diumenge, 8 de gener de 2023

Relat del banc

Es va asseure al banc que tenia just davant. I de cop el va tenir a sota.

Tot el seu voltant desprenia una fortor terrible, feia setmanes que no es dutxava; però el jardí era net i a dins de la cambra hi havia les portes obertes. Sort del sol que entrava per la finestra, una nit fosca com aquella no succeïa cada setmana. Ell ho sabia i, per això, va agafar una cervesa de la nevera. No li va caldre ni aixecar-se. Tan lluny era la cuina que només veure els bombers ja va saber qui li passaria. No era el capità, ni un bomber qualsevol, era l'escollit. Portava una mànega tan llarga que l'aigua brotava de la font natural de la capital. L'aguantava amb els peus, li faltaven les mans; però es rascava bé el cap quan pensava. I li calia pensar molt sovint. La cervesa o el foc? Què era prioritari? Segur que per a qualsevol el dubte era absurd. Mes res ho és quan la vida penja d'un fil. D'aquesta manera va arribar a la conclusió que era millor fugir i deixar la víctima al banc, asseguda, amb una cervesa a la mà. I la cervesa era freda; com a mínim en el moment en què li va donar. Després ja no, clar. Perquè el foc, quan crema, és ardent com un cor que rugeix una batalla perduda. Com Aquil·les lluitant sense armes entre Tòquio i Houston. Com Napoleó resant a dalt del Tibet. O com Lennon escrivint-li una carta d'amor a Kerouac. Amb la cervesa calenta no sabia si continuar allà o marxar de vacances a un hotel de la República Dominicana. Pensava en les polseres que donen només arribar a l'hotel. Tot inclòs. Beguda gratis tot el dia. Poder-se emborratxar sense donar explicacions a ningú. Un Manhattan de matí. Un altre just acabar. I caure a terra sense preocupar-se per si el bomber que el vol rescatar és un simple capità. Estirat a la piscina de l'hotel, a dos metres de profunditat, no notaria aquella escalfor que ja li pujava per les cames. Seria culpa de les hormones? Seria que es pujava i s'enduria? Amb la titola com una roca podria fer un últim acte pel seu país. Necessitava una persona solitària. Algú a qui no li importés morir amb ell. Qualsevol que cerqués una pastanaga a punt de rostir-se entre flames. I es creia que així seria, que apareixeria, com per art de màgia, aquell ésser ultratjat demanant clemència. I ell esdevindria el Papa de Roma. Deixaria anar una hòstia, no pas la consagrada, sinó la destra. I la galta envermelliria com tot el cos quan el foc els cremés. I junts moririen. I es creia això mentre bevia l'últim glop en la solitud d'una cambra blanca plena d'una llum vermella en un moment diürn en la foscor de la nit.

Es va asseure al banc a fumar-se la vida. I la vida se'l va fumar sense ni tan sols asseure's.

dissabte, 24 de desembre de 2022

Relat de Nadal

A Barcelona, hi ha tot de coloms morts pel carrer. De matí, algú les ha tret del museu. Aquest desconegut portava un ou, un ou cru, a la mà esquerra. En xuclava l’interior amb una canyeta, fent un sorollet especial. Sí, pel so semblava un vals japonès. Només ell sabia si ho és.


Tinc molta por, tinc por dels coloms i de l’home de l’ou; diu una nena mentre escura el cap d’un escarabat. No tinguis por, petitona, són temps de festes, i ningú no gosarà menjar-se la cama que no em vaig menjar jo; li contesta la seva mare. 


Les llavors no han germinat, no ha crescut aquella planta que vam plantar amb tant d’afecte. No hi ha tresors ja dins d’una terra podrida. No hi ha missatges al mòbil que vas destrossar. No hi ha més insults creuats. No hi ha més menyspreu tronat. Perquè el vent s’ha endut tot allò que vam voler. A vegades els humans som diamants, durs i afilats, que parteixen el cor i el deixen podrir al mig de l’asfalt. Sovint el cor s’allunya de les pedres precioses. S’allunya tant que resta sobre el quitrà a mig matí, al costat d’aus defallides, endurides, mortes.

dijous, 22 de desembre de 2022

Relat del neguit

"La veritat només serà el que tu vulguis que sigui".

Quan ets dins del tub, 

l'angoixa s'apodera de tu, 

vols sortir, però no pots.

Quan portes un temps sense passar-hi, 

el neguit creix en tu

i et suplica tornar-hi.


Aquella estranya sensació

amb el cap a dins l'aigua.

Aquella perillosa foscor, 

de quan et sents més a gust 

sense respirar.


Digues quatre paraules,

una que no sigui mort.

Digues-les una a una,

mentre em mires sense cor.


Avui han passat tants dies

que 24 hores no són res.

Miraré de girar la vista

una estona, res més,

fins que senti la meva veu

en el pou  que m'has empès.

dimarts, 6 de desembre de 2022

Relat de l'obsessió

Obsessió de mort,
darrera meu.


Per què estàs obsessionada,
petit cos moribund
que es podreix com un peix
tirat sobre el terrat
els dies de sol
quan una gavina en ple vol
el veu i el refusa,
amb la meva ànima fètida
i pudent que han menystingut
tots els elements químics
que ronden per la Terra?

Per què estàs obsessionada,
tu que de tot en fas miralls
amb fal·làcies i distorsions
de mentides i pous profunds
en espirals verticals
que no veuen res més
que el teu melic
encès pels fanals,
amb la meva merda de vida
que suspira i anhela
respirar sense dolor al cor?

divendres, 25 de novembre de 2022

Relat de l'avió

El motor no té força.

Com si li haguessin robat la benzina.
Com si li posessin pedres sota les rodes.
Com si se li dobleguessin les ales.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira.

El pilot sua i s'encomana a la sort,
El pilot ho intenta,
una vegada i una altra.
No és qüestió de tècnica ni d'esforç.
És igual si la gent l'anima
o el públic crida encoratjant-lo.
No s'enlaira.
Circula per la pista.
Però no s'enlaira.

El pilot desitja que les rodes
es desenganxin del terra
o s'aturin per sempre.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira
ni s'estavella.