diumenge, 18 d’agost del 2024

Ximpleries afins

El meu cap

sobre una espatlla jove

i forta,

sota un cel net

i clar...

El vent canvia de direcció

i amb la pluja

arriba un somriure, 

una corredissa.


Qui tot ho haurà pintat de verd

sobre el blau de l'aigua

que parla amb els teus ulls?

 

Tingues-los ben oberts:

a cada racó hi ha la memòria

del demà

i de l'avui.

 

Memòria que oblidaràs

fins que

amb els anys

et tornin els records, 

les abraçades

i les excursions

plenes de riures

i no mancades d'estrebades


Per sempre són els somnis

que sense voler has creat,

ara són gespa

tallada sobre els prats,

mes demà seran roques

que no sol has pujat.

 

Ho vols saber tot;

així dels coneixements en fem cims

que pugem amb preguntes,

respostes i ximpleries afins.


El dia que jo falti ens uniran

i et qüestionaràs

per què tantes llàgrimes

de retorn a la ciutat.

Són el mar entrant dins teu,

abrigat per muntanyes altes

que et protegeixen i et guien

per l'amor que encomanes.

diumenge, 11 d’agost del 2024

Ant

A uns quants metres sobre terra havia rebut un missatge des de l'inframon. Havia d'escriure un conte trist, molt trist, que provoqués les llàgrimes d'Odin i la resta de la tropa vikinga. Sabia que aquell encàrrec em seria impossible de complir, així que vaig decidir estripar la missiva on se'm demanaven aquelles beneiteries i em vaig dedicar a escoltar música. Cohen volia entrar dins meu i no vaig saber negar-li el camí. Amb els ulls clucs i les cames estirades, el moviment aeri no colpia el meu cor, així que vaig obrir les principals artèries i les seves històries van endinsar-se sense fi. Una a una, les seves paraules colpejaven el meu perenne sentit auditiu. Què dimonis estava passant? Les meves mans premien fort el coll d'un coll i jo no veia de qui era. La seva pell era rugosa i dura. Era un ésser fort i musculós, n'estava segur; però com de suposicions no viu l'home (sinó que en mor), vaig forçar les meves parpelles amb totes les forces. Necessitava saber a qui estava escanyant. Ho necessitava saber sense importar-me gens deixar de fer-ho. La força exercida va ser tal que, per aconseguir obrir un mil·límetre les meves pells oculars, el meu nas es va convertir en dues aixetes de sang. La notava brollar amb tanta pressió com surt l'aigua en rebentar-se una presa. El poc que veia era molt. Sang, vermell, sang, uns ulls foscos mirant-me fixament, vermell, un nas gros i marró fosc, sang, unes banyes blanques gegants, vermell, un morro allargat amb la boca tancada... i sang. Sang meva que parava de rajar. Els ulls se m'obrien a poc a poc i em notava més fort. Tan fort em sentia que, quan observava aquell ant suplicant-me per la seva vida, premia més i més les meves mans. En poca estona va deixar de moure les cames que, sens dubte, devia portar movent durant tot el període etern entre el somni i el despertar. Quiet com una escultura grega en un museu abandonat, l'ant romania rígid davant meu. Els seus ulls eren l'única part del seu cos que demanaven moure's. Qui sap si per plorar o per apagar-se per sempre més. Va ser aleshores quan vaig sentir un terrible sentiment de culpa i les meves mans van deixar el coll d'aquella criatura colossal.

És pedra tot el que no es mou? És natura tot el que s'enterra? És passat tot allò que ja no és? Per què hauria comès aquell crim salvatge? Era realment jo qui premia les mans o era algú que em forçava a fer-ho?

Tantes preguntes no em van valdre per a res davant del jutge dels Déus. La sentència era clara: em pujarien en una avioneta i, quan la distància amb el terra fos prou alta, em tirarien per la borda. Amb les mans lligades i el cap cot vaig entrar a l'avió. No hi havia seients. Era petit i buit. Només m'acompanyaven el pilot i un gos que parlava en llengua estranya. Jo encara veia els ulls de l'ant, els veia i no els volia veure. Tancava els ulls i premia fort les mans resant a algun dels déus amb qui no he cregut mai. Dins l'obscuritat vaig sentir una veu que em parlava a l'orella. Era una veu aspre inintel·ligible. Una veu que xiuxiuejava paraules impossibles de comprendre. Però tot és possible quan creues els núvols i baixes a dalt de tot. Així que aquelles paraules van fer-se noves i les vaig comprendre. Era una demanda, una demanda que no podia refusar. Havia d'escriure una història trista per poder salvar aquell pobre ant de rebre el càstig dels meus pecats.

divendres, 26 de juliol del 2024

Una caixa quadrada

Dormo en una caixa quadrada. Sembla una caixeta de mistos. És de fusta i, quan hi entro, m'hi cap tot menys el meu cos. Quedo arraulit i separat de mi. Se'm veu tan petitó que l'única seguretat que tinc és saber que ningú no s'endinsaria mai en una cova tan fosca i punyent com aquesta. És meva. Només meva. Qui la voldria una tortura així?

Quan en surto, tot em sembla meravellós. La mort, la soledat, la pobresa o l'odi són minúcies que em fan riure. Perdre-ho tot o anar errat, quines ximpleries més banals.
Si no soc un llumí, la llum ve de mi. Mes quan torno al cau, el forat negre l'absorbeix tota i l'espiral torna a començar.


Maleït mirall. Trenca't d'una vegada. Rebenta i esmicola't fins que la metralla se'm clavi al fons del cor.

dimecres, 3 de juliol del 2024

Et recordo estirada

Et recordo estirada, t'evoco amb un ull mig tancat. Jo t'explicava com m'havia anat a escola. Tu gemegaves el que podies i, de sobte, roncaves. Les meves ganes de compartir amb tu el que havia fet em duien a agitar-te, com si fossis una morta a salvar. L'ull cluc s'obria i jo continuava parlant sense que ningú m'escoltés. Estaves malalta. El teu cos bullia per dins. No hi havia prou medicaments que et curessin i en vas agafar de teus. Quina insistència més penosa la meva. Narrant com de bé m'ho havia passat amb els nanos petits en acabar les classes. M'agradava ensenyar-los coses; a ells els agradava escoltar-me i jugaven contents. Potser, com cada dia sentia que aprenia menys, quan ensenyava als altres, creia que aprenia més. Potser, com cada tarda et veia mig adormida bocaterrosa sobre el llit, quan et parlava, estava segur que no m'escoltaves.

dimarts, 23 d’abril del 2024

De la Lluna a Ganimedes

Aris, el teu pensament és únic,
veus les coses amb diferents colors,
tothom et considera el seu amic,
ensumes el món, l'ensumes i tot són olors.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Jo et veig feliç, però no en tinc prou,
volem que Aristòtil ressoni en tu...
una nova retòrica,
una ànima amb substància que cou.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

Mira amunt i reflexiona,
com un gran pensador,
posa't la mà a la barbeta
volem sentir-te
com un tro eixordador.

Aconseguirem comunicar-nos?
Aquesta és la meva obsessió.

I mentre m'obsessiono
gaudeixo d'haver-te conegut,
oh, Aris, ni que no ho sembli, ploro!