Relat d'Otel·lo

No era Otel·lo,
però podria.


No navegava per sobre de l'escenari,
entre tempestes i aigua vermella.

Més tard que aviat va creure en
les obres caigudes per la pròpia existència.

Si mai hagués premut abans
aquelles paraules tan dolgudes
a cada lloc on va anar.

Si mai mai... hagués pogut pensar
que no dormia; vivia, sentia.

Perquè el dormir és viatjar
per altres camins i per sobre
d'altres rius que no porten
ni l'aigua ni el corrent
de qui creu a la gent i no
creu en si mateix.

Perquè dormir, dormir...
sota la pols de les estrelles
que un dia van brillar
mortes i apagades
en aquells taüts
que no saben si són somnis
o cases de fusta podrida
construïdes per turmentar
dia a dia, nit a nit,
aquelles ànimes que
traïdes per si mateixes
no s'han valorat mai.

No era Otel·lo,
però podria.

Perquè la gelosia és seva
i mata en honor seu
només admirant l'únic culpable
que en l'espill s'assenyala.

Relat de les Rambles

Baixes per les escales
sense voler-les baixar.
L'empenta és tan forta,
la castanya és tan sonada,
que quan et mires els morros
la veus ballar.

No eren petons

era tràfic d'òrgans

i ara te n'has adonat.

No era passió,

era una opereta de les Rambles

que t'oferia a tu

com li servia a un milió:

Un acte sense escena

amb més figurants

que no pas actors.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Ella s'estira a terra,

es fa la ferida i comença a cridar.

Ràpid, una ambulància!

I ara la veus agonitzar,

és la seva última voluntat.

Tot el que digui et matarà:

Res no va existir, 

duia una màscara brillant

i hi vas caure

empès per un gran huracà.

I ara tires la bíblia i trenques l'ampolla.

Xèrif, per què l'has fet declarar?

Relat del teló

Matí, com si fos de nit. La llum em cega. M'ha cegat tota la nit, embriagat del no-res que suposa el buit absolut. Cauen les gotes d'aire, la suor s'ha evaporat, com els missatges constants que queien per no aixecar-se mai més. És la rosada d'un país fred que s'alça calent. Calent en l'oblit per oblidar-ho tot i no recordar el després. Fa mal la fal·làcia final, és l'únic senyal que podia enviar Zeus per arrencar de cop totes les faules rebudes. La vida és un conte, però quan te l'escriuen per riure's de tu no  tanta gràcia com si fos d'algú altre. El cop de teló ha sonat fort a l'escenari. Ningú no es creu el final, però la gent plora. És igual el que hagi passat, massa enganyifes per una història tan poc creïble. 

Ara ja ets lliure, vola alt, vola lluny de la gàbia; no cal que menteixis més.

Relat d'Ate

Se’m fa difícil acceptar que mai no m’has estimat, que sota el cel negre de la nit aquelles llums que projectaves eren dolor d’espines i verí de falsedat. 

Se’m fa una muntanya acceptar Ate dins teu, però cada lletra que hem escrit, cada llibreta plena de versos, és una obra de teatre amb mals actors, un pèssim guió i un final desastrós.
Sonarà el despertador una i trenta mil vegades. Despertarem d'aquest malson que era un somni d'un altre món. Ens cobrirem la faç, la vergonya, la tristor i la ràbia amb el coixí barat que vas comprar per mi. No serviran de res els plors ni els numerets de socors. 
Zero és el número amb el que ens hem amat.

Relat d'actors

És només poesia, són només versos. L'escenari cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se. Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes de la poesia bruta.

Allà, catapultats per la sang del cos esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que esdevenen el seu públic fidel.

Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges. 

Relat de teatre

Canta! Canta i que et sentin de tot arreu! Balla! Balla i que et vegin des de més enllà! Estimar és fer el pallús... tant si ets entre palla com si et rodeges d’animals.

A sobre de l’escenari tothom està de dol. Hi ha un enterrament pagà, d’aquests barats. Ni tan sols han contractat un cantant perquè faci més amè el traspàs. Els actors apareixen a escena demanant ajuda. Veuen el mort i xisclen. Ho fan per ell; però també per ells mateixos. Sembla un altar, però és una tarima. Sembla un cingle, però és el marc per on es mou l’escena. Cauran tots els qui passegin per sobre. Sonarà, aleshores, un soroll sec, que ressonarà per tota la sala, buida, trista, negra.

-Hauria d’haver-hi més gent mirant com ens morim! -Exclama un noi jove mentre un senyor més gran que vell se’l mira sorprès.

-De què et queixes? Ja sabies on anaves quan vas demanar l’extremunció. -Li contesta al mateix temps que es rasca l’esquena. -Si seguim esperant la mort, i no ens toca el nostre torn, em deixaré la pell esquilada.

Una veu interromp la banal conversa entre els actors. És el director. Arriba tard, s’excusa amb tan poca gràcia que ningú no se’l creu. Per justificar el seu retard treu uns papers de la butxaca interior de la seva jaqueta de pana. Estan tan arrugats que li costa més del que es pensava aplanar-los i començar a llegir.

-Nois, he canviat l’escena principal! Ara sí! Això rutllarà! Fixeu-vos amb els canvis. Primer de tot, abans que res, just començar... acabarem!

Relat de Sant Antoni V

Obre la nevera i agafa un iogurt. Se l’endú al costat de la finestra. Des d’allà veu el Teatre Arnau. Menja amb tanta fal·lera que aviat se l’ha acabat. Mira el telèfon. Cap trucada. Torna a la cuina. Agafa una ampolla d’aigua. Se l’emporta al costat de la finestra i s’asseu a la cadira. A poc a poc se la beu tota. No té pressa. Només espera que algú el truqui per telèfon, li enviï un missatge o aparegui per la porta. Però res. L’únic soroll que envolta el seu pis és el dels nens cridant pel carrer, el dels clàxons dels cotxes demanant pas, el de la solitud que no marxa de casa seva.

El teatre és, avui en dia, un edifici vell, abandonat, amb les portes tapiades i que serveix de refugi d’algun rodamón que d'altre. Temps enrere queden les cues que es formaven per gaudir-lo. Homes i dones, amb amics i familiars; tothom esperava ansiós per entrar-hi. Ell també. Eren altres èpoques, cada divendres tornava a casa amb algun regal... un ull morat, el nas amb pols blanca, vomitat per sobre de la camisa, esgarrapades a l’esquena fetes per una dona salvatge... La seva vida es movia com l’aigua a la cassola que bull. Els seus sentiments estaven de rebaixa; els regalava sense importar cap a on anaven. No tenia temps de pensar en les conseqüències de cap dels seus actes. Baralles, orgies, festes de dia i de nit, bronques, feines perdudes, hores inesgotables de lectura solitària entre els arbres de Montjuic. Amb una xeringa viatjava i coneixia els protagonistes de les seves històries preferides. Després dormia, sense necessitat de menjar, ni de beure. Amagant-se entre qualsevol matoll. I quan tornava al món real, feia girar les agulles del rellotge, les posava a on volia i reprenia la disbauxa fins a caure a terra.

Rebre un insult o un cop de puny, a vegades, fa sentir més viu que obtenir menyspreu o ser menystinguts. El Teatre Arnau està abandonat, no se sap si acabarà convertint-se en un basar de grans dimensions o si perdurarà, per sempre més, com un monolític. Mentrestant, ell segueix mirant per la finestra; menjant, bevent, respirant, acabant l’oxigen de qui no té a ningú per estimar.

Relat de sequedat

Atrapats en un cercle polar, els dos amants decideixen tancar els ulls i sortir d’aquell infern glaçat. No es volen donar les mans, no ho volen fer fàcil. La humanitat, de sempre, s’ha instal·lat en un perpetu estadi negatiu de les coses. Si per sobre de tot valorés, qualsevol ésser humà, la positivitat dels actes, de ben segur que no es complicaria tan l’existència. Ara bé, potser aleshores no seríem uns personatges tan excèntrics i les místiques casualitats  desapareixerien.

En tot cas, tornant al moment dramàtic que viuen aquelles dues persones que no poden sortir d’aquell cercle viciós, sentim un sentiment de culpa tan aferrat a la nostra cultura que no ens queda altre remei que plorar i agenollar-nos. Ens quedem en la postura del sumís, suplicant a no se sap qui que faci no se sap què. Ho fem esperant que aquelles dues persones, que ni sabem d’on vénen ni què feien allà, se salvin i aconsegueixen eixir del fred círcol de la rutina.

La decisió dels dos humans la prenen els oients, els lectors, els espectadors. Aquests últims els empenyen fins a fer-se seves les teories d’altres. Tothom, amb força, demana que ho aconsegueixin. Però en tota funció, hi hagi o no actors, personatges, decoració, lectors, públic, o membres externs de la vida en sí, l’autèntica víctima s’asseu en el seu amagatall perdut, dins dels somnis que fugen de la inconsciència. Per a cada paraula, un somni propi menys, i un món oníric, d’altri, més.

Relat de teatres

Plou a la ciutat d'Orleans. La gent camina pels carrers mullats. Els semàfors funcionen amb regularitat, creant aureoles al voltant de les seves llums. El teatre és ple. Els actors viuen la vida sobre l'escenari. Gaudeixen de l'únic moment on poden ser lliures i expressar la seva passió. Ell comença un monòleg que durarà poc...

-Preciosa, ahir vaig tenir moments complicats... tres infarts provocats per la teva bellesa sensorial. Quan érem els dos en aquell petit lavabo, vivint aquell moment casolà, la meva mà volia tocar-te i acariciar-te. Despullar-te suaument i recolzar el meu cos amb el teu. Però vaig recordar la teva llegenda i l'avís del Savi del Nord: "No t'hi acostis o acabaràs amb les mans roent". Minuts més tard, en veure't recollir el meu cor a terra, estaves d'esquenes, i jo ja em veia al purgatori. No vaig ni adonar-me que em faltava un òrgan. Només notava el cos calent. El pitjor va succeir quan a mitja tarda et vaig trobar de cara, a un pam de distància, pujant les escales. Encara no sé com no vaig pecar. Jesús deuria estar al meu costat, aconsellant-me que no ho fes. Però t'asseguro que aquesta nit no hi era. I cada cop que m'ha tornat a passar, no m'he pogut estar d'agafar-te la nuca i prémer els teus llavis contra els meus.

Quan ell cau a terra, vermells i blaus apareixen a escena. El públic aplaudeix l'entrada del comissari. Porta una gavardina i un bloc de notes, trets característics de tot investigador. En uns minuts ja ha organitzat un interrogatori. Fuma la seva pipa tirant el fum a la cara de la dona, a qui li ploren els ulls. Ell ho veu, des de l'altre sala, i crida. Però ningú sent res. És un crit mut. Satanàs ja fa estona que se l'ha endut cap al centre de la terra. Serà castigat. Rebrà el que es mereix. Mentrestant el seu cos restarà immòbil esperant que vinguin els forenses. 

Ella, en canvi, prega perquè baixi un àngel i la salvi, però l'inspector li treu la idea del cap: "Nena, l'únic àngel de la sala ets tu, no em miris amb aquests ullets si no vols que t'acusin d'haver realitzat dos homicidis en un mateix dia. Vas vestida com una assassina. No dissimulis. Ningú et creurà, ni tan sols els cecs no sabrien notar el frenesí enganxat als teus llavis".