Relat de reggaeton

Pobres anglesos, no saben cantar, no saben menjar, no saben què és la catarsi; viuen aïllats en un món de cremes i maioneses supèrflues només per gastar.

Els hi hem hagut d'ensenyar a cridar, a mentir, a plorar. Ho hem fet de cor, com qui cuina a foc lent, ballant entre els riures dels amics, a la llum d'un sol d'estiu que comparteix cortines de pluges siderals.

De tornada he escoltat Elvis Presley plays reggaeton, un disc tan bo com singular. Ningú, ni tan sols el pilot, no l'havia sentit mai. Jo sí, li vaig escriure les lletres de les cançons i ell, més tard, va versionar-les disntintivament amb aquest ritme sense melodia.

Relat del torn

Bukowski em regala mongetes,
el sol em cega per la finestra.
No vull res més que una llum rogent.
Un boli trencat no em serviria,
però el teclat encara funciona.

I surt un iaio amb una veu
de mecànic negre
el veig a la pantalla
i em recorda que tot passa.

És el torn de nit,
tota la nit ho és.
I es baralla amb el Charles.
No era una puta,
sí ho era.
Mentia, fingia, no sentia.


I entre tots dos
surt la meva veu,
que calla,
que demana silenci,
que mira una senyora esperant el bus,
que observa el marró
menjant-se el verd
dels arbres caducs.

Altre cop els plataners
m’avisen que tot passa,
fins i tot els huracans.
Només la C segueix,
dins meu, amagada,
esperant el seu torn.

És el torn de nit, diu el de NJ,
Ha follat tota la nit, diu el de LA.
No penso fer-los cas,
sembla que demà va ser ahir.
Continuarem esborrant...

Relat dels deutes

Quatre gotes i quatre notes, el record d’aquell llençol tapant-me les pors i el cos d’un adolescent allunyant-se amb un coet cap a l’hiperespai. Han tornat les guitarres a portar-me sobre el llit que em van robar, no vesteixo texans ni botes de vaquer, però aviat serà de dia i seguiré sense poder cantar. Dona’m l’inici, aquell trampolí mortal, dona’m la fe que necessito per aturar el temps i sentir-me lliure i tenir els ulls cegats. Baixaré corrents les escales de dos en dos, lliscaré per la barana fins arribar a l’infern celestial. Cegat completament, cegat per quatre ximplets tocant una cançó de mitjanit. Ho faré sense sentir els dits que em van tallar, ni les orelles que em van estripar; aquell moment ja no existeix per mi. No hi ha presons per tants cors robats. Fat, regala’m una història de por que em converteixi en un gat rere un mur o tirant-se pel balcó. Preciós destí, que tot ho inundes de sal humana, no em deixis a l’estacada, que encara no he pagat ni un dels meus deutes amb la divinitat sagrada. No tinc ni ganes de tornar a pujar aquelles escales per les que vaig baixar, ara fa ja tant anys, si no és amb el mateix ímpetu amb el que la davallada em feia lliscar. Ulleres trencades, nas foradat; l’aigua de la pluja entrant per les bambes esparracades. Aquesta pluja és tan bona que em mullarà l’ànima fins ofegar-la l’endemà d’haver-me mort. No porteu roses sobre el meu taüt, deixeu que les gotes mullin el cos sobre l’asfalt, com la suor ha entelat la meva vista quan he estimat.