dimarts, 16 d’abril del 2019

Relat del viatjant


Laica era una gossa sense amo. Va viatjar sense saber on anava. La van enganyar. Ella era un gos, no un home. Només aquest últim és capaç de fer tot per destruir-se. Les agulles del temps, la velocitat de la gravetat, la força del cop. Mira per la finestra, mira aquell món llunyà i tranquil; tan ple d’aigua i de vida. Com pot ser que estigui aquí? Navegant entre la lluna i el sol? Com he pogut acabar sense aire mirant una estrella? 
Aquí a la nau no hi ha espai per a tanta gent, som jo i jo, des que van morir tots els altres. Un astronauta abandonat a la sort orbital, vaig sentir per la ràdio. La sort orbital no existeix. M’hagués agradat contestar aquella absurditat amb totes les meves forces. Però no pot ser. Aquí no hi ha sortida, ni de veu, ni d’idea. Només jo i jo. I aquest mirall que m’acompanya sempre que em vull negar. 
La porta està tancada amb la clau de seguretat. Cada cop em queden menys forces, cada cop en tinc més per enviar-ho tot a rodar. Gira i gira la nau i jo m’allunyo de tothom a qui m’estimo. Diran que l’atzar va jugar un paper important. No els podré dir que no. No els podré negar l’assertivitat. Però encara em queda el meu últim gest. I no és seguir escoltant els Jayhawks mentre ploro la distància sense retorn.
Intento imaginar com deu ser la vida allà, al planeta blau, a l’asteroide B-612, a la lluna blanca, l’estrella màgica. Intento pensar... per què un astronauta? Per què no un fuster? M’hauria clavat a la creu igualment, però no ho hauria fet tan lluny com fins ara.
Se senten els àngels allà dalt al cel? Recordo com m’ho preguntaven els noiets del barri. Recordo pensar per dins: els àngels els teniu a la terra, i no els hi feu ni cas. Jo ho sabia, jo els coneixia. N’hi ha molts d’àngels, moltíssims, tots escampats per la Terra. Cadascú té el seu. Amb aquella mirada que diu que no se separarà de tu, que farà el que sigui per estar al teu costat. Jo ho sabia, i jo vaig marxar. Ells no ho sabien, pobres; però els tenien al costat.
La soga no serviria aquí a dalt, la manca de gravetat no permet que em talli el cap. La porta, però, és la meva sortida triomfal. Ningú no podrà ajudar-me a obrir-la, mes hi hauria tanta gent que l’obriria per mi, que caldrà fer-ne un moment especial.
Gira i gira la nau, esperant que giri i giri la comporta. Sortiré per girar i girar sense aire, resultat d’haver-lo robat a qui tant he estimat.