Després de fer un llarg sospir; diu: "D'acord, tiro la tovallola". El Jan tanca l'ordinador i marxa de casa seva. No mira per la finestra, no mira al seu voltant. Marxa ell sol. "Per què no ho hauria de fer?" es pregunta quan creua el carrer.
No s'ha cansat, però no vol molestar. Segur que l'ocell que el venia a rebre cada dia deu parar a algun altre niu. "És un ocell, ha de ser lliure! Ho haig de respectar" es repeteix mentre trepitja els característics panots de la ciutat. "Són flors?" Es qüestiona.
De lluny es mira l'edifici on viu. S'ha deixat la finestra oberta. No sap si tornar i tancar-la. Es queda dubitatiu i, per culpa de la distracció, ensopega amb un home. "No mires per on camines?" li espatega. Ell no sent el que li pregunta. L'única qüestió que té al cap és si cal tornar a casa o no. Decideix que no escull res. Tria no triar. Té clar que l'ocell ja no vindrà més per aquella finestra, i tampoc té ganes que se li col·lin altres aus.
"Els animals voladors sempre van més enllà. Són tan lliures... la seva llibertat és el seu encant! Si ara paren a d'altres finestres, faran feliç a una altra gent". -Pensa això, com pensa tantes altres coses, sense estar segur del que pensa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada