Crec en l’aviat quan tot esdevé tard.
Crec en res pujant dalt de la carena
per veure millor
com s’acaba aquest trist món
sense repòs
pels qui ho varen donar tot
i no trobaren l’amor.
No crec en mi quan em miro al mirall.
No crec en res baixant als cercles de l’infern
per trobar-me amb Hades
i reclamar-li el dolor
que he escampat sense
pietat entre els que m’han estimat.
Tira els daus i que surti un set.
Estira la mà i roba’m el cor buit.
Retira’m la paraula i fes un camí nou.
La meva sort ja l'ha triada Déu.
Amb idees a la llengua | Relats en català
La veritat no existeix, només la podem imaginar.
divendres, 12 d’agost de 2022
Relat del que crec
dilluns, 1 d’agost de 2022
Relat condicional
Li agradaria pensar que et lleves
sense la sang que t'envolta
els ulls tancats
de tanta ràbia.
Li agradaria creure que et despertes
amb la mirada neta
de tant d'odi
podrint-te el cor.
Li agradaria saber que algun dia,
no se sap quan,
et banyaràs en aigua calenta
i els batecs no seran fletxes.
Li agradaria conèixer el camí
que has seguit entre altres braços
ràpidament prestats
si amb ells
l'ànima se t'ha curat.
Li agradaria veure un mot
pronunciat amb dolcesa i sinceritat
que fos veritat, no pas
totes aquestes mentides que
t'han matat.
dissabte, 30 de juliol de 2022
Relat dels túnels
dijous, 7 de juliol de 2022
Relat del festuc
Un dia m'agradaria parlar de l'odi. L'odi és com un festuc, un pistatxo, un fruit sec amb una closca dura, però fàcil d'obrir. L'obres i pum, te l'empasses i en vols més i més i més. Se t'embruten els dits, els llavis se't pelen, omples de clofolles tot allò que t'envolta; però tu segueixes amb l'odi. Fruit a fruit. Llavor a llavor. Crees dins teu un festuc gegant. Amb una closca tan gran que no et permet veure que la vida se t'escapa.
Algun dia, quan aquesta closca no necessiti un fruit, perquè l'oblit hi sigui present, desapareixerà. No hi haurà festuc, ni pistatxo, ni odi. No hi haurà res. Perquè l'odi ho haurà destrossat tot.
Relat de les onades
Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?
Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.
Soc terra on s'inicia l'herba
quan l'aigua xoca contra
i a favor
del teu cos i de la meva ànima.
Soc arena humida
sota l'aixopluc dels records
i l'oblit
que em turmenta.
Deixo de ser
en mirar el sol
sense escut ni barrera
només em queda dol.