Relat del desconegut

Camina marxa enrere, no veu la gent que es troba, sinó la gent que ha passat. Cal dir-ho, també veu la gent que el passarà. Sembla un cranc, però no ho és. És un home lligat a una cadira de rodes. Passeja pel barri cada dia fent el mateix recorregut. Podria ser un home més, però no ho és. Per alguna raó no va endavant, sinó endarrere. Quan un el veu per primer cop, se sorprèn. És tanta l'estupefacció que, fins que un no se'l troba una altra vegada, no veu com li costa respirar. Ell  segueix fumant el seu cigar, ben gros, ben potent.

La tercera vegada, en observar-lo, un veu les seves sabates, sempre porta sabatilles d'anar per casa. Si bé va haver-hi una època en què moltes dones -no és comentari sexista, sinó subjectiu- sortien al carrer amb barnús i sabatilles, ara pocs cops passen aquestes coses. Aleshores, aquest home, per què ho fa? És necessari tornar-se'l a trobar, per quart cop, i admirar les seves cames, grans, inflades, a punt de rebentar. 

És un home més del barri. És ja un company. Un desconegut que sempre ronda pels mateixos carrers, esperant que algú s'aturi al seu costat i descobreixi alguna cosa més, del seu tret característic i únic, essencial en ell mateix.