Relat de fotografia

Mirant fotografies d'un futur que mai no va ser, el passatger ros agafa la mà de la seva parella. No estan enamorats, no són amants ni estan casats. Comptant de l'u al cent podrien dir l'abecedari plegats; però s'esperen a arribar a la mateixa parada cada dia per dir-se hola i adéu entre galls de nervis esmicolats.

No goseu parlar d'ells, sospira un vailet pujat al seient posterior. Els hi fa ganyotes, es tapa la cara, riu en veu baixa.

Nen, treu els peus del seient.

Nen, calla.

Nen, para.

Nen, respira, que t'estàs quedant blanc.

I la sang torna a brollar entre les venes dels qui viatgen cada dia a la mateixa hora. No són germans, no són cosins. En fila esperen veure un record de l'endemà: La mateixa fotografia, la que els porta de parada en parada amb auriculars a les orelles o llibres a la mà.

Aviat pujarà el fotògraf, els nuvis estan impacients. El padrí de casori acaricia la núvia d'amagat. Ahir a la nit van parlar fins ben entrada la matinada. Potser hi haurà sorpreses quan el capellà alci l'hòstia consagrada, potser no hi haurà noces ni vi del priorat. El nuvi, aliè a tot el que succeeix, recorda com jugava a pilota al pati de l'església del poble. El mossèn sovint els renyava. Ell s'amagava amb els companys quan sentia el primer crit i, a vegades, fugia amb la Martina. On deu ser la Martina, es pregunta. I si agafa també aquest bus cada matí? I si l'agafa en una altra hora? M'hauria d'esperar?

Però la Martina no ocupa cap dels seients del V11. Fa temps que un vent dolent se la va emportar. El mateix vent que arrossega l'àvia que seu darrere del conductor i que mira per la finestra. Sort en té dels nets que l'acompanyen a la tercera planta quan li toca, tot sovint, rebre aquella dosi de bombes destructores que l'ajuden. Bombes destructores, l'àvia somriu quan ho recorda. És un concepte que li va ensenyar el seu doctor, un senyor de no més de quaranta anys, que davant dels pacients es fa l'home important, però que per dins té una vida caòtica i podrida. Les marques dels ulls li denoten llàgrimes continuades. Mai davant del pacients, això sí; mai per causes malaltisses. Sempre té el dol sota del coixí, on guarda el seu cor, tan esmicolat que cap cirurgià no podria mai apedaçar-lo.

Relat de noranta

Núvols grisos corren pel cel sense pressa ni ganes de marxar. L'aire continua brut com quan ell s'ha llevat. Ja dutxat, amb el cos net i l'ànima seca, inicia el camí del passat. Sense voler, sense desitjar res, surt abrigat al carrer i tanca la porta de la finca, abans oberta de bat a bat.

La ciutat, en aquesta època de l'any, regala un cel blau preciós, però només ho fa quan el gris no s'apodera del context social i espiritual. Avui tot és fred, grisós, trist. Pas a pas, observa una senyora gran, deu tenir uns noranta anys, seu en un banc individual d'aquests que han fet tan de mal als vells. Mira com passa la gent, va abrigada de baix a dalt, amb unes sabatilles d'anar per casa, ben gruixudes; uns pantalons mig esparracats, de pana, un abric que li arriba fins més a baix dels genolls, una bufanda i un barret de llana. No té ningú amb qui comentar la merda de temps que li destrossa els ossos. No té el seu marit que fa anys va morir, no té els seus fills, que fa mesos que ni la truquen per saber com està. Les veïnes no surten de casa, ella se sent sola i ell l'observa amb alegria, amb un petit somriure. Semblaria estar boig si no fos que dins seu veu la seva mare, asseguda igual, en un banc de fusta gastat i ple de pintades de joves adolescents que busquen el seu lloc al món. La veu allà, després d'haver esmorzat en un dels bars antics del barri, en aquell on l'olor de cafè inunda la vorera,  en aquell on les dues dones que el regenten et saluden amb un somriure a la boca. La veu allà, passant l'estona sense ganes de morir. A prop seu d'altres avis fan la seva, no es poden comunicar, no sabem qui va idear aquests seients separats, però segur que no es passeja per la ciutat, veient com ha trencat els lligams de la soledat.

Abans d'arribar a la farmàcia, veu una fila d'homes, són dos nens i dos senyors grans, van ben vestits i caminen davant d'una església preciosa que no els correspon en religió. El sol s'escapa entre algun buit dels núvols més fins, la palmera en dibuixa l'ombra i ells la trepitgen parlant sense fixar-se en la bellesa d'unes pedres antigues i sinceres. Darrere seu quatre figures més els segueixen els passos; són quatre dones, dues nenes i dues senyores. Porten uns vestits colorits i les cares pintades. No són pigues, sinó punts de colors. Els seus bells cabells negres queden recollits sota un vel vermell. Caminen alegres, a una distància prudencial de qui els precedeix. No s'hi barregen, però a la mirada del nostre home hi surten junts, com una gran família que s'estima, sense que ningú hagi gosat separar.

Ja a prop de casa, amb les compres fetes, dues dones àrabs se'l queden mirant. Elles esperen, no saben què. El fred ja ha arribat; els seus homes, no. A ell li agradaria que elles s'aixequessin i ballessin, riguessin i parlessin. Però no tothom ha de seguir els mateixos passos, ni cantar les mateixes cançons. Se les mira mentre posa el clau al pany de la porta. Veu altre cop la seva mare, arribant amb presses i un caminar lent. Amb un somriure a la boca i la cara arrugada. La veu amb noranta anys i un caminar tortuós, que necessita l'ajuda d'una crossa tot i anar sola pel carrer. La veu vella i gastada, la veu com no l'haurà pogut veure mai. 

Relat d'agonia

Agonia s'escriu amb a. A d'ai. A d'alarma. A d'a veure què passarà.

La respiració profunda i l'espera eterna. Podria ser una batalla d'escacs on les fitxes no es moguessin, plenes de pols, estàtiques al seu taulell, abandonades a la sort de què en un moment o altre algú gosi moure l'alfil i executar l'escac i mat.

L'aire surt amb dificultat, però sembla que somrigui, potser els espectadors veuen el que volen i creuen el que volen creure, perquè dins de l'escenari només ella lluita contra els dracs i els follets que se la volen endur a la foscor.

Fa hores que la llum s'ha apagat, s'han endut el cable que connectava el món real i l'irreal. Per molt que algú cridi no hi ha per on passar la veu, ni la imatge, ni les carícies.

Se senten els pulmons carregant-se d'alguna cosa, a poc a poc, com la nau s'omple d'aigua quan s'està enfonsant. Es fa difícil saber si és conscient d'aquest final, d'aquesta llarga espera. Tots pendents d'un avió que ve de lluny, és la seva última meta. És el seu darrer moment esperat, però quan es corre a llarga distància es fa impossible saber si per dins els cucs van foradant-ho tot al mateix ritme. Qui sap si el formatge té ja més aire que grassa. Qui sap si els globus ja no tenen oxigen i l'aigua que els omplen els rebentarà.

Agonia s'escriu amb a, a d'ara no arriba mai i adéu-siau.

Relat de morfina

Amb la cambra fosca, amb el silenci regnant a l'habitació, així va caure la nit aquell mes d'agost. Recordo que m'ho va explicar ell quan ella ja no hi era. Recordo que vam xerrar durant hores en aquell bar del barri de moda de la ciutat. Ell no plorava ni reia, tan sols es cenyia al guió establert per recórrer amb tot detall una història que, per sort, jo he aconseguit adaptar dins del meu cap, evitant rememorar aquelles situacions que m'agradaria no haver sentit. Igual que jo, suposo que els clients de la taula del costat també a hores d'ara es mengen amb diferent regust la síndria quan algun cambrer els hi serveix per alleugerir la calor. I és que mentre jo sentia aquell relat, tots els allí presents teníem a la taula grans trossos de síndria freda banyats amb alcohol del fort.

Va parlar-me d'ella, de la seva obsessió per recargolar-se i trobar el gest adequat que li calmés el dolor. Jo no sabia res de medicina, ni ell tampoc, però no calia tenir gaires coneixements per saber que les medicines ordinàries ja no li feien efecte. Algunes tardes venien infermers especialitzats i la banyaven amb dosis altes de morfina. Ella descansava, ella flotava. Sempre tan lluny de la terra i en aquell moment, just aleshores, segur que hauria volgut navegar menys pels aires. Però allà dalt no notava res i, desgraciadament, ara ja no volia dissimular.

A l'habitació la llum era molt tènue, tal i com em va dir, es feia difícil de posar-se a caminar sense entrebancar-se amb res. Hi havia un petit graó que encara dificultava més el pas i, per acabar-ho d'adobar, l'ordre havia desaparegut completament. A ell no li importava que tot estigués tirat o que fos una tasca complicada arribar fins a ella, sinó que només es posava nerviós amb el gran ventilador que rodava sobre dels seus caps. Era vell i estava descollat, calia que algú el collés aviat o aquella casa viuria un ensurt. En dir-me això va somriure i amb el seu humor negre característic va acabar amb un afegitó que deia així: l'ensurt el sabíem tots, però a saber si seria en un acte de diferent escenari.

Estava tan prima que, en agafar-la, segons em va dir, hom podia témer que es trenqués a trossos. Tot allò els superava, la seva mirada, el seu plor trencat, aquella mirada de desesperació... Aleshores va sonar aquella cançó, no pas al bar on ell li explicava, ni tan sols a la cambra on ell l'ajudava, sinó en el seu cap mentre dormia. Era una lletra absurda i sense sentit, feta de pressa i corrents per algú que no tenia la sensibilitat esperada, però era emotiva. Ho era, com sol passar, perquè hi havia una vivències compartides, era quelcom subjectiu, un moment únic, un sentiment que res no té a veure amb la superficialitat d'una cançó d'estiu. L'havien compartit, l'havien viscut, era d'ells dos i de tots amb qui havien estat units. Era part de l'eternitat que a partir d'aleshores podria recordar en mirar al mar.

Relat d'arrugues

T’imaginava vella i arrugada, sense dents i amb les mans tremoloses, agafant els meus fills amb temença i amb unes ungles trencades. T’imaginava feliç comprant flors al carrer de baix, caminant per la Gran Via, allunyada d’aquella finca gran i trista. Ho feia i et veia entre somriures de la gent amb qui parlaves. La peixatera, el flequer, la florista i tots els que et veien et saludaven i volien saber de tu.

T’imaginava a la ciutat de la pols, on els plataners dibuixen l’aire. En un pis petit i ben arreglat; a prop de casa i amb la ment clara. Et dibuixava sortint del Liceu, ben arreglada, sola o amb amigues; sense témer l’atac de ningú perquè tu ja ho hauries donat tot.

No em costa veure’t amb els indigents, parlant amb ells i portant-los croissants i llet calenta. No em costa escoltar-te amb una veu tremolosa, agafant-la mà dels teus néts i dels teus fills. Ho faig ara i fins que em mori. Perquè el record de les coses que no han passat segueixen sent igual d'importants que les que han sigut. El temps va cremant la nostra pell i em fa feliç veure’t dormint al banc de la plaça, aïllada del trànsit infernal i de la grisor del cel. M’alegro en veure com dorms profundament en un somni que no passa fins que ens l’imaginem.

Relat de menuts

Tot el matí que els raigs solars impacten sense pietat sobre el nucli de la ciutat. Pares, mares, avis i àvies -i fins i tot algun tiet- estan pendents dels seus petits, no volen que estiguin al sol; així que els hi demanen que juguin en indrets obacs. Al parc hi ha un parell d’arbres gegantins, fan ombra, són dues moreres de fulles grans i amples. En teoria haurien de servir prou perquè els nens se sentissin frescos i lluny de la calor, però a sota de les seves copes només hi ha sorra. Els gronxadors i altres artefactes estan col·locats al mig d’una clariana.

Els menuts tenen temptacions, però els més grans els hi tallen totes d’arrel. Així, tots aplegats sobre la sorra, juguen amb les petites pedres trossejades. Un d’ells ho fa al costat de la seva àvia, que seu a terra, embrutant-se els pantalons. Ella se’l mira, ell juga absent a tot. Ella l’acaricia, ell continua dins del seu món. Quan ella participa en el joc, ell somriu. De petit els sentiments hi són, però són diferents. De grans, els sentiments s’escapen de l’alè, però són els mateixos de quan s'és un marrec.