Relat de les arteries

Sentir-se sol no és un sentiment.

És una espina movent-se entre les artèries.
És el colesterol prement fort a les venes.
És un instant etern sense aire amb el cap sota l’aigua.
És quedar-se cec podent veure les estrelles.
És l’hora punta quan tothom avança i tu no et mous.
És una família somrient i tu sentint com l’enveja et cou.

Relat pels aires

Quan ens agafi la pols,

que se sentin rialles.

Quan la c sigui dels cucs,

que salti tot pels aires.

Cafè en mà m'ho miraré, 

com a nen enjogassat

sota l'estrella trencada,

al costat de qui em serveix

cada nit, amb veu esquinçada, 

gel amb conyac.

No goseu aturar la falç, 

no la de l'home que treballa

amb suor i dedicació;

sinó la del destí

que prega cada dia,

sota el llibre sagrat,

per convertir la meva vida

en l'última oració.

Relat del mal

Un dia el tic-tac s'acabarà; el cor s'aturarà i ja mai més tornaré a sentir aquest petit buit entre batec i batec. Serà aleshores que vosaltres, tot el món, podreu descansar en pau. Per fi algú maligne haurà abandonat aquest costat de la vida i deixarà de fer mal. I és que no fa mal tothom que es porta malament, no. La gent, en general, s'equivoca, erra en els seus actes i -a causa de fets prou importants per a ells- s'obliden de respectar els altres. Per tant, poca gent és dolenta. Poca gent, o gairebé ningú. Mes alguns hem vingut només per destrossar les vides dels altres. Clavar un ganivet ben fort i remoure'l mentre sentim el xisclet suau i trist d'una vida que plora. I quan Sant Pere em pregunti per què, la resposta serà senzilla: perquè sí, perquè soc així, perquè gaudeixo amb el dolor dels altres. El mal és inherent en mi.

Relat de la dalla

No puc més. La tensió em farà explotar. A poc a poc el globus s’infla i les venes demanen explotar. És un tren en contra direcció que torna i torna cada dilluns. És un tren bala que ja he vist tants cops que conec com l’he de saltar.

No crec en Déu, però m’agradaria tant creure-hi que busco en les meves mans quin hauria de ser el que em salvés d’aquest infern reiterat.

El dogma m’és igual, només vull viure en pau i feliç entre els bombardejos de Beirut. Deixeu de llançar míssils, se sent rebotar a la muntanya jueva, deixeu de culpar-me del mal de la humanitat.

No hi ha sabates prou dures per tornar-me a fer caminar. La brúixola s’ha trencat i la nit ha vingut per dibuixar-me la cara per sempre més.

La tarda cau i el minotaure cavalca al seu ritme, jo sento les passes, Faust m’espera amb una birra a la mà, Zeus afila els trons i de fons la dalla xiula per fer-me més fàcil el tall.

Relat del cavall

Pot la tristesa vestir somriures lluents?

Pot amagar-se sota un bon dia una depressió profunda?

Es poden tantes coses a les vides no escollides

que poder es converteix en un cavall

entre un verb i un nom

i baixa avall, avall.

Interior i exterior són mons tan llunyans

que la soga va tallant a poc a poc

l'aire que ja no es respira,

I ha marxat entre ombres

fent veure que la llum il·lumina

un camí més mort que ple de vida.