Després de 67 anys junts, sense gairebé no dir-se res, ni tan sols a l'hora de sopar, en Wilfred i la Winnie van morir agafats de la mà. Aquell dia, com tants d'altres, ell es va llevar al sofà, que era on dormia des de feia més de trenta anys. Ella, en canvi, va llevar-se al llit de l'habitació annexa a la llibreria. La seva gran casa era un laberint per on ells dos caminaven i, gairebé mai, no es trobaven.
Els veïns que els coneixien no els havien vist mai donar-se un bes a la boca. Es deien pel nom i les paraules que s'intercanviaven eren tan poques que, molts cops, preferien usar sons i gestos per comunicar-se. Ella cuinava, ell arreglava el jardí. Ella llegia, ell mirava la televisió. Ella donava de menjar als peixos que tenien en un aquari, ell treia a passejar el Murfus II, el gos fill del Murfus I, que s'havia mort anys enrere.
Després de 67 anys junts, sense voler, en Wilfred va trobar unes cartes de la Winnie. Eren unes missives que s'intercanviava amb un conegut quan eren joves. Les lletres estaven escrites amb passió, les converses eren pujades de to. El cor d'en Wilfred se'n va ressentir. Es va sentir traït. Curiosament, després de tants anys de no dir res a la seva dona, aquell dia li va voler dir de tot. Va caminar tant ràpid com va poder per dins d'aquella gran mansió. Va mirar-la directament als ulls, com no havia fet mai. La va insultar i va provar de donar-li un cop de puny. Va tenir tan mala sort que va errar el cop. Es va fer mal. Ella va agafar-li la mà. Estaven molt nerviosos, massa nerviosos. El cor d'ell es va aturar. El d'ella també. Van morir agafats de la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada