Miquel treballava de nit,
treballava les mentides que havia de dir.
Faules que l’arrossegaven perdut
als cingles dels desitjos cremats.
“No segueixIs aquest camí,
endreça la vida,
sigues pulcre amb tu mateix,
trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.
Si només tingués un instant,
si pogués veure la veritat davant seu:
una gota al palmell de la mà
i tot seria diferent.
Miquel seguia sense dir res,
continuava el seu sender
lluny dels verbs que li feien mal.
Cada nit igual,
de matí el mateix:
una fal·làcia
i el seu posat impassible;
un somriure que ho nega tot.
Mes els llops udolen fort,
els seus crits se senten més lluny que a prop.
Tornarà altre cop,
ho farà ahir, demà.
I tal volta, les banderes cauran,
una a una, sense pal.
