Relat de vinyes

Tacons entre vinyes. Preguntes entre copes. Verd floral entre marró rocós. Ella corre desesperada, busca la seva copa de vi. Qui li ha amagat, no li han dit. Qui se la beurà, s'ho imagina. Però vestida com va, de roig passió, no hi ha cep que quedi cec. Tanta és la set dels vidents que queden tots pendents. 

Ai, com pren la copa. L'omple amb el nas. La degusta amb els llavis. Quin parlar, quin posat. Tot és elegància, entre un clima rural. És bucòlic, cert, però també és l'urbs sobre el terraplè. 

Entre tanta bellesa apareix ell, brut, despentinat. Deixa anar tres frases seguides, cada una d'elles més grollera que l'anterior. Ella no s'espanta. Tot el contrari, riu. Li fa gràcia, és el seu bufó. Ningú sabria dir qui riu de qui, però ambdós seuen al terra, es beuen una ampolla de vi sencera. Ella aviat extravia les calces. Ell de seguida perd els pírcings. Són dos bèsties, però no són il·lustrats. Han aparegut en segona escena, però han presidit el món irreal.

La història s'acaba amb una sardana, sense les odioses gralles, però amb els alegres saltirons que, per un moment, recorden la gràcil entrada de la jove i guapa sommelier.