Relat de la taula

Era ahir quan era avui, fent exactament les mateixes coses, sentint les mateixes precises veus. Era ahir quan esdevenia avui, sense veure el demà diferent al d'ara.

Tancats, cansats; vam preferir semblar a ser per tornar a confinar-nos en la desesperació. Com un creuer de nit trencada en l'obscuritat, sento silenciada l'alta temperatura del glaç que solidifica la sang.

Apareix un fantasma als meus somnis. No són eròtics, no són sensuals. És una cambrera que recull les coses de la taula, primer els coberts, després els plats i, finalment, els gots. Ens quedem sense res més que les estovalles.

Per molt que et preguntin si estàs bé, si tu et sents incòmode seguiràs pensant en aquella frase que et torna el cor inquiet.

M'agradaria que em servissin carn guisada, potser galtes de porc. No s'oblidin de les patates rosses. El seu fill, sempre tan atent, cuidarà la cuina, modernitzarà els plats; però qui sap si podrà mantenir l'encant de la seva mare i la seva tieta.

Se sent el remor de plats i forquilles, s'olora la llenya cremada. El restaurant és el punt de parada per amants del bon menjar i de les orgies prohibides.

És cert, sembla un prostíbul, només seure ja tens cuixa per provar, embotits, tomàquet i aperitiu... Com quan les meuques t'ensenyen les cames i es pugen la faldilla demanant-te que pugis al primer pis.

Aquí es pot beure a porró, embrutant-se, però amb el gust de sentir el rajolí xocant contra les dents.

Hi ha comensals d'edat avançada, però també algun pitram dur i ferm que passa de la talla cent. Pocs són els nens que hi vénen, tot i que quan n'apareix algun el cuiden amb uns plats de canalons o macarrons que els deixen adormits. Aquests fets no passen per alt pels pares, que preparen la llenceria boja que provoca el vi de la casa. No és bo demanar un vi en concret, perdria l'atractiu de tornar-se boig i fer caure tot coll avall.

Relat dels salvadors

Confinament, diuen. Jo no puc romandre a casa com ells, estirats al sofà, rascant-se el parrús, eructant quan acaben de fer un glop de cervesa i, val a dir-ho, sense dutxar-se! Porcs, que són uns porcs, uns ganduls, uns mandrosos. Ni es lleven del llit alguns d'ells. Tot el dia enganxats a les màquines aquestes, les del jocs, les del joc, les del vici. I a sobre ho fan palès amb orgull a les xarxes. Qui voldria entrar en aquest cercle de perversió que són les xarxes. Tothom criticant-se, tothom dient les pestes dels altres, i qui fa res? Ningú! Tots ells no fan res. Bé, sí. Ara pensen que fan, perquè ajuden a salvar el món. Es pengen cartellets d'arc iris al balcó i surten a aplaudir. Quins collons! Els que salvem el món som a peu del canó, i mai més ben dit, quin canó! Alguns, malgrat tot, hem de seguir obrint, perquè som essencials. Sabeu què vol dir essencial? Doncs justament el contrari de paràsit. Perquè ells són paràsits. Animalons que mengen i xuclen. Beuen i xarrupen i ja ni tan sols follen. Només s'arrosseguen per casa com llimacs, pobrets ells, van nus per la vida perquè han perdut el Nord, la casa, la llar. Tan sols tenen les seves babes que els aguanten, ni les seves famílies. Això sí, es contacten amb tothom per canals digitals. Us felicito, per fi feu alguna cosa útil, així els altres no han de sentir la vostra pudor infernal d'aixella bruta. 

Quan fa que no us renteu? I els que us dutxeu ho feu perquè feu del vostre gimnàs un aparador per a tothom. Poca fe interior teniu que tot el dia heu d'exposar les vostres virtuts. Però per molt somriure que fotografieu seguireu sent paràsits. Insectes que cal exterminar perquè no aporten res a la societat. 

Aquí, a sota, hi som els que de veritat treballem, som els soldats que donem sentit a tot plegat. I per molt que no entri ningú a la botiga, per molt que per vosaltres s'hagi aturat el temps. Aquí seguim, envoltats de rellotges esperant que algú cerqui una pila per tornar a encendre el tic-tac de la vida.

Relat del dia vuit

Avui he decidit buidar-me el cor,

no tenia cullera afilada,

ni bisturí,

ni ganivet,

ni destral amb la qual partir-me el cos en dos.

Amb traça i desgràcia,

partint d'uns verbs enverinats,

he cavalcat lluny dels meus paratges somiats.

He volat tan amunt que el cel s'ha fet petit

com el record de la meva veritat.

Insensible, egoista

i ple de vanitat, adés i ara

em cega l'odi dels corcs

que vaguen per dins meu.

No hi ha clau que obri les mentides,

forjades d'una en una,

en la foscor de les ferides.

Em pregunto per què.

Per què ho he fet?

Per què ho he pensat?

Per què sóc cadàver dins d'un ànima morta?

Que tinc el dret de repartir la soga

entre els mortals de moral torta?

Quedaran tants aires per respirar

en l'absorta nit

del calendari trencat,

restaran tants morts per enterrar

en el terra buit

del país escapçat,

que les meves ales,

daurades i fortes,

plenes de futilitat

i tuf d'aire malgastat

a l'estela d'existència extingida,

seran cremades per fer renéixer

noves llàgrimes de qui,

en soledat o no,

té el dret robat d'estimar.

Relat del coronavirus

És una sort única i excepcional confinar-se en un pis de més de 200m². Res com cridar les veïnes perquè vinguin a veure'm quan tinc ganes de jugar al parxís. Aquí, ja se sap, tots ens passem la llei del queda't a casa pel forro dels baixos. Ja portem una setmana de vacances i cada dia algú de nosaltres baixa a buscar una bona bossa plena d'alcohol. Com les caixeres no ens deixen comprar més ampolles de les que es poden, fem una ruta pels diferents supermercats del barri. Tenim reptes, a veure qui aconsegueix comprar més sense topar-se amb un agent d'inseguretat, aquests que no duen mascareta i et renyen com si estiguéssim al cole un altre cop. I així, parlant de l'escola, va sortir el joc d'ahir. Cada nit muntem una ben grossa. No pensem quedar-nos quiets sense fer res! Vam jugar una partida ben rara. Un veí va proposar-nos acudir al seu pis a les nou de la nit. Quedàvem per sopar, però estem en confinament, res pot ser normal. Havíem de seguir unes normes bàsiques de protecció. Només podíem assistir amb llenceria cara. Calia dur el tiquet de compra i mostrar una mica (no massa) com era la roba interior que havíem escollit. En Guillem, que és més boja que tots els altres, va entrar al pis tot despullat, només duia mitjons de jugar a voleibol i uns calçotets slips ben ajustats. Jo ja li coneixia la mercaderia, però alguns veïns no, per això tots de seguida van començar a fer broma amb la seva mànega de bomber. Val a dir que la resta dúiem samarretes transparents o pantalons baixos. Era la nit de la llenceria i no de la mostra veneciana!

Els problemes van sortir cap allà a la una. Fèiem tant soroll que uns policies que circulaven  dins d'un cotxe pel carrer de davant van sentir-nos. Primer van provar d'advertir-nos amb el megàfon, però en veure que el Guillem i la Marta s'estaven enrotllant al balcó sense roba i no els hi feien cas, van baixar del vehicle i van entrar per la força a la finca i al pis. Tots els veïns érem allà dins. Música a tot drap, ampolles mig buides per totes les taules, pols blanca sobre alguna prestatgeria, roba per terra i molta escalfor. Les finestres eren obertes, però feia calor. Bàsicament perquè tots anàvem calents. No hi havia ningú que encara portés la vestimenta original. O despullats o en roba interior. Homes amb dones. Dones amb dones. Homes amb homes. Homes sols en un racó tocant-se. Una dona dormint amb la cara plena de líquids. I fum. Molt de fum per tot el pis. Algú havia posat a cremar unes fulles de maria al mig del menjador. Recordo que un dels dos policies se'm va acostar amb cara de mala llet. Recordo que em deia alguna cosa molt a prop de la meva cara. Tan a prop que no vaig poder-ho evitar. Li vaig contestar. Ens vam encarar. Els dos parlàvem molt fort. La música no ens donava una altra oportunitat. Molt soroll i un ambient enrarit. Uns centímetres l'un de l'altre. Aleshores, no sé com, ens estàvem besant. Ell volia fer-nos fora, se suposa. Jo volia fer-lo fora a ell, se suposa. Però estàvem els dos menjant-nos la boca. Qui sap si va ser pel blanc dels meus narius que vaig enganxar-me a aquella barba uniformada. Qui sap si va ser per l'aroma de nom de dona de cinc lletres que ell va passar la llengua per sobre de la meva. Però durant aquells minuts en què vam estar enganxats, alguns ens van fer fotos, i les van penjar a les xarxes! I d'altres van ignorar-nos i van seguir amb la festa. No va durar massa, no ens vam magrejar tampoc molt. Però els llavis hi van ser, com grapes en fulls de paper. Humits, juganers, embogits per un moment de follia que hauria suposat molt més si la consciència no hagués trucat a la porta. Vam separar-nos per respirar i vaig fugir. A poc a poc, vaig encaminar passadís cap a la cuina. Allà m'esperava una meva amiga que es netejava els baixos, ella tenia por de quedar-se embarassada; jo tenia por d'haver-me equivocat. Vam mirar-nos i vam riure.

El virus, quan balla la música sota el vent orat, ens fa més feliços.