Al carrer de baix sempre recollien la merda amb guants. Nosaltres ens ho miràvem encuriosits. Sèiem al voral a parlar de les nostres coses i apreníem una vida que no era la nostra. Els veïns sortien amb els seus luxosos cotxes, les noies vestien Dior i els nois lluïen Breitling. Quan ens cansàvem de sentir els mateixos rotllos repetitius plens de bitllets i pompositats, ens escapàvem i jèiem sobre l’humida gespa. Somniàvem en sortir d’aquella gran cagarada podrida de diners. Vam aprendre a veure les estrelles com si les poguéssim tocar. Alçàvem els braços convençuts que podíem fer allò i molt més, perquè ens teníem l’un a l’altre, i ens sobrava la resta.
Un dia ens van explicar, per diferents camins, per diferents llavis, que els nostres cors estaven podrits, que no podíem respirar el mateix aire que els altres, que no podíem escoltar les mateixes fastigoses mentides, que tot allò que tothom trobava normal era una farsa. Van disparar just on feia mal. I les nits van ser més negres. I els forats més grans. I aquelles estrelles ja no lluïen tant com abans, sinó que el negre de l’univers ens absorbia amb una força descomunal. I per cada “i” que afegíem els corcs entraven més a dins nostre. Per cada pensament un forat més gros ens destrossava per dins.
De lluny sonaven les guitarres, de prop sentíem por. Cada un de nosaltres al seu ritme, cada un de forma diferent, però tot el que enviàvem al més enllà tornava carregat de verí. Les veus de sempre ens deien que érem bones persones, que no volíem fer mal a ningú, mes les armes les teníem carregades. A cada paraula nostre una llàgrima d’algú que estimàvem. A cada gest, una cara trista. No portàvem cap creu, no ens calia, teníem molt més que un càstig, devíem una carrega feixuga.
Quan un no té aire, quan li han pres allò que necessita en aquell instant, entén com se sent la gent dels forats, la que viu en aquell tros d’espai que mai ningú no visita. Però quan un no té aire ja és massa tard per entendre res dels que viuen sota la negror absoluta.
