En Marc va obrir el llibre de la seva vida i es trobà que li havien canviat paraules, que li havien esborrat capítols, fins i tot el títol de la portada era diferent.
En Marc va provar de recordar com es deia aquell llibre, li havia posat tants títols que li costava triar-ne només un. Però tenia clar que eren paraules positives, totes. Ara, sense saber per què, observava la portada mentre prenia cafè i llegia el que li havien posat: “No vas estimar-me, era una esclava”.
Esclava, set lletres amb tant de dolor com la lava cremant-li les mans. Esclava, mancada de llibertat per decidir, per triar, per estimar a qui voler, per gaudir com un vol. Esclava, obligada a romandre als llocs per imperatiu. Esclava, sense moviment lliure.
Qui i per què podia voler-li tant de mal? Un altre escriptor? Un editor? O encara pitjor… un protagonista? Podria ser que algun dels seus personatges, principal, se suposa -si tenia tant de poder com per canviar-li el títol-, s’hagués dedicat a retocar-ho tot? I quan ho hauria fet? Durant aquells maleïts deu dies en què ell hauria hibernat a causa de l’absenta? Durant aquells jorns en els que va dormir al sofà i no es va canviar de roba perquè l’única cosa que canviava era el licor del vas?
“Esclava” era el nou títol. "Ara ja soc lliure", era el subtítol. Va córrer a veure les primeres pàgines, totes eren plenes de sang, però les gotes s’havien assecat i es podia llegir perfectament el que hi havia escrit. El pròleg modificat, els primers anys esborrats, noves incorporacions temàtiques i lingüístiques. Aquell protagonista havia donat un gir de 180 graus, marxava en direcció oposada. Fugia d’aquell llibre, però abans de fer-ho, clavava el ganivet amb força al cor de l’escriptor.
Nous capítols per sobre de tots els altres: “Mai més”. “Gens de ganes de tu”. “Seria l’última cosa que fes”. “Per fi he obert els ulls”. “No em manipularàs més”, “No et creuré mai”, “No et dec res”, “Ara faig el que vull i amb qui vull”, etc. havien estat escrits per sobre dels que en Marc havia creat originalment: “Moments viscuts”, “Somnis per complir”, “Eternitats satisfetes”, “La passió d’un moment”, “Mirades eternes”, “Persones salvatges”, “Dubtes inqüestionables”, “Somriures sota la foscor”, “Estrelles que es troben”, “Talent per cantonades”…
Semblava un altre llibre. Uns altres personatges. Un altre ambient. Un llibre reescrit amb mala fava, amb odi, amb dolor. Però no era el mateix llibre. Fins i tot aquells versos que el protagonista havia escrit amb els ulls encesos per viure la vida al màxim havien estat modificats: Ara hi havia una pàgina de fons vermell i lletres negres que deien: “No t’he estimat mai, només he sigut una esclava”. Mes en Marc sabia prou bé que abans allà la protagonista cridava pels carrers: “Brillen les llums i de sobte… Xoquen amb intensitat creant una explosió magnètica i perillosa, provocant terratrèmols i pànic al voltant. Però les restes, de la mida de la sorra, acaben LLIURES i plenes de satisfacció. I si torna a passar? I si la història gira i gira com aquella sínia que vam viure?”.
