Seia a l’última fila del vagó: sol, solitari, tranquil. Sense cap més
companyia que la dama blanca que feia tant de temps que havia marxat amb un cop
de brisa. Com un passatger més, sense bitllet, ella fumava una cigarreta feta
amb paper de plata i farigola. No gosava dir res, no parlava per no molestar el
seu company de viatge, el seu fidel gos que la seguia allà on ella anava.
Podré perdre’t pel camí? Podré perdre la meva vida? Ell es feia aquestes
preguntes, i se les feia en veu alta, precisament, perquè ella les sentís.
No cridis, pensava ella, no cridis que no et sent ningú. Quines ganes de
cridar quan no és necessari.
Túnels foscos abans de sortir a trobar els camps de les rodalies. Els
vagons eren còmodes, agradables, era fàcil sentir-se a gust llegint, dormint o,
fins i tot, qui sap, fent l’amor amb alguna altra passatgera que sentís el cos
cremar dels peus a les mans. Però res era així. Ell restava sol, amb el seu
llibre a la mà. Passava les pàgines amb tranquil·litat, a vegades mullant-se
els dits amb els llavis humits. Un fet que neguitejava la seva amiga blanca. No
negaràs que és un acte fastigós? El llibre és ple de pols, mira quina negror ha
agafat, és ple de bacteris! Quin porc!
En pàgines grogues el vaixell partia a primera hora del matí. Barcelona,
any 1995. El capità Suifert rondava els quaranta anys, tenia barba blanca i
coixejava per culpa d’una caiguda inoportuna en la seva infantesa. Se li havia
quedat el peu enganxat entre el moll i un vaixell que atracava. Gairebé li
tallen. Des d’aleshores havia adquirit un passeig més típic dels pirates de
segles passats que no pas el d’un professional del mar del segle vint. A la
coberta hi havia un parell de mariners que es miraven el seu cap. Els riures
sempre eren dissimulats, presents i successius, però inexistents per qui els
hauria d’haver sentit. Els dos joves treballadors van acabar les seves burles i
es posaren a faenar, que en deien ells. I entre tanta feina com en tenien, no van
veure una nova companya que ajudava el capità a traçar la ruta.
Pàgines grogues esmorteïdes, llunyanes. Pàgines plenes d’una pols que es
neteja quan es llegeixen. Pàgines inexistents que apareixen quan obres les
solapes. Històries que s’acaben quan arriba el punt i final.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada