divendres, 25 de novembre de 2022

Relat de l'avió

 El motor no té força.

Com si li haguessin robat la benzina.
Com si li posessin pedres sota les rodes.
Com si se li dobleguessin les ales.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira.

El pilot sua i s'encomana a la sort,
El pilot ho intenta,
una vegada i una altra.
No és qüestió de tècnica ni d'esforç.
És igual si la gent l'anima
o el públic crida encoratjant-lo.
No s'enlaira.
Circula per la pista.
Però no s'enlaira.

El pilot desitja que les rodes
es desenganxin del terra
o s'aturin per sempre.

L'avió ho prova,
però no s'enlaira
ni s'estavella.

dijous, 24 de novembre de 2022

Relat de matí

Com cada matí,

m'espera allà asseguda

amb l'esmorzar a la mà

i la mirada absorbida

per un horitzó llunyà

que li van robar

d'una altra vida.


Què esperes, petita donzella?

El teu salvador

o l'encarregat del bar?

Què desitges, petita doneta?

L'escombriaire que et faci fora

o els blavets amb la seva mala folla?


La teva tenacitat i constància

em creen esperances

cada matí, cada dia:

M'apropo cafè en mà

i marxo amb la fe trencada

en una normalitat

que només és normal

en una societat fatal.

dilluns, 14 de novembre de 2022

Relat del monstre

Jo soc un monstre. Un monstre cruel. Déu ho sap i no em pot ajudar. Jo ho sé i, com ho sé, soc un monstre. Perquè la diferència entre un monstre i algú que s'equivoca és que el monstre sap que ho és i, així i tot, continua obrant com el monstre que és.

M'agradaria dir que no soc un monstre. M'agradaria pensar que hi ha quelcom en mi que em fa diferent, però em fa igual que a la resta. Algú que té consciència i no actua amb el mal per dins, però no és així. Ni Déu ni l'Àngel negre han provat mai d'ajudar-me. Tot el contrari: riuen, viuen feliços, soc part del seu joc i soc el monstre que ells no han pogut ser. M'adoren i es desviuen per veure'm embogir.

A vegades penso que ser un monstre no és tan dolent. És només una forma de viure. Potser l'altra gent, aquella gent que no es creu un monstre, viuen enganyats i la seva vida -al revés que la meva- és -per mi- la vida d'un monstre.

dimarts, 8 de novembre de 2022

Relat d'Otel·lo

No era Otel·lo,
però podria.


No navegava per sobre de l'escenari,
entre tempestes i aigua vermella.

Més tard que aviat va creure en
les obres caigudes per la pròpia existència.

Si mai hagués premut abans
aquelles paraules tan dolgudes
a cada lloc on va anar.

Si mai mai... hagués pogut pensar
que no dormia; vivia, sentia.

Perquè el dormir és viatjar
per altres camins i per sobre
d'altres rius que no porten
ni l'aigua ni el corrent
de qui creu a la gent i no
creu en si mateix.

Perquè dormir, dormir...
sota la pols de les estrelles
que un dia van brillar
mortes i apagades
en aquells taüts
que no saben si són somnis
o cases de fusta podrida
construïdes per turmentar
dia a dia, nit a nit,
aquelles ànimes que
traïdes per si mateixes
no s'han valorat mai.

No era Otel·lo,
però podria.

Perquè la gelosia és seva
i mata en honor seu
només admirant l'únic culpable
que en l'espill s'assenyala.