La nit i el joc, el destí i el passat; la muntanya que baixa de la font per sortir brollant cap a hores inverses. Aquelles flors que s’aixecaren a mitjanit, aquelles tiges que subjectaven fort i dur tots els pàmpols i els capullos. Aquella herba sobre el terra aspre. Tota la primavera, florida i a ple sol brillant. Cap núvol sobre un paisatge creat a partir d’un somni il·lustrat.
I què hi ha darrere? Pregunta el rodamón que camina tort i aguanta una cervesa buida. I què hi ha darrere? li contesta en forma de pregunta el seu col·lega estirat sota la copa d’un arbre sorgit al bell mig de l’asfalt. Alguna cosa se sent ressonar entre tanta pregunta, són els crits dels ocells que no els volen deixar parlar. Però les converses només s’aturen quan hi ha passes i minuts entremig. I ja se sap, no tot és com sembla, a vegades el quitrà és pols en el camí, tot sovint, el verd primaveral són fanals en l’obscuritat de la carretera.
Els dos borratxos ja no beuen, se’ls ha acabat l’alcohol però no l’embriaguesa. Cantaran i dormiran entre les crítiques dels assenyats senyors del barri. Roncaran amb el cos mig caigut esperant una pilotada al cap. No hi ha canvi de guàrdia, només hores esperant el fred vent de la nit. Però la canícula és dura quan són les dotze. Ho seran, segur. La forma de les agulles es torçarà per recaure altre cop en quarts de no-res. Quan siguin les buit en punt l’aire no tindrà més que un forat negre marcant les hores mortes. Ni flors ni muntanyes ni paratges llunyans. Tot és aquí i allà quan la goma esborra i les preguntes es tornen a dibuixar.
Amb llapis de carbonet i en blanc i negre, l’organització de les teves sabates depèn dels peus que hi vulguis posar. Col·loca un mirall, pentina’t i torna-la a cantar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada