Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de la televisió

La televisió encesa i els micos ballant al ritme de la música. No sé qui l'ha posada a tot drap, però el goril·la comença a caldejar-se. Si no para la festa, aviat pujarà la bòfia i s'acabarà el pastís per a tots. Sap greu per a ella, que s'inicia en aquesta bacanal carnal que tant de temps fa que esperava. Déu sap la de cops que haurà gemegat en solitari pensant en aquelles mans navegant per les seves aixelles. Qui sap si per això, i no pas pel funest mal temps que predomina aquests dies, ha decidit portar una samarreta de tirans i optar per descuidar els sostenidors.

Algú crida que hi ha foc a la sala d'estar, un altre diu que hi és a la cuina. No hi ha bombers, però entre tots ruixen les parets i apaguen les flames. Mes no totes.

A l'habitació del fons del passadís s'ha instal·lat un forn provisional. Són dues cloïsses que només toquen mar a l'estiu. Una d'elles llueix un grapat de pèls despentinats, mentre que l'altra és calba temporal. Podrien portar-hi massa mare i cuinar-hi una pizza en pocs minuts; encara que tothom prefereix seure a terra i escoltar atentament com els dos cossos decideixen pintar-se amb els dits mullats.

Ella jau cara amunt, té vergonya i tanca els ulls. Aviat la seva pell es crispa i els porus són gallinacis. La humitat dels llavis quan es besen no és ni la meitat de la qual regenta a l'entrecuix quan li acaricia amb solemnitat. No hi ha pressa, ni incendis, ni mal humor ni rancor. És un ritual on els cossos s'abandonen a la passió i la ment s'amaga per discreció en un llit que ja ningú no usa.

Antigament el fal·lus l'havia ocupat tant que havia deixat de ser-hi present. Li agrada retornar-hi i veure-hi els seus records d'infància, sentir-se jove eternament.

Relat de creure

Una fosca nit, sense llum ni so, una ventada va tancar la porta de cop. Aquell moviment va provocar un soroll eixordador, després vingué el silenci i, sense res a escoltar, vaig sentir la seva veu.

"Per culpa teva he deixat de creure en l'amor".

Tot seguit, com si estigués enmig d'un combat mortal entre grecs i troians, el meu camp visual va enfosquir per por. "Creure?

Però si segur que ella ha sentit més amor del que pugui sentir cap més humà" - vaig pensar mentre tancava el fastuós taüt que havien preparat per al meu enterrament.

Relat de Narcís

Vull dir que Narcís corria molt ràpidament. Corria i s'allunyava de tot, però no sabia de què es volia allunyar. Vull dir-ho ben alt, perquè a Narcís el perseguien les ombres malèvoles i sempre se l'ha jutjat com una taca en la història de la no humanitat. Vull dir-ho ben clar, perquè Eco va fer tot el possible perquè es desencadenés aquell tràgic final. I clar, si ningú ho diu, tothom el veu allà mirant-se a l'aigua, delectant-se en si mateix, enamorant-se del seu rostre i del seu no seny. Ostres, algú pot creure que tenia cap altra solució entre mans? Què volíeu que mirés? A qui li feia mal? Voleu dir que seria molt normal que el pobre Narcís es passés el dia mirant qui li desitjava tot el mal que els Déus podien oferir? Les nimfes encanten i torturen? No, però quan alguna d'elles se sent atacada treu les seves armes més poderoses. I és que el poder de Nèmesi era el braç d'Eco allargat. Serien la mateixa o un crit desmesurat que sortiria de la pobra muda? Sense veu i sense amor, només podia oferir els seus trucs. Trucs que, si se'm permet dir-ho, només van complicar més el seu destí. Qui hauria aconsellat la pobre Eco? Algun d'aquests venedors de fum que s'anuncien per internet? Pobreta ella, abandonada i refugiada a la cova. Què hi devia fer allà? Consumir-se a poc a poc a base de flames d'altres homes? I per què Nèmesi s'hi va ficar? Era el seu alter ego?

Pobre Narcís, sempre tan odiat, sempre tan estimat. Aquells qui d'ell negaren el seu amor ploraran sempre que es mirin al mirall.

Relat del sac

"De nit porta el sac fins a dalt. No és una patata, però de llegums en vol moltes". Antic proverbi inexistent.

Recordo cada un dels arbres que van talar d'aquell lloc tan especial. Quan condueixes de nit i no dus els llums encesos, aprens que massa claror sovint et cega, sigui de matí o per l'encant de qui et va trair.

Ves amb compte, no confiïs en qui t'odia i et vol mal. Sàvies paraules que algú va dir quan m'enterraven a prop d'on mai no em van estimar.

Diuen que les persones més bones no moren mai. Encara espero el dia que me'n presentin alguna, serà que no n'ha nascut cap.

Macarrons plens de fetge i salsa escalfada sobre els llavis bruts i les mans plenes de fang. A l'escola ens van ensenyar a menjar amb dignitat, però en llibertat les persones s'agafen les femtes per untar-se la cara amb solemnitat. Molta pudor fan els cossos dels humans quan moren, perquè mentre viuen couen la bafarada que els caracteritza com a tals.

I quan passen les gavines a prop de terra els hi crido: m'alegro que hagis trobat el vaixell i que naveguis mar enllà. Cadascú és amo del seu timó i lliure d'escollir les illes per on navegar.