El color de la castanya, el marró, esdevé present quan la
tardor omple les nostres cases. És aleshores quan bla bla bla... i tot això que
volen que diguis un i un altre cop, allò de les fulles que cauen, soles, i que
el vent se les endú, sol, i que el fred comença a calar en els cossos, i
l'escalfor de la llar de foc abans de l'hivern i bla bla bla. Però no, no ho
faràs. No escriuràs aquelles lletres caduques, sinó que aturaràs el temps i
t'imaginaràs alguna cosa que no sigui real, sense voler que sigui, o sí, però
esperant que esdevingui, si més no, dins del teu imaginari; que t'exciti, que
et provoqui, que et posi tan calent que hagis de dutxar-te amb aigua freda.
Aquell precís moment en el que descobries que podies donar-li un cop al rellotge
i detenir les agulles, veure com tothom s'aturava i tu caminaves. T'apropaves a
la musa que rondava els teus carrers i oloraves el seu coll.
Sense el seu permís seria violació, fóra ultratjar la seva
falsa candidesa. Tot és ara. Li agafes la mà i esdevé moviment, ella també. Només dos
cossos movent-se en tot l'univers. La resta de les coses, les persones, els
animals.... tot tan estàtic com les pedres mil·lenàries del teu pedestal.
Suaument li treus la roba, peça a peça, sense
pressa. Besant-li l'òvul de la seva orella, recollint-li el cabell per poder
acariciar-li la pell. Sense cap més teixit que la seva cuirassa. El seu pit sobre
la teva boca; els teus llavis acariciant el seu mugró. Cos contra cos, paret de
repòs. No hi ha límit per les mans ni per les llengües.
A la foscor de la nit, se suma la lluna per il·luminar
l'escena carnívora. Les dents plenes de sang, els llavis mossegats, la pell
esquinçada. El blanc del teatre real és tant vermell com la vida fictícia que
s'amaga dins de les seves ments. Es devoren l'un a l'altre, cridant, gemegant. No
els hi importa ser més morts que vius. Ni morir per viure. Aquell llarg bes és
el xiscle del difunts, és l'orgasme dels amants, que viuen en un imaginari tan autèntic
com prohibitiu.
