Relat del bumerang

De les coses més fastigoses que et poden fer és no fer-te cas.
El meu pare deia allò que se sentia tant abans: el mejor desprecio és el no aprecio. I tot plegat es pot resumir en què si tu parles amb algú altre com a mínim li dones la mà perquè et pugui contestar. Si li negues la resposta, no.

Recordo el cas d’una noia que es va quedar penjada d’un gran membre fàl·lic. No se’l podia treure del cap, molta insistència i molta recepció. Va ser tanta la devoció que ni creuar tot el país amb el cotxe a tot drap li va semblar poca cosa. El cas és que ell va decidir no contestar-li res mai més. I ella es va quedar amb un pam de nas. Per poc temps s’havia vist encoratjada a fer de tot per ell. El que fos. Però de cop i volta va rebre el buit. I això li va fer mal. Tant de mal que mai més no va ser capaç de dir-li res, fins que passat molt de temps, una picor entre les cuixes de tots dos va dur-los a tirar a les escombraries tot aquell orgull que tenien. El d’ell perquè no volia res d’ella, el d’ella perquè s’havia sentit escòria per culpa d’ell.

Aquest tipus de mal es guarda. A vegades en una capseta. Altres cops en una bossa. Es guarda i quan és necessari es treu, amb ràbia, amb dolor, amb odi i rancor. I s’escampa a tort i a dret a canonades per intentar netejar aquesta capseta plena de bilis.

La història, em deia una professora de literatura, és cíclica. És un pendol que ara va i ara ve. Tot allò que escups et ve de tornada, com un bumerang.
El meu consell és que val més no anar escopint. Agafar aquelles mans que se’ns ofereixen. No trencar cap pont i intentar viure la vida amb alegria. Demà pot ser el dia que sàpigues que jo tingui una malaltia, o qui sap, potser tu. I el penediment seria altíssim.

Relat de ventiladors

Ventilador engegat, llibre tancat. Tecles sonant mentre algú les prem. Proverbis que ressonen a l’habitació fosca per on naveguen idees mortes i frases vives. Se sent Dream Lover al màxim volum a l’habitació del costat. Deu haver-hi una festa de dos, o d’un. El Fran té els dits dels peus escalonats, de més gran a més petit, pot formar un delta sense problemes. La Maria no, els seus dits semblen serrats per una destral de fusta dura. Hi havia un article que parlava d’això, no ho deuria escriure un periodista, ni el veí, ni el Fran. 

De tanta cosa que se sent del carrer, no hi ha res per escoltar. És hora de baixar persianes, però fa tanta calor que ningú no gosa fer-ho. 

És el moment de treure el licor de l’armari. És l’hora del jo, d’aquell jo que la Maria va robar al Fran. Per buscar-lo la de cercar a ella. Per molt que no la trobi. I aleshores recorda. I són tants els records i tantes les Maria que malgrat no bufi el vent, ni la brisa, ni passi gota d’aire, a ell se li ofusca el cap escoltant cançons velles. De totes elles, les Maria, no pas les cançons, n’ha tret sempre mocadors. Però a vegades les campanes no repiquen, ni quan un les ha vist moure el batall.
Sedaka abandona Maria i parla de Carol. Són tants els noms i tan buides les respostes, que aleshores Fran recorda la seva mare alliçonant-lo quan era petit: “Fill meu, si vols saber què et diuen, escolta bé si se sent res, perquè la ignorància és el millor menyspreu que et poden donar”.