Relat de la papallona

La papallona, la de l'Oller no, una altra, estava indignada perquè volia una vida sencera. Poder pagar un pis, que fos el centre d'atenció i que el seu amor fos oficial. Una anarquista de les de sempre, d'aquelles que s'omplien la boca per cridar que elles de grans no serien avorrides i no passarien pel tub; però al cap i a la fi és el que volia. Per això tanta indognació! On era la hipoteca? On eren les tardes avorrides al sofà? I enrabiada com estava, per mostrar el seu descontentament, va fer el més romàntic i i oficial que hi ha; endur-se el primer gamarús a la porta del pàrquing per netejar-li les vergonyes.

Papallona, no veus que les ales et cremen? Vols volar i cada cop que alces el vol encens les teves ales i caus a terra. L'odi no fa bo el camí. Estimar-se és el primer. Pagar en contra dels altres les pròpies bufetades no et fa més feliç. Ara ja pots dir-ho entre riures de sobretaula. Ara ja pots fer-te la valenta entre companyies de xupitos i gins barats. Però sota el coixí la tempesta tornarà. No has fet mal a ningú més que a tu.

Petita papallona. Volar més alt no és caure més fort.

Relat de la soga

T’odio bastant podria ser el títol d’una bona novel·la. Caldria pensar en personatges que s’estimessin i es fessin mal. Després sortiria l’odi i ves a saber què passaria.

T’odio bastant podria ser l’inici d’un poema. És evident que el tema giraria entorn de l’odi en les relacions humanes. Quines? Totes, no fotem. 

T’odio bastant,

però no puc deixar d’odiar-te.

L’imant que gira i gira

em va cridant

i em demana disparar-te

a través del punt de mira.

T’odio bastant, 

però abans t’odiava més.

Volia que et morissis 

més del que la mort ha permès

abans que em miressis.

T’odio bastant,

però t’estimava molt

i em cou l’ànima.

Em cou quan et recordo

i, depressiu com ets,

m’enfonses en la penombra

dels qui vivim en aquest pou

de soga eterna.

Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat del vuitè dia

I el vuitè dia es reconvertí en una meuca
barata,

bruta,

indecent.

Sense cap mena d'escrúpol,

perquè només li interessava embrutar-se

el cos de semen,

com si el líquid fos redemptor,

com si la lleteta adquirís un panegíric

que deixés sense esma

qualsevol que la veiés.

Però no en volgué només un,

no es conformà en rebaixar

la seva pell, 

la seva ànima,

el seu cos,

al nivell més ínfim de l'estima;

demanà que els posessin en fila,

perquè li destrossessin

la poca autoestima que tenia

a base de cops fàl·lics,

fuetejant-la com si fos

setmana santa en el país

d'on la sang no és el cos de crist;

sinó el preu dels que no tenen ànima;

però són capaços de perdre

la vergonya,

la raó,

i totes les coses que han estimat

per tal de doblegar-se

al propi cor podrit,

sol,

arraconat,

confós de no trobar-se

de nit.

Aquells qui escupen
les mans que els ajuden,
de nit dormen sols

o acompanyats
de les brosses que sobren.

Relat del lleó

Mirant el rellotge constantment se sent com una peça de ment esborrada de la pissarra oblidada al carrer. No li prengueu les constants, encara deu estar agonitzant. Podrien haver-lo posat a reciclar, es deuen haver equivocat. Però entre tanta ferralla ja se sap. Algunes coses útils acaben no tenint ús ni per reciclar. I si ve alguna d’aquelles persones que recullen els ferros i els venen a les furgonetes en negre? I si de ferro no en té res?

Alguna cosa surt d’entre la brossa. Serà la seva mà? Podria ser. Té ganes d’eixir amb força i valor. S’ha acabat de romandre begut entre bosses de merda. Es dutxaria, si tingués on fer-ho. S’arreglaria, si posseís algun vestit per posar-se. Es pentinaria, si no hagués usat la pinta com a projectil l’última nit. No podrà fer res d’això, però riurà. Altre cop riurà. Sol i aïllat. El lleó de Nietzsche ressorgeix. Deixeu que rugeixi.

Groc i vermell resplendent. La força de l’home per sobre de l’home. A poc a poc s’alça i escampa la brossa pel carrer. Es desfà de tot el que li molesta. Aparta la brutícia que el destorba. És nu, és lliure de tanta mala bava. Buscarà un nou cavall, cavalcarà sobre flames, degollarà els caps que se li posin davant.
Eternament dempeus, eternament ell.