Relat del 29

Quan no se sent res més que el silenci

de la fosca nit temorosa,

quan el cor sembla que s'aturi

davant l'abisme del buit;

aquells dits petits, rossegats,

tan porucs com entremaliats,

s'acostaran per acariciar

les paraules que no s'han dit,

els besos que no s'han donat,

les carícies que no s'han esperat

a que sortís el sol,

sota la copa d'un arbre que protegeix

dos batecs al mateix temps

que esperen abraçar-se

sota el nom d'una estrella infinita.