Relat del marbre

Sota la terra humida amaguem les pells seques. Sota el gros marbre s'hi amaguen les vergonyes i les lloances.

No mereix paraula qui no la diu quan cal. No mereix vida qui no viu quan pot.

La mort és un punt de no retorn. Com l'avió que s'enlaire, com la gota que s'evapora. Viuran les relacions també aquest punt quan l'odi les envolta?

Diuen que els temps canvien, però la tristesa continua. Diuen que algun dia pararà la pluja, però les llàgrimes em persegueixen. Diuen que diuen, en cançons que canten, tanmateix, per més que no les escolti, per més que les rompi; no hi ha forma de fer-ne un de sencer amb tantes peces.

Relat de llicències

Qui li haurà donat llicència per matar?
Qui li haurà demanat que faci el bes de la mort?

Al seu pas, crema el foc,
roent com és:
d’ales volàtils els observa
sense pressa.
Sota la seva mirada,
les preses no saben que ho són
cegues del bes sagrat.

Qui li haurà donat permís per mentir?
Qui li haurà aconsellat falsejar la cort?

Testa contra l’asfalt,
despentinat i arrufat front
de dolor i desesperació.
Prem fort les dents,
que se t’acaba la vida
i ni tan sols al joc
t’han convidat.

Han sigut ells dos els culpables de tot.
Han sigut ells dos els que adoren la sort.

Despullat, li clava el genoll.
Nu, rep l’envestida final.
Arrenca-li el braç.
Estira’l! Fals pèl-roig!
Castiga l’heretge pels seus pecats.

Qui li haurà posat el majestuós llorer?
Qui li haurà regalat la túnica sagrada?

Pecadors, baixeu!
Cercle rere cercle
us trobareu la pena que demaneu.

Relat dels guàrdies

La nit i el joc, el destí i el passat; la muntanya que baixa de la font per sortir brollant cap a hores inverses. Aquelles flors que s’aixecaren a mitjanit, aquelles tiges que subjectaven fort i dur tots els pàmpols i els capullos. Aquella herba sobre el terra aspre. Tota la primavera, florida i a ple sol brillant. Cap núvol sobre un paisatge creat a partir d’un somni il·lustrat.

I què hi ha darrere? Pregunta el rodamón que camina tort i aguanta una cervesa buida. I què hi ha darrere? li contesta en forma de pregunta el seu col·lega estirat sota la copa d’un arbre sorgit al bell mig de l’asfalt. Alguna cosa se sent ressonar entre tanta pregunta, són els crits dels ocells que no els volen deixar parlar. Però les converses només s’aturen quan hi ha passes i minuts entremig. I ja se sap, no tot és com sembla, a vegades el quitrà és pols en el camí, tot sovint, el verd primaveral són fanals en l’obscuritat de la carretera.

Els dos borratxos ja no beuen, se’ls ha acabat l’alcohol però no l’embriaguesa. Cantaran i dormiran entre les crítiques dels assenyats senyors del barri. Roncaran amb el cos mig caigut esperant una pilotada al cap. No hi ha canvi de guàrdia, només hores esperant el fred vent de la nit. Però la canícula és dura quan són les dotze. Ho seran, segur. La forma de les agulles es torçarà per recaure altre cop en quarts de no-res. Quan siguin les buit en punt l’aire no tindrà més que un forat negre marcant les hores mortes. Ni flors ni muntanyes ni paratges llunyans. Tot és aquí i allà quan la goma esborra i les preguntes es tornen a dibuixar. 

Amb llapis de carbonet i en blanc i negre, l’organització de les teves sabates depèn dels peus que hi vulguis posar. Col·loca un mirall, pentina’t i torna-la a cantar.

Relat de la mort va de blanc

La mort va de blanc

Per estudiar un poema, somriu; per llegir-lo, viu.

Viu abans que la mort vingui a buscar-te,

viu abans que de la foscor se'n faci un arbre.

Dels fils rossos en farem cabdills,

desfilarem els pijames de diumenge,

els que s'arrosseguen entre llibres

i apunts de tinta borrosa.

D'Alícia a March,

de Ferrater a desembre sense neu,

Dylan grinyola la seva harmònica

i les caravanes tornen cansades

i grogues.

No cal estufa, ni grisa ni negra,

no cal llar ni tremolor,

només una paraula,

un vers agosarat,

curt i afilat.