Relat de sensitius

No sé quin és aquest impuls que em porta més enllà d'on sóc. No sé què li passa al meu cor, que batega ràpid i descontrolat. No sé quin és aquest estat, ple d'excitació, que em porta a viure somnis mentre estic despert.

Però sé, perfectament, que ara et voldria aquí, davant meu, per poder-te acariciar les espatlles, repassar la teva esquena amb el dit índex, apartar els cabells de la teva nuca, olorar el frenesí que desprèn el teu cos, acariciar les teves galtes amb les meves, prémer els dos cossos sense recança. Sé perfectament que voldria pervertir aquest estadi celestial, que em posa al teu costat, de forma imaginària, i passar les meves mans per la teva cintura, col·locar-les per davant i pujar fins trobar els teus bells pits. Sé que la vergonya em priva de fer totes aquestes coses i més. Però sé que en la llibertat de pensament els meus llavis besen els teus, suaument, sense presses, gaudint del plaer prohibit d'una pell blanca i il·licita. Sé que tot això només són paraules d'un món oníric que circula sense sentit per les meves ardents venes. Sé que quan ens despullem i ajuntem els nostres cossos res és real. Ni quan et miro els ulls i els tanques per plaer. Ni quan em mires i somrius. Ni quan obro els ulls i ja no et veig.

La realitat és subjectiva, però aquest cop, a més, és cruel i sensitiva.