Relat que va tard

És tard, altre cop és tard.

No sé l'hora que és, però
tot va tard.

El tren que esperava,
amb el seu xiulet de redempció;
la maleta ratllada,
estripada amb el frec a frec del meu despit;
el llibre que llegia,
curull de lament i oracions de destrucció;
la beguda de melancolia,
servida amb un aire que ofega en el buit.

Passaran les hores
passaran els anys;
endavant o endarrere,
com dues fulles de navalla
verdes, lorquianes,
embogides d'odi i de ràbia.

S'esborraran les paraules
i el silenci serà nostre,
a base de patacades, femtes, vòmits i desgràcies.
Tornaran els mots,
i emmudirem a La llum subterrània
sense saber ni l'hora ni el dia
ni qui ets tu, ni qui soc jo
evaporats l’un de l’altre
per l’escalfor de la fúria salvatge.

I és que és igual si és de matí o tarda,
capvespre o migdia.
No importa si les fulles són a terra,
marrons, resseques i esgotades;
o si pengen dalt de l'arbre,
verdes, fortes i vives.

Sempre és massa tard
i és tan trist que cada dia sigui massa tard…

Relat dels esgarriats

A vegades el forat és tan profund que el rock que sospiren els ofecs es converteixen en òpera per gent dormint. No et llevis, continua oriünda. No respiris, segueix volant.
Tot sovint només les gotes de l'elixir em porten la marxa de la guitarra. Quins somnis esberlats, semblen tots esgarriats.

No soc ningú. No firmarà ningú. No demaneu per ningú.

És com un plat daurat caient de l'àtic. No l'aturis, deixa que es trenqui. És com el teu cor romput en tants trossos com mentides m'has dit. No el reparis, deixa que es curi.
Així, sota d'un arbre, fumaré l'última cigarreta en honor a la por de la C. Per cada calada, fes una mamada.