Deien que era un home ordenat, organitzat. Controlava gairebé tot el que passava en aquell despatx. En un mur, no molt alt, però sí molt allargat, col·locava una innumerable quantitat de papers amb tot d'anotacions a cada un d'ells. Era el controlador en persona. Però, a ulls del nen que passejava per l'oficina, era un presoner més. Veia com marcava unes ratlles sobre els dies del seu calendari. Cada matí, quan arribava a la feina... ratlla. Els mobles eren les reixes. Els caps eren els agutzils. No veia mai la llum des de la seva taula. Al marxar, fitxava, al entrar, també. A dins, no sentia l'aire exterior. No parlava amb ningú. No era feliç.
El nen a vegades es passejava pel seu costat; ho feia sense sentir la por que regnava en aquell ambient. Era tan innocent que no podia sentir la tensió que es respirava.
Un dels dos semblava el gran, l'altre el petit. Un dels dos semblava el lliure, l'altre l'esclau. A ulls dels més grans, aquell nen el destorbava. A ulls dels cecs, aquell nen el salvava.
