentia indefens. Just quan l’ombra m’havia abandonat tot un conjunt de sensacions ben rares s’apoderaven de mi per crear-me un malestar general.

Encara no sé com vaig poder, però els meus ulls -cansats de mantenir-se oberts buscant l’ombra maleïda- es van cloure i altre cop vaig dormir profundament. Pel matí no hi havia rastre de tot el que havia passat i, naturalment, vaig pensar que es tractava d’un somni. Però aquell somni -o fet real- es va anar repetint durant tots els dies d’aquell mes. Jo cada cop dormia menys. Em col·locava al llit esperant el moment en què, un cop entraria en la primera fase de la son, l’ombra es posaria al meu costat per escanyar-me ben fort. El cansament era tan gran pel matí que sovint no em despertava quan sonava el despertador. O marxava de casa vestit en pijama. Pocs cops recordava dutxar-me, i encara menys afaitar-me. El meu aspecte físic es va anar deteriorant tant que em van acomiadar de la feina.

Sense feina i sense forces la meva vida va caure en un espiral huracanat. Vaig descuidar encara més els hàbits higiènics i la meva figura es va anar deformant. No em vestia, no em dutxava, no menjava; només esperava la nit i aquell moment insofrible que m’agafava per sorpresa -per molt que jo ja sabia que passaria-. L’únic color dins de la meva ment era el negre de l’ombra. L’únic to de la meva pell sortia de la foscor de l’ombra. L’únic matís de les meves mans s’adquiria amb l’obscur de l’ombra.

L’únic nom pel qual em reconeixia en mirar-me al mirall era L’ombra.

Relat dels cims borrascosos

Allà dalt, on les carreteres
no gosen cloure tanta gelosia,
la venjança vindrà per creuar camins
tan alts com plens de boira.

Deixa’m dibuixar amb el dit
un petit ull, un fosc cor,
en el vidre entelat:
el voldria veure trencat dins teu
per tot l’orgull que ens ha fet
tan durs i propers.

Soc jo, soc la possessió
que entra en els teus somnis
en aquella casa que no hem habitat mai.

Ets tu, ets el maltractador
que es desperta des de fora
en aquells cims dels que no hem sortit mai.

No és una lluita de classes,
és l’amor que ens destrossa
des que ets un fantasma.

No són famílies trencades,
és el dejú que viu en nosaltres
a cada orgasme.

Fills que no han rebut
    -dels seus pares-
prou estima ni gatzares
i han criat un odi infinit.

Canta la pau eterna
des de l’altre costat;
recita aquesta lluita terrenal
    -petit i únic senyor-:
he vingut per dur-te als cims borrascosos.

Relat del fusell

Llença una moneda enlaire i espera que caigui.
Caurà d’un dels dos costats.
Segur.
La sort triarà l’humor
o la tristesa:
els teus embats.

Fes rodar un llapis sobre un pla.
S’aturarà en un punt donat.
Segur.
El destí escollirà si riure
o plorar:
els teus atacs.

Atura el rellotge abans que arribi a deu.
Citarà un número atrapat.
Segur.
El fat elegirà el somriure
o la llàgrima:
els teus rampells.

Prepara el canó de mà mig carregat.
Dispararà bala o aire esfumat.
Segur.
L’atzar decidirà la vida
o la mort:
els teus llampecs.

Sorda és l’espera
davant del fusell
quan no saps
si dispares
o reps.

Relat de Patti

Potser soc com ma mare,
potser soc com Jesús plorant.
S’oblidaran ara
de veure’m com un amant.

Lot cridant -no tanta sal-,
Abel criant abelles mortals;
marxaran els núvols de dalt
quan ens clavin aquests pals.

Fa temps que oblido la rendició,
no tornis a demanar-me pietat
ara que he aconseguit odiar el perdó.

Vola amunt, torre de Babel:
aquest llibre sagrat
sona a Patti damunt del cel.