La
gèlida febrada ha desaparegut dels carrers de la ciutat. A dalt, a l'àtic, el
pis resta endreçat com si hagués de venir un cònsol a examinar l'estat de les
coses. Cada prestatge té el seu objecte encarat a les ordres del fengshui. Cada
color és triat per a un millor relaxament cerebral. Cada espai ha estat pensat
per acomodar-se i viure en harmonia. A l'habitació de matrimoni tan sols hi ha
una cadira, una làmpada de peu, un armari encastat i un llit de grans
dimensions. Quan la Maria vivia les seves èpoques més lliberals, aquest llit
havia estat ocupat per diferents nois, fins i tot a la vegada. Alguna nit,
entre fum de porros i gots de tub, ella s'havia assegut a la cadira per veure
com dos amics seus la seduïen ajaguts a sobre del llit.
Ara,
sense llum solar ni caliu humà, la cambra espera que el Josep entri i li digui
bona nit. Ja han sopat, cadascú al seu moment, cadascú al seu racó. Gairebé no
han embrutat res. De poc han parlat.
La
Maria fa estona que s'ha tret els texans i la samarreta que ha dut tot el
dia. Sense mudar-se de roba interior ha preferit no posar-se el pijama i s'ha
vestit amb un camisó llarg. Tot i el fred que gela la casa, fa el cor fort i
espera sobre els llençols. El Josep entra a l'habitació i sospira. Es desfà el
nus de la corbata i se la treu per sobre del cap. En poc més de mig minut ja
s'ha tret l'esmoquin i s'ha posat el pijama. No hi ha paraules, només mirades.
Després comencen les carícies i els besos. Acabaran l'any cridant tant que els
veïns tornaran a parlar de l'escena veïnal. Esgotats, suats i buidats d'amor
s'estiren cap amunt. Miren el sostre i s'agafen de la mà. El pis resta sense
llum i aviat dormiran.
El
Josep s'aixeca de cop i volta, ella -sorpresa- li pregunta a on va. A tancar la
porta, ja saps que no m'agrada dormir sense passar la clau. I al cap de poc ell
torna a ser a la fosca habitació. Per culpa de no veure res del que té davant es
dóna un cop al cap. Els dos fan un crit d'exclamació. Els veïns segur que
pensaran malament. Ella es fa la graciosa i li pregunta com es diu. Ell li contesta
que el seu nom és Robert.
Uns
segons sense resposta permeten sentir els cotxes passar a gran distància d'on ells
són. Després ella li diu somrient que si no sap com es diu serà perquè s'ha fet
molt mal. L'obscuritat de la cambra torna a restar en silenci durant una petita
pausa. Ell somriu i li respon: més malament deus estar tu si no saps amb qui
dorms.
