Assegut a la seva cadira blanca, mirava per la finestra i observava una nit més passant davant seu. Homes corrents, dones cridant. Meuques treballant i policies robant. Naturalitat absoluta en una ciutat on ja res no tenia gust de dolços de fireta. Es disposava a ser sincer, a brindar una oportunitat a una rancuniosa vida que l’havia turmentat. Però, calia fer-ho ara? Sense tenir on caure, sense guardar-se un pla alternatiu... Ell sabia que no era bona idea, però ella la mirava amb uns ulls encesos, i ell no va poder evitar-ho.
Sobre la taula de fusta on recolzava els colzes, unes tisores esperaven, de feia temps, aquell moment. Les havia afilat cada vespre, just abans d’anar a dormir, per si el dia següent era, finalment, l’escollit. Aquella nit les va agafar i va arremangar-se el jersei. Deixant al descobert el nexe entre la mà i el braç, va girar el cap mirant cap a fora. No li va costar trobar-la. Les llàgrimes queien a poc a poc per la seva galta i, en veu baixa, sense esperar que ningú l’escoltés, va deixar anar un suau “Lluna, impertinent! Vols parar d'observar-me? Desvergonyida”. Sorprenentment, una dona va passar per sota de la seva finca en aquell instant, trencant l'harmonia romàntica entre l'escriptor i el satèl·lit. Portava una pancarta ben grossa on s'hi podia llegir fàcilment: "Sóc una llunàtica". La dona anava gairebé nua, només vestia roba interior, colors de tardor, ribets negres, elegància sota un cartell pintat a mà amb l’eslògan citat. Ell somrigué i sense cap necessitat de què ella la sentís, murmurà: "A vegades... Depèn... Si somrius sí... Perquè la lluna ho emmiralla...".
Ell necessitava escriure, necessitava fer aquell sacrifici vital. Tenia les tisores preparades, el canell al descobert, uns folis en blanc a punt per passar a l'eternitat. Però hi ha actes que ens canvien la vida, moments gloriosos que atemoreixen els més valents. Com impressiona trobar-se cara a cara amb la lluna... Un pam és massa poc per no voler-la acariciar...
Va esperar l'exili de l'espontània. Aquell barri era del tot extravagant. Res era normal. La vida havia canviat, ell també, calia avançar i convertir en sagrats els seus versos. "Per molt que tanqui la persiana, avui la lluna plena em desafia...", va exclamar en veu alta després d'obrir la finestra.
No va tenir valor, no. No ho va fer. Les tisores es quedaren on sempre, afilades un cop més, sobre uns folis de color blanc, buits de continguts, ansiosos de passió i de sang. I a ell, covard, no se li va ocórrer res més que provocar altra vegada la seva amiga i enamorada: "No t'amaguis entre núvols, com si fossis innocent, la llum que m'il·lumina, lluna salvatge, m'excita cos i ment".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada