Relat de noranta

Núvols grisos corren pel cel sense pressa ni ganes de marxar. L'aire continua brut com quan ell s'ha llevat. Ja dutxat, amb el cos net i l'ànima seca, inicia el camí del passat. Sense voler, sense desitjar res, surt abrigat al carrer i tanca la porta de la finca, abans oberta de bat a bat.

La ciutat, en aquesta època de l'any, regala un cel blau preciós, però només ho fa quan el gris no s'apodera del context social i espiritual. Avui tot és fred, grisós, trist. Pas a pas, observa una senyora gran, deu tenir uns noranta anys, seu en un banc individual d'aquests que han fet tan de mal als vells. Mira com passa la gent, va abrigada de baix a dalt, amb unes sabatilles d'anar per casa, ben gruixudes; uns pantalons mig esparracats, de pana, un abric que li arriba fins més a baix dels genolls, una bufanda i un barret de llana. No té ningú amb qui comentar la merda de temps que li destrossa els ossos. No té el seu marit que fa anys va morir, no té els seus fills, que fa mesos que ni la truquen per saber com està. Les veïnes no surten de casa, ella se sent sola i ell l'observa amb alegria, amb un petit somriure. Semblaria estar boig si no fos que dins seu veu la seva mare, asseguda igual, en un banc de fusta gastat i ple de pintades de joves adolescents que busquen el seu lloc al món. La veu allà, després d'haver esmorzat en un dels bars antics del barri, en aquell on l'olor de cafè inunda la vorera,  en aquell on les dues dones que el regenten et saluden amb un somriure a la boca. La veu allà, passant l'estona sense ganes de morir. A prop seu d'altres avis fan la seva, no es poden comunicar, no sabem qui va idear aquests seients separats, però segur que no es passeja per la ciutat, veient com ha trencat els lligams de la soledat.

Abans d'arribar a la farmàcia, veu una fila d'homes, són dos nens i dos senyors grans, van ben vestits i caminen davant d'una església preciosa que no els correspon en religió. El sol s'escapa entre algun buit dels núvols més fins, la palmera en dibuixa l'ombra i ells la trepitgen parlant sense fixar-se en la bellesa d'unes pedres antigues i sinceres. Darrere seu quatre figures més els segueixen els passos; són quatre dones, dues nenes i dues senyores. Porten uns vestits colorits i les cares pintades. No són pigues, sinó punts de colors. Els seus bells cabells negres queden recollits sota un vel vermell. Caminen alegres, a una distància prudencial de qui els precedeix. No s'hi barregen, però a la mirada del nostre home hi surten junts, com una gran família que s'estima, sense que ningú hagi gosat separar.

Ja a prop de casa, amb les compres fetes, dues dones àrabs se'l queden mirant. Elles esperen, no saben què. El fred ja ha arribat; els seus homes, no. A ell li agradaria que elles s'aixequessin i ballessin, riguessin i parlessin. Però no tothom ha de seguir els mateixos passos, ni cantar les mateixes cançons. Se les mira mentre posa el clau al pany de la porta. Veu altre cop la seva mare, arribant amb presses i un caminar lent. Amb un somriure a la boca i la cara arrugada. La veu amb noranta anys i un caminar tortuós, que necessita l'ajuda d'una crossa tot i anar sola pel carrer. La veu vella i gastada, la veu com no l'haurà pogut veure mai.