-No trobes a faltar les nostres converses? -Li pregunta amb veu tremolosa.
-No ho sé. No n'estic segura. -Li contesta sense dubtar.
Sota l'atenta mirada de les estrelles, els dos animalons es miren per última vegada. Ells no ho saben, però en qüestió de minuts una forta ventada apareixerà i se'ls endurà d'aquell arbre en el que parlen. Aquí, sobre una de les branques més dèbils, han mantingut converses tan banals que els van semblar del tot importants.
-Ho eren, segurament. -Interromp la narrativa un dels ocells.
-Ho eren? Eren banals? -Pregunta l'altra au.
-No, no. No eren banals, eren importants. O això semblava, quan les teníem.
-I ara? Què creus? Eren importants o només ho semblaven aleshores?
-No ho sé. No n'estic segura.
Els dos noten com una suau brisa creix per sota les ales. És el preàmbul de la gran llevantada. Intenten agafar-se a la branca. No es diuen res. Només es miren. El canvi de temps ho canvia tot. Muda les persones a un estat més natural. Muta els animals a un estadi més personal.
D'una direcció a l'altra en pocs segons. D'una intensitat lleu a un gran vendaval. S'acaba aviat tot plegat. Altres arbres acolliran les aus, que amb total normalitat recordaran el passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada