Relat de les onades

Per què no em dius on moren les onades?
Per què no em responen les veus de l’aire?
Per què no em dicteu el foc de la terra?

Quan tot s’acaba,
l’origen comença.
Quan tot comença,
el final s’aproxima.

Soc terra on s'inicia l'herba 

quan l'aigua xoca contra

i a favor

del teu cos i de la meva ànima.

Soc arena humida

sota l'aixopluc dels records

i l'oblit

que em turmenta.

Deixo de ser

en mirar el sol

sense escut ni barrera

només em queda dol.

Relat d'ombres

Ombres que acarineu sempre les distàncies més llargues. Ombres que planegen sobre les nostres ànimes. Heu vingut a buscar-me per endur-vos aquella pell erecte, que respira profundament quan els cossos entren en contacte.

No podreu omplir l'aire de negada inexistència,  perquè vaig omplir-me de terra aspra les meves carns. Porto les ungles brutes de cavar sota terra, buscant records i besos enterrats. Vesteixo genolls pelats d'arrossegar-me sense vergonya. 

Vigileu, no goseu maleir-me altre cop, el vent se us endurà. Vaig instruir-me en els més grans, els Déus i els humans. Clàssics i profans. Soc carn de lletra dura, banyada en ginebra i amb la fletxa clavada per decisió pròpia.

Relat del falciot

M'agradaria convertir-me en un ocell, un falciot potser. O un falcó, amb les seves ales fortes i lleugeres. M'agradaria ser un ocell que pogués abandonar aquesta mina.

Desitjo, tot sovint, canviar la pala mig trencada per un cap petit i uns ulls sortits. Miraria per on escapar-me, buscaria els camins cap a l'exterior. No m'importaria que fos tot fosc. No seria un problema la falta d'oxigen que gasto cada dia aquí a baix. No ho seria perquè encaminaria la llibertat, l'aire, la sortida, la llum. I amb les meves urpes em podria penjar de qualsevol roc quan necessités descansar; no com ara, que caic i caic, baixant metres i metres a les més obscures profunditats. No veig res, no respiro clar, no noto més que el meu cor brut i ple de sutge. És la mina la que m'ha absorbit o soc jo que m'he empès al més gran dels forats? Per què la gravetat és tan forta aquí a sota? Davall de tot un creu que ja no podria baixar més, però el cert és que l’imant té una força d'atracció tan forta que és impossible aturar-se. El cos es desintegra, només resta la pala i el casc. Un casc ple de cops. Encara no sé com aguanta. M'he estimbat contra totes les roques de la baixada. Duc el cos ple de blaus. Soc un cos inert que es mou al desig de la foscor.

M'agradaria ser ocell i volar amunt i amunt, ni tan sols aspiraria a tocar el cel o volar entre núvols. M'agradaria ser ocell i sortir de sota terra. Però no tinc ales ni fe en tenir-les. Soc i seré carbó encenent-se per fer llenya de mi mateix.

Relat del viatjant

Laica era una gossa sense amo. Va viatjar sense saber on anava. La van enganyar. Ella era un gos, no un home. Només aquest últim és capaç de fer tot per destruir-se. Les agulles del temps, la velocitat de la gravetat, la força del cop. Mira per la finestra, mira aquell món llunyà i tranquil; tan ple d’aigua i de vida. Com pot ser que estigui aquí? Navegant entre la lluna i el sol? Com he pogut acabar sense aire mirant una estrella? 

Aquí a la nau no hi ha espai per a tanta gent, som jo i jo, des que van morir tots els altres. Un astronauta abandonat a la sort orbital, vaig sentir per la ràdio. La sort orbital no existeix. M’hagués agradat contestar aquella absurditat amb totes les meves forces. Però no pot ser. Aquí no hi ha sortida, ni de veu, ni d’idea. Només jo i jo. I aquest mirall que m’acompanya sempre que em vull negar. 

La porta està tancada amb la clau de seguretat. Cada cop em queden menys forces, cada cop en tinc més per enviar-ho tot a rodar. Gira i gira la nau i jo m’allunyo de tothom a qui m’estimo. Diran que l’atzar va jugar un paper important. No els podré dir que no. No els podré negar l’assertivitat. Però encara em queda el meu últim gest. I no és seguir escoltant els Jayhawks mentre ploro la distància sense retorn.

Intento imaginar com deu ser la vida allà, al planeta blau, a l’asteroide B-612, a la lluna blanca, l’estrella màgica. Intento pensar... per què un astronauta? Per què no un fuster? M’hauria clavat a la creu igualment, però no ho hauria fet tan lluny com fins ara.

Se senten els àngels allà dalt al cel? Recordo com m’ho preguntaven els noiets del barri. Recordo pensar per dins: els àngels els teniu a la terra, i no els hi feu ni cas. Jo ho sabia, jo els coneixia. N’hi ha molts d’àngels, moltíssims, tots escampats per la Terra. Cadascú té el seu. Amb aquella mirada que diu que no se separarà de tu, que farà el que sigui per estar al teu costat. Jo ho sabia, i jo vaig marxar. Ells no ho sabien, pobres; però els tenien al costat.

La soga no serviria aquí a dalt, la manca de gravetat no permet que em talli el cap. La porta, però, és la meva sortida triomfal. Ningú no podrà ajudar-me a obrir-la, mes hi hauria tanta gent que l’obriria per mi, que caldrà fer-ne un moment especial.

Gira i gira la nau, esperant que giri i giri la comporta. Sortiré per girar i girar sense aire, resultat d’haver-lo robat a qui tant he estimat.

Relat de pressió

A vegades m’assec a pensar per què em poso trist. 

Aquest acte d’insubmissió caòtic,

trist i dessolat, 

em porta a cremar el paper per fer-ne,

cada vespre, fum barat. 

Cal que obri les finestres,

cal que em deixi endur per totes aquelles històries…

les que naveguen per l’aire, 

les que he viscut a cegues

i les que no viuré mai.

La única que m’ha vist riure de nit,

de dia m’enterra tirant terra

damunt del meu cos daurat.

La única que m’ha sentit cridar de ràbia,

amb calma m’agafa pel braç 

i em llença més enllà de l’horitzó llunyà.

Torna a posar aquella vella cançó,

torna a cridar els vells borratxos

que l’entonen quan ploro de nit.

Demana que ens serveixin

aquella ginebra seca

que ens bevíem d’amagat.

Pocs anys hem tardat

en destrossar les nostres pells,

en cremar les nostres ànimes,

en enfonsar-nos en gots per separat.

Mira la carretera buida,

aquesta que no sabíem on ens duria,

mira-la per última vegada.

El pèndol és tan gran que, 

quan pujo amunt,

mai no sé quan tornaré a baixar.

Regala’m el color blau,

blau fosc; ple de tinta vermella,

vermelló clavat al pit amb el teu nom,

a tota pressió.

Relat d'erms

Des què m’ho va dir que faig esforços per no explicar-ho. Res del que he somniat no s’assembla a la veritat oculta, la que va esdevenir llum quan ella em va parlar. Res ho era i res no ho és, ara. Continuaré esperant aquí assegut, al seu costat, mentre les herbes creixin. La terra no és erma, amb la pluja i el bon sol aviat els matolls em taparan les penes. Quedaré amagat, fluix, dèbil, sense aigua ni menjar; però amb l’ànima tranquil·la i el cos assedegat d’haver estat sobre l’arena fosca. L’arena que la cobreix i la tapa, la que la protegeix i la recorda. Agafaré la sorra amb les mans, la miraré com si fos ella. Sentiré els seus mots, les seves ganes de viure. Després, seguiré ajagut, entre plantes i fulles silvestres. Els raigs solars aviat ni em molestaran, quan el temps passi i ja no sigui vida, els que em rodegen, els que em devoren, seran més vida que mai. Menjant les meves ganes de viure. Bevent de la meva fe i la meva calma. Només em quedaran els ossos, i aviat ni això. Es confondran amb la sorra i aniré endinsant-me, a poc a poc, terra avall. Seguirem sent, per sempre més, persones estimades, records oblidats. Fins que l’eternitat ens denegui el permís, descansarem en pau sota terra, retornats a la natura.

Relat de civilitzacions

A la nit se senten els grills cantant, o durant el dia... No sé... Qui diu que és de dia? Un rellotge? Un senyor? Una religió? Una civilització?

Tic tac, s’acaben les piles. S’esgota el temps. Arriba la mort. Ens enterren a tots. Tots som enterrats. Sota del terra passarem la resta de l’eternitat. Se senten unes veus, no és un viu dins d’un taüt, per sort, és el capellà, que res per nosaltres. Ja podrien treure’ns d’aquí en lloc de fer sermons en nom nostres. M’estic rebel·lant, m’indigno. Però no puc sortir. Sóc un home tancat. Alliberat, diu el sacerdot! Diu que estic alliberat! Si no puc ni moure els braços, per favor, que algú em tregui d’aquí. Espera, que ara calla, potser és que intenten sentir-me. Ajuda, auxili! Collons! I aquesta música? Però no volien sentir-me? Qui està tocant aquest horterada? A mi no m’ m’agrada la música clàssica! Ni el dia de la meva mort poden respectar-me? Si pogués sortir, escolliria una cançó més adequada. Tranquil·la, serena, ideal per a la meva mort. Després em tancaria jo mateix a la capsa, deixaria que m’enterressin i, un cop dos metres sota terra, cridaria ben fort perquè em traguessin. 

Relat de taques

El sergent fa hores que ha deixat l'habitació. A dins, a fora; no hi ha ningú. Dibuixa doncs, l'artista, quatre parets blanques, brutes, amb ratllades d'haver mogut els mobles de l'interior. Quins mobles? Una taula de fusta, antiga, de color marró fosc, amb les cantonades raspades d'haver xocat massa contra les parets. També dues cadires que, llastimosament, no s'aguanten del tot. Les seves potes estan torçades, a causa d'haver sigut tractades com a projectils violents.

La història s'escriu en lletres, però també en taques. Com una que resta al terra, sense que ningú l'hagi netejat. És un bassal de sang assecat, de color vermell fosc, amb rodones blanques. No sabria dir de quin dia és, tampoc seria rellevant.

"Amor dolç, que mastegues aquell xiclet gastat. Estimada, que m'has deixat, torna aviat". Sona la cançó que s'acaba d'inventar, qui? No se sap. Però ell la canta. Qui? Tant fa. La taca de sang segueix allà, com si res passés al seu costat, aliena a tot un món que apareix i desapareix.

No importa si les flors comencen a créixer al poble, o si el blat ja està preparat per ser segat.  Els nens pel carrer, jugant i saltant, sense témer el pas dels cotxes inexistents... Queda tot lluny d'una forma irregular dibuixada, sense voler, en un terra imaginari massa real.  

Aviat serà primavera, primer vindrà l'hivern; passaran els dies i moltes vides ens deixaran, s'allunyaran del nostre costat, les enterraran a dalt del turó, allà on només s'hi entra amb una clau. Per molt que plogui, una gentada hi anirà, diuen que s'acomiadaran i que no hi volen faltar. Però ningú vol entrar a aquella habitació per netejar la taca de sang, que segueix impertèrrita lluint un color desgastat i trist per tota l'eternitat.

Relat d'arrossegats

-Series capaç de llençar-me aquell dard si jo t’ho demanés? El de més a la dreta, no; l’altre. El que està més afilat. El que porta el teu nom gravat. Series prou valent? Sé que la pregunta no és real. Però la resposta tampoc ho ha de ser. Què creus que passaria si em diguessis que sí? Em col·locaria en posició per rebre l’afilada arma mortal?

-No, no i no. No estic disposat a sentir les paraules enverinades d’algú que s’arrossega per terra i, sense cap mena d’escrúpols, demana als altres que baixin al seu nivell. La teva manca d’alçada, ja sigui perquè et falten cames o perquè ets com un cuc, no ens converteix a tots els altres en possibles rèptils humans.

-És a dir, no t’atreveixes a contestar cap de les meves preguntes. D’acord. La teva covardia és ara molt més que imaginació meva. És un fet real. Hem pogut constatar els aquí presents...

-Aquí presents? Qui?

-Aquí presents tu i jo...

-A on? Aquí a on?

-Aquí, on som, l’un davant de l’altre, presents tu i jo... ja no recordo que anava a dir.

-Doncs això, que a vegades, quan parles, sembles un centpeus ensopegant.