Relat de caràcters

3500 hores al volant. 3500 minuts canviant de marxes. 3500 segons saludant tot passatger que entra a l’autobús. 

És el moment de comptar fins a quinze, aixecar-se del seient i anar a tocar la barra vertical on s’agafen aquelles deu persones. M’aixeco com puc, deixo la cadira ocupada amb la meva motxilla, saludo la dona de davant, miro per la finestra, un cotxe, dos cotxes, tres cotxes... ara una moto. Giro el cap i torno cap a la barra. Hi ha tanta gent, em costa comptar-los a tots, quatre, cinc, sis... frenada! Sort d’aquest senyor... Gràcies, bon home! Dos ulls, dues orelles, una boca; seria estrany que fos al revés. Potser un extraterrestre, o un dibuix del meu amic Nibó; els fa molt macos, però no en fa més de deu al dia. De vegades jo en faig quinze, tres cada hora, aturant-me entre pintura i pintura uns deu minuts. En podria fer sis cada hora, però prefereixo repassar els meus quadres el mateix temps que dedico a pintar-los. Crec que en porto un a sobre. A la butxaca del pantaló? No. Aquí hi ha un boli. A la jaqueta? Quina calor, quin gentada. Què faig dempeus? Sort que he guardat seient amb la motxilla. Bon dia senyora, aquí m’assec jo. M’he aixecat per... no sé perquè, però fa 105 segons que he deixat aquí la motxilla. La meva motxilla. Veu? Porta el meu nom. Potser... Potser m’hauria de treure la jaqueta. Potser a dins de la motxilla hi tinc una pintura. La del minut vint, o la del minut quaranta. No ho sé... ni idea. No ho sé només perquè no la veig. Si la veiés. Però no tinc espai. Si em trec la jaqueta no tindré calor, però tindré menys espai. Senyor! No empenyi! Hauré d’avisar el conductor. Senyora, sap que el conductor es diu Miquel? El Miquel és amic meu, fa el torn de tarda els dimarts, els dijous i els diumenges. També deu treballar al matí, però no els dies que jo agafo l’H12, és clar. Sinó el veuria. El Miquel s’espera a les parades més de mig minut cada cop que s’atura. No falla mai. Escolti, miri... ara ho veurà. Un, dos, tres, quatre... m’està escoltant, senyora? El que li dic és important. Abans, fa temps, el Joan s’estava una mitjana de vint-i-dos segons a cada parada. Hi havia gent que arribava corrents i ell tancava la porta. El Miquel no. És un home mig minut. Sap què vol dir això? Per què marxa? Faci el favor! Quedis. I vostè? Vol saber-ho? Tinc una pintura feta per mi a la motxilla. Vaig pintar ma mare. Me l’estimo molt. Fa temps que no la veig. Ella venia dos cops al dia a veure’m. Sempre m’acariciava el cap i plorava. Jo li deia que no ho fes. Plorava per mi, ella deia que no, però tres segons després de dir-me que m’estimava, sempre s’eixugava les llàgrimes. No sé per què ja no ve. Es deu haver oblidat de quin autobús ha d' agafar. Ella no en sabia gens ni mica de números. M’agradaria parlar amb el Miquel. Deixi’m passar, no m’està escoltant, segur que ell sí que ho fa. Motxilla, espera’m aquí. Senyora, no la toqui. Si en 160 segons no he tornat, agafi’m la motxilla. Quina gentada, sort que ara baixarà un bon grup de gent. Deu? No. Dotze. A veure, portes obertes... un, dos, tres... No, tu no baixis! No, no! Malament, fatal, malament! N'han baixat tretze. No ho tenia previst. Tornem. Tornem a seure. Necessito aigua. Cremallera frontal inferior. Obrir, tancar. Obrir, tancar. Obrir... Ara. Em queden 20 centilitres. No en beuré més de deu. En onze minuts arribo, no he trobat la pintura, no m’he begut l’aigua, no he parlat amb el Miquel, he fallat amb els que baixaven. Avui s’està girant tot en contra.

Relat de llimones

El Senyor Passarodona es passa el dia cridant per la finestra. Els veïns n’estan ben tips, però sempre hi ha algú que ve i aplaudeix. Després, està clar, marxa i no ha de seguir escoltant els seus brams. Aquests fets passen sovint.

Recordo que al meu barri, que està ple de sonats, n’hi havia un que es passava hores i hores recolzat a la marquesina de la finestra. Fumava, mirava la gent i quan algú li retornava la mirada... pam! L’insultava! Li deia qualsevol bretolada! No s’estava de res! Cridava tan fort que se sentia des de tres carrers més enllà. Per no parlar dels dies que preferia escoltar música. Amb el seu aparell antic. El típic “loro” dels anys vuitanta, amb dos altaveus incrustats als laterals i un reproductor de casset al mig. Val a dir, però, que posava bona música, molts cops sonava per tot el carrer Bach... Oh! Quina meravella! Mai no vaig saber si era un apassionat de la música clàssica o si tots els àlbums que posava li havien regalat a La Caixa. Recordeu quan regalaven cassets? Ara ja no donen ni bolígrafs! I els caramels els has d’agafar d’amagat, perquè sinó et miren malament. El cas és que l’home aquell, aquell senyor tarat, com a mínim parlava amb el cor. Un cor destrossat, un cor que no connectava per res amb el cap, sinó no s’entendria que pogués dir tot el que deia. Però la música que posava era passional, els insults que deia eren passionals... cridava amb tanta passió que molts cops em quedava embadalit mirant-lo, sense que ell em veiés, clar!

La diferència amb el Senyor Passarodona és abismal. Cert, tots dos estan xalats. Però el pirat del barri no feia res perquè la gent el veiés. No era un home petit que s’engrandia quan algú el mirava. Ell parlava des de dins. Ell sí. Ho treia tot, vomitava! Quantes milles de distància entre l’un i l’altre. Tan assenyat que sembla en Passarodona i després... després el veiem caient en el més absolut ridícul. És el que passa quan un vol més la fama que no pas la destresa. Avui en dia tot això està massa sobrevalorat. Que et diguin coses, que t’aplaudeixin, que tinguis a cinc dones (o homes!) fent ganxet davant teu mentre parles... home, dona... no cal. 

L’ésser humà és tan míser que es conforme amb quatre molles. Tot per dir-ho ben alt, per sortir per la finestra, per cridar als quatre vents que ets el que no ets. I qui té la culpa? Ai... potser els que no s’atreveixen a dir-ho? Potser els que jutgen sense tenir criteri? Potser els que tenen criteri però es rebaixen per poder seguir menjant? Ai, Molière! Fes venir l’Arnau al meu carrer! Que vingui i reparteixi a tort i a dret, que s’enfadi amb aquests cercles sectaris que parlen de l’art i no el saben distingir d’unes patates! Ai, Arnau! Vine i traiem de les finestres els qui parlen més que escriuen, els qui diuen que escriuen quan, en realitat, embruten amb fum. Ai, tarats del meu barri, sortiu i ocupeu els carrers! Feu fora aquests farsants que es disfressen d’escriptors per sortir a les teles, als diaris, a Internet, a les xarxes... I sobretot, parleu clar! Com a bojos que sou, exigiu que no ens robin la il·lusió de seguir sent nosaltres, els nos, en contra dels altres, els ells. Alceu una muralla ben alta, creeu fronteres, elimineu d’una vegada aquesta idea pagana de què tot i tothom és cultura... 

Senyors i senyores que feu ganxet, nosaltres us el comprarem, nosaltres ens posarem els peücs de llana que abriguen tant... però deixeu d’aplaudir, sinó no hi haurà forma d’ocupar les nostres finestres, els nostres altaveus, les nostres músiques; precisament perquè vosaltres les pugueu escoltar mentre feu ganxet i no aplaudiu el fum de la llimona.