Relat de l'avió

El motor no té força.

Com si li haguessin robat la benzina.
Com si li posessin pedres sota les rodes.
Com si se li dobleguessin les ales.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira.

El pilot sua i s'encomana a la sort,
El pilot ho intenta,
una vegada i una altra.
No és qüestió de tècnica ni d'esforç.
És igual si la gent l'anima
o el públic crida encoratjant-lo.
No s'enlaira.
Circula per la pista.
Però no s'enlaira.

El pilot desitja que les rodes
es desenganxin del terra
o s'aturin per sempre.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira
ni s'estavella.

Relat del transitiu

Estimat, has vist com parlen les pedres? No ho has vist? Ho sé, no parlen, però ho has vist? No ho crec, el silenci és part d’elles. Si les haguessis vist, et plorarien els ulls. Em preguntes per què? De veritat? Tu, que pensaves que havies viscut quelcom especial. Tu, que pensaves que havies tocat el cel. Tu, que ploraves més que Déu el dia del Judici Final… em preguntes per què mentre li agafes la mà i te l’endús a un racó?
Deixa que les pedres et posin al seu lloc. No tots els verbs són transitius, no tots els subjectes han d’anar acompanyats. No totes les estrelles tenen adjectius. No tot el que dius és veritat.
Ara és quan aprens que, per tu, oblidar és un verb com qualsevol altre, fins i tot com estimar i odiar.

Relat de les pedres

Siddharta s'havia aturat a mig camí. Desesperat per no trobar el seu arbre, va decidir fer una petita pausa per beure a galet. Però no hi havia aigua, ni font, ni res. Només la pols del camí, que s'aixecava a cada cop de vent. Sense poder-se refugiar de la tempesta solar, per falta d'arbres, va estirar-se a terra i va recordar les paraules del vell comerciant, aquell que se li va aparèixer quan ell era tan sols un nen.

Eren altres temps, ell jugava amb unes pedres sota la casa del seu pare. Davant seu una ombra es va fer gran. Era un senyor sense dents que se li acostava per dir-li que deixés de jugar. "Nen, si et trec les pedres, t'enfadaràs?". El petit Siddharta va contestar-li afirmativament movent el cap. "Doncs si te les treus tu t'enfadaràs molt més".

Relat de la pedra a la mà

Maragall picant de mans, 

Riba guitarra estança,

no hi ha més horitzó sota la pluja que

trobar-se de cara amb tu mateix.

Desencadenat, balla als passadissos del tren. Il·luminat per quatre raigs de llum que Déu no ha pogut ocultar. La música corre per les seves veus, la sang cata els seus llavis. Aviat arribarà el moment d’aturar-se, de baixar. Sapere Aude!

Els seus veïns de seient se’l miren amb el neguit de qui viu amb un foll de mitjanit.

Tornarà a sonar la campana d’argent? L’apuntador ja no està per l’obra, unes cames esveltes i seductores s’enduen els seus ulls per sempre més. Quan durarà l’eternitat? Durarà el túnel d’una estació a una altra, s’acabarà just quan el sol t’encengui i hagis de cridar altre cop: “la mort ens salva!”.

No ploris aquesta nit,

creep ben fort en el record

i la goma d’esborrar.

Desencantat, suprimeix totes les lletres que cauen per terra, són lletres de cartró, es mullen, s’embruten, es trenquen i, amb un cop de brisa, volen porta enllà. Tanca el pany, demana perdó, jau i estigues en silenci. Observa el dolor del temps, admira el posat in aeternum. Les musses no envelleixen, ni el seu somriure de deessa, que s’endú el so perfecte de la desesperació. No cal cap ànima  arrossegant-se, ni ningú especial que ens condueixi pel camí de l’errant. 

Tot el que el cel va voler i no va poder.

Relat de rocs

Des de dalt del núvol clama els seus llorers. Des de dalt de tot no veu que viu sota de terra. L'autopista és pels guanyadors, els perdedors seguiran asseguts al sofà ennuvolat. En una caixa groga es refugien els que no saben conduir, en un terra ple de fantasies podrides parlen dels altres com si fossin éssers de segona.

I davallant entre el fangar, una mà s'alça per clamar justícia. No cal que cridis, li diran els més escèptics, no protestis; res et servirà. La línia és tan fina que, si no tens amics, si no tens qui et cuidi, no pots alçar-te ni caminar entre la grogor de les celebritats.

El riu és sec i podem tornar altre cop a caminar per sobre de les roques, allà al fons es veu el mar, si baixem corrents ens podrem abraçar entre els arbustos del costat del pinar. Fa tant de temps que esperes que t'ho demani, fa tanta estona que desitges que ho escrigui, que no saps si la lectura és part de la teva vida, part dels teus somnis. I cavalques una i altra vegada entre pensaments obscurs. Ho fas perquè ets part dels guanyadors que últimament només fan que perdre. Les roques porten escriptures, ningú les llegirà. Podem gravar-hi els nostres noms o reivindicar el que creiem. Aquesta nit tornarem a pintar cada un d'aquells rocs de la desembocadura. Quan vingui l'aigua no podran veure res del que ens ha fet viure. Ells seguiran morts mirant l'aigua com un mirall. Miraran el riu per veure's els rostres i somriure falsament. L'eternitat serà pels creients. Ens submergirem en un acte impur i innecessari. No cridarem fort ni farem bullir l'olla. Simplement posarem tinta sobre el vòmit i la sang. Quan tot plegat s'hagi inundat, quan no quedi més que l'aigua que tan anhelen, aleshores es veuran ofegats pels seus rostres. Nosaltres farà temps que haurem mort besant-nos sota de l'aigua, on les escriptures són sagrades i no necessiten qui les beneeixi.

Potser demà, només potser, el riu es tornarà a assecar i la gent ja no voldrà l'aigua on emmirallar-se. Serà l'hora, qui sap, de les nostres pedres. Temps més tard prendran vida i viuran, com deia aquell, tota l'eternitat.