El problema més gran de la missatgeria a l'època feudal era la incertesa del final de connexió. Si dues persones usaven el tradicional enviament de missives, a través d'ocells ensinistrats, les seves cartes arribaven més aviat que no pas amb el trasllat a peu. En canvi, quan es realitzava a cavall hi havia un fort paral·lelisme. Clar que per terra era més fàcil que la carta es perdés o que algun bandit interceptés el carregament, enduent-se, sense voler, unes cartes que de ben segur poc li interessarien.
Així, els ocells eren més fiables que no pas les persones. Imagineu-vos un carter de fa molts anys, sobre el cavall, anant d'un castell a un altre, aturant-se a totes les tasques del camí. Penseu que la carta arribava sempre a la destinació? Hi havia molts números que aquell paper tacat de tinta acabés usant-se de sotacopa o de diana pels concursos de fletxes. Ara bé, tot i la fiabilitat del mètode, aquest no era infalible. Caçadors que erraven el tret i feien caure l'ocell, animals desnodrits que no arribaven a la fi del camí, aus rebels que marxàven a conèixer tórtores, etc. I doncs? Què passava quan de cop i volta es tallava la comunicació? Ho tornàven a intentar? Molts cops sí, però clar, l'home, per naturalesa, dubta. I els dubtes molts cops s'imposen. I si el receptor ha rebut el missatge i no vol contestar? Guerres entre diferents estats, divorcis portats a terme, excussions letals al mig de la plaça del poble, herències cancel·lades, famílies destrossades...
Cada cop que cau un ocell, el caos s'apodera del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada