Relat del arlequins

Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.

El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.

Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.

El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.

Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.

Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.

Relat de prats

Un dia o altre havia de passar. Els homes que surten a llaurar la terra, tot sovint, acaben fent-se mal amb la falç. A ple sol, suor per la pell, barret de palla, camisa de quadres, cames cansades. Les hores no acaben mai i el cos, algun cop que altre, es despista.

El braç funciona com una màquina que no s’atura. Zas, zas. Talla el blat quan toca. Estripa la terra quan és necessari. I entre moviment i moviment, un moment d’inflexió. O més aviat de flexió. Els genolls no poden amb el pes, defalleixen un sol instant, s’obliden de la seva voluntat eterna de sustentar el cos.

Una brisa d’aire acompanya l'escena. Fa estona que els grills han abaixat el volum. Fins i tot les fulles es mouen una mica. La calma de la sequedat del migdia ha donat pas a un vespre més agraït. L’aire fresc ajuda a tranquil·litzar aquells cossos a qui els costa respirar. Com el d’ell, que no troba la seva mà i la busca com pot, arrossegant-se entre les herbes, perdent tanta sang que aviat confon el prat amb el mar, els insectes amb els peixos, el sol amb la vida, la mort amb la il·lusió, el record amb el futur.