Relat del arlequins

Soc fuster i de fusta en faig ànimes.
Crec que les meuques que naveguen
no troben onades destronades,
són l’escorpí amb el que topen
a un minut de mi. S’ofeguen.

El sol i els seus cristalls arlequins,
l’arena i la seva pols
als meus ulls, als teus ulls;
sense ulleres ni cors
ens mirem a l’albada
suada del final del camí.
És un minut perdut vora la riba,
a tocar de la gran selva
que separa la benzina
de l’aire que m’abraça.

Tornaran els anys robats
si algú els ha amagat en aquell pedal
que et duu rere meu com una ovella,
com un gos ensinistrat
sense pensar en la teva llibertat.

El pastor es gira i s’acaba l’espectacle,
surten les gales de vellut,
carícies sota la taula de l'habitacle
són qualsevol excusa per no tornar.
Tornar és perdre el temps,
tornar és acceptar la derrota
i a tu la derrota et venç.

Et sap greu, no ets cristiana,
no existeix el perdó;
però supliques tant
que el teu patiment baixa de graó.

Hi ha massa nois treballant en la mateixa direcció.
Hi ha una noia sota la muntanya esperant el seu senyor.
Hi ha un Déu que juga a cartes sobre una reixa.
Hi ha Fat bevent de la font que ja no està rajant.
Hi ha un haver que hauria de marxar
cada vegada que em vols besar.