He escrit aquest conte anant marxa enrere des de casa meva a l'institut. Cada pas que donava era en fals. No sabia què tenia al meu darrere, però podia pujar al metro sense problemes i d'esquenes. No topava amb ningú perquè tothom sabia on jo anava. És el que passa quan viatges sempre a la mateixa hora i acompanyat de la mateixa gent. A quarts de set, les mateixes cares dormides dibuixen els mateixos ulls endormiscats. Però jo avui no els veia. Anava d'esquenes i m'he quedat mirant la porta del metro mentre anaven passant les parades. Per sort el viatge és curt. Dic per sort perquè al meu costat hi havia la mateixa noia que cada mateix dia em mira amb el mateix somriure. Mirar amb un somriure. Hi ha res més proper a anar marxa enrere? Sí. Dir-se adéu sempre esperant que sigui demà i poder tornar a veure'ns a la mateixa hora i al mateix lloc.
El comiat d'avui ha estat diferent. No sé ni si arribava a casa o en sortia. Però estava segur que la tornava a veure una i una altra vegada, al meu costat, la mascareta posada i aquells rínxols despentinats que m'han fet embogir.
Demà hi tornaré, crec. Però no marxa enrere. Demà hi aniré de cara. O hi tornaré de cara. Perquè encara no he decidit si hi haig d'anar o hi de tornar. Mes el que tinc clar és que amb ella em vull trobar. Dissimuladament. Perquè jo soc molt tímid. I no dic mai res a ningú. Em costa expressar-me, diu la meva tutora. Qui sap, el món és tan difícil allí a fora. Per vosaltres és molt senzill trobar-vos, saludar-vos, riure. Encara que jo vulgui, no ho puc fer. No em surt. Deu ser això el que em captiva d'ella, que en poques parades de metro ens trobem junts, no em sento violentat, la timidesa ens acompanya i ningú em força a parlar ni a dir res.
Montbau, Mundet, Valldaura... És tan rar el vostre món, que quan trobo algú del meu, me n'enamoro fins al moll de l'ós.
