És només poesia, són només versos. L'escenari
cau i el plom rebenta. No hi ha fusta que suporti el pes d'un actor morint-se.
Però el personatge canta, brilla, il·lumina. I en aquell últim vers, just abans
de les tardorenques fulles d'hivern, algú s'atreveix a qüestionar les hores moribundes
de la poesia bruta.
Allà, catapultats per la sang del cos
esberlat, la ferida oberta ja no raja ni un vers, ni una paraula. Boca seca i
pols abatut. Els diaris en parlen, titulars a color. Fotos amb marcs i vores
recarregades. Ell és mort. Ha mort altra vegada, com tantes. I demà, quan
s'alci el teló, altre cop esdevindrà ell la paraula. Quan la calor li agafi el
cos, la pell esdevindrà mig bruna, mig clara, robadora d'ànimes finestrals que
esdevenen el seu públic fidel.
Entrades esgotades, entrades esgotades. El vailet
anuncia una nit més l'èxit rotund dels actors que abandonen llurs vides, per
unes hores, amb l'únic objectiu de batre el combat humà diari, la rotund i
esgarrifosa pugna entre el cor i la ment, la sang i el seny, el raonament i el
fang: El fang que trepitgen els actors a cada moment, cada segle, amb la seva
immortalitat adquirida a través de les veus dels seus personatges.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada