Relat de la placeta

Dona'm un llibre, que me l'enduré a la placeta. 

Sota el sol m'acabaré la birra fresca i escoltaré el xèrif mort.

Porta'm a l'aigua, no vull res més que sentir que no necessito aire.
Només anhelo no veure't mai més amb aquests ulls que m'han sagnat malmesos i traïts.

Regala'm un llapis trencat i escriuré versos de paper mullat.
Els esborraré sobre la mateixa arena que et veié bruna i ardent.

Mata'm, que per viure no em cal morir si de tu he entomat ràbia i dolor.

Relat de ganxet

La boira s’estén per sobre de la ciutat, com si fos una  plaga incontrolable. Els amants de la llum solar, aquells que surten contents de casa quan no hi ha núvols, estan alarmats; però el més curiós és que els aficionats a les boires també se senten afligits. Mai plou a gust de tothom.

Mentrestant, al número vint del Carrer Hammett, la Juani fa ganxet. Es reuneix amb el Pere, la Maria i el Miquel per realitzar en grup aquesta afició. Els hi agrada parlar de tot i, a la vegada, anar teixint. La confiança que han anat adquirint els hi ha fet perdre la vergonya i, a dia d’avui, ja se senten uns autèntics artistes excepcionals. Cal dir que no només tenen aquesta sensació en relació a la seva destresa amb el fil i l’agulla, sinó també en tota la resta. Parlen de tot i saben de tot. Com s’adulen els uns als altres cada dia, creuen que en saben més de tot. Si una de les veus, per un designi desafortunat, es posiciona en veu contrària, les altres li fan complot i només li queden dues sortides, marxar o canviar de parer.

A ulls de molta gent aquest comportament podria semblar sectari i immadur, però cal destacar-ne la lleialtat del grup, el corporativisme i les ganes d’avançar, ni que sigui menjant brossa com si fos caviar. Duen unes ulleres que els fa totpoderosos i cada dia admeten més integrants, sempre i quan compleixin les normes de la comunitat. El grup creix tant que es fa difícil que ningú s’atreveixi a aixecar al dit, per por a ser assenyalat com un traïdor. El grup es fa tan gran que les ganes de tenir èxit són directament proporcionals als resultats obtinguts. L’ascens a la glòria és ràpid i còmode, amb les ulleres màgiques del ganxet qualsevol gargot és un Picasso, tota frase és Hesse.

Al número vint del Carrer Hammett, la bola de neu baixa per la muntanya a una velocitat impensable. Cada cop és més gran. Adquireix un volum enorme que impedeix als que hi ha a dins veure-hi més enllà.

Tal dia com avui, a tots els membres del club els hi publiquen llibres i els hi fan entrevistes. Tenen assegurades les publicacions fins i tot abans d’escriure res. És el que tenen els clubs de ganxet, comences amb un fil i acabes amb una manta gegantina.

Relat de lectures

En vas llegir més de cent i creies que podries llegir-ne cent més. No t'importava que la cançó que sonava de fons fos més lenta del que tocava, o que els grups de rock and roll ja no baixessin per aquesta part de la ciutat. Tu seguies mirant per la finestra quan no tenies cap llibre davant, i és que aquells dies et van canviar com mudaven la pell de tots els ciutadans, que buscaven vidres on els artistes passegessin nus ensenyant les seves natges i les seves intimitats més grans.

Van ser dies divertits i sense res a justificar, tot era per diversió, sense veus amargades que provessin de conduir-te cap aquí o cap allà, només la teva ànima demanant-te més batut de cervesa com un experiment sideral en aquells bars que intentaven ser més moderns que els altres fent invents que resultaven tan fastigosos que ningú no se'ls podia menjar.

I quan queia la nit, després d'haver llegit més de cent pàgines amb els morros empastifats de carns i salses sense gust ni gràcia, t'afaitaves per sortir a prendre alguna cosa, ho feies sense saber per què. Perquè un cop ja tenies la cara neta i sense pèls tornaves al menjador, miraves la teva dona i et senties un inútil per proposar el que no volies. Callaves i seguies el teu instint acariciant-li els llavis, passant-li la mà pels pits i baixant fins l'entrecuix, demanant-li tot el que no li volies suplicar, però com no teníeu ni tabac ni vi un dels dos havia de baixar i comprar en aquelles botigues que van venir en massa deu anys abans, plenes de productes caducats i vins de tercera categoria. Tu no podies aspirar a més, no et passava pel cap anar a l'enoteca de la cantonada, que no obria tantes hores, però que venia els millors vins del país a 40 euros l'ampolla. Tu la compraves freda, barata, molt barata, amb l'etiqueta mullada i mig caiguda. Pujaves a casa i, en entrar per la porta, cridaves que ja eres allí. Ningú no et responia. Miraves com dormia el teu amor, miraves com s'apagaven els llums de la ciutat. Miraves com la finestra continuava al mateix lloc. Agafaves l'ampolla, l'obries i et servies copes fins que el sol et trobava, a primera hora del matí, llegint Bukowski o Nabokov.

Relat d'editors

Buscant entre els papers que amaga un dels meus calaixos perduts, he trobat allò que no cercava. Era una carta, me la vaig escriure el mes que ve. No em vaig contestar, perquè quan la vaig enviar quedava un mes per arribar.

Obria la missiva saludant-me a mi mateix; tot seguit justificava tal atreviment allunyant-me dels judicis que podrien caure sobre meu. “No estic boig”, comentava, explicant que tot el que un fa per un mateix és bo, fins i tot saludar-se.

Després vaig entrar en el tema sense col·lar una introducció feixuga i llarga. Seria estúpid intentar enredar-me amb quatre paraules mal posades. D’aquesta manera, sense embuts ni embolics, vaig exclamar: “espero que m’escoltis!”. Al costat volia escriure la meva resposta, però en creure inoportú anticipar-me a la jugada, després de molt meditar, vaig optar per deixar que jo mateix m’escrivís quan la carta em retornés. Clar que no comptava en què l’havia enviat el mes que ve.

Em sobraven paraules i vaig patir un atac d’ira. Vaig esborrar el que havia escrit i, en majúscules i amb un bolígraf que pintava amb un color més fosc, vaig redactar: “EDITORS VALENTS, ON SOU?” Mentre escrivia aquesta ximpleria, la repetia en veu alta, com si algú em pogués sentir. Si estava sol! No hi havia ningú més. Com sempre, les meves paraules quedarien volant per sobre del paper, fins que un dia, desapareixerien.

Què agosarats que són alguns, que creuen en el que fan... Espero mai no em contesti jo mateix aquesta carta, perquè em podria dir quatre coses ben dites que farien mal. Clar que no sé a qui feririen més. Per si de cas, vaig escriure la carta el mes que ve.

Relat de sorra

He d’escriure un conte per dormir. Ho faré després d’omplir de llàgrimes el meu cor. Necessito que estigui ple d’alguna cosa semblant al que li dieu vida. Sóc conscient que res del que faci no podrà mai ser sensible; la vida és injusta i crea ràbia. La indignació és part essencial dels nostres sentiments. La teva mà, sempre amb les venes marcades, allarga els seus dits per poder tocar els meus. És hora de dormir, cal que t’escrigui un conte, després descansarem, junts, plegats, abraçats, fins l’eternitat.
La sorra cau enduta pel vent. S’amuntega formant aquelles dunes infinites que dibuixen el desert. Abans de dormir, podríem dedicar-nos a comptar cada un dels granets. Jo n’agafaria un, te’l donaria, l’enumeraríem i el deixaríem altre cop al terra. En prendríem un altre, i després més, i més. No voldríem pas comptar-los tots; no som tant agosarats, però ens agradaria tenir un lloc on el temps no jugués en contra, tot el contrari, qui no té pressa per comptar, li guanya la partida a Chronos. Un granet i un altre, deixant-los escapar entre les mans. Rient si ens descomptéssim, tornant a començar. És tan llarg el desert, sembla infinit, etern. El seu camí interminable és la millor drecera que ens espera. Pren les ganes d’estar amb mi, amb nosaltres, amb ells, amb tots els que estimes. No cal que portis records ni esperances. Tan sols ens caldrà enumerar, un per un, tots els granets de sorra i aconseguirem ser immortals.

Relat d'entendre

-Hi ha editors que no saben escriure.

-Ho sé.

-No ho saps.

-Sí, sí. Diuen cada estupidesa...

-Veus, no ho saps. No em refereixo al que diuen.

-Aleshores? Si un escriu per dir coses...

-Sí, sempre i quan sàpiga escriure.

-No t'entenc.

-Normal, a ells tampoc els entén ningú.

-Aleshores per què escriuen?

-Perquè són editors.

-I els editors poden escriure?

-Poden, clar. I han d'escriure. Escriure molt o poc, però han d'escriure.

-Aleshores, si escriuen és perquè són editors.

-Exacte.

-I no saben escriure perquè són editors...

-No, no. Hi ha alguns editors molt bons! 

-Com? No has dit que no?

-El que jo he dit és que hi ha editors que no saben escriure. I afegeixo:

Miro enrere com qui mira

per sobre de l'aire

buscant un infinit etern.

Relat d'escrivents

Escric amb el cor, escric amb la mà. Ho faig sota les ombres que turmenten el meu passat.  Escric quan la boirina no deixa veure la gran ciutat; però també quan el sol crema la pell i ens tanca els ulls. 

Amagat dins d'un impenetrable vestit de mentides, dibuixo un traç inimaginable al so del compàs. Són notes trencades, música entretallada. Fum dins de la sala i beguda sobre l'escena. No hi ha crim ni assasinat.

Escric pel dolor que he sentit, sense pensar en el que sentiré. Ho faig en cada moment que el cor em demana deixar de bategar, endut per la falta d'aire d'aquesta maleïda terra de conspiracions.

No em cal escriure en groc, ni tampoc en rosa. Escric en el malenconiós color dels Déus que ens van abandonar. Per honor a Ulysses, al Laberint i al petit Escrivent de Bartleby. Se m'apareix un rere l'altre, en ple discurs de Llul. Els suporto, els aguanto, els pateixo en carn viva, sense pell, sense cuir. Les seves paraules se m'obliden i la tristesa envaeix el meu estat colèric.

Crido quan escric. Vomito. No vull pensar el que escric, perquè no penso quan estimo. Estimo el que escric. M'estimo. Em vull estimar més enllà de les quatre fal·làcies nocturnes que ens empassem per digerir la vida. No és aquí, ni sota l'obscura caixa de fusta, no és enlloc la felicitat anhelada. Però tossudament escric enduent-me part del que he viscut, barrejant els somnis amb les cançons. M'acusaran d'escriure sense rigor, sense cura; però quan un camina per la sendera de la veritat, no li cal més que la mentida i la traïció. Escric amb orgull, amb passió, esperant la mort a cada cantonada. Qui escriu no oblida la por, però la fa més atractiva.

Relat d'editorials

Fuma de forma descontrolada. Abans d'apagar la cigarreta, l'usa per encendre una de nova. Està completament nerviós. Fins i tot està suant. A l'habitació no fa calor, però ell té el cos cremant. En poques hores hauria d'haver entregat l'editorial del diari. És un número molt important, el més important de tots els temps. Cada paraula que posi serà observada i avaluada molt acuradament. Sap que la repercussió d'aquell article d'opinió li canviarà la vida. Si ho fa bé, qui sap; si ho fa malament, qui sap. El futur és incert per ell ara mateix. I no només el futur llunyà, sinó l'immediat. Perquè passen els minuts i la fulla continua en blanc. No li ve al cap ni una sola idea. Res. Posa música i intenta desconnectar i treure's la pressió del damunt, però tot continua igual o, pitjor encara, continua en negatiu. El temps passa i l'hora límit és a la vora. En uns instants hauria de prémer la tecla que posés punt i final, però ni tan sols ha escrit la primera lletra de l'última editorial que traurà el ja difunt diari.