Relat de la ciutat

Em crema la ciutat,

tota plena de músculs,

em crema la ciutat

on han tancat les llibreries.

Foc a l’asfalt dels regidors pudents,

sota l’ombra de pisos buits

i cors plens de dolor i sofriment.

Han matat l’extensa alegria

d’aquells bancs de migdia compartits

entre coloms i avis contents.

No tornaran aquells bars

de cigaló i olives,

mentre creixin hotels arran

de places buides i cotxes cars.

No tornaran els poetes a la melodia

d’odes antigues i noves,

mentre segueixin fent fora veïns

de tota la vida.

Em crema la ciutat i em descalço

per cremar-me amb ella,

sento l’ardent plaer de la tortura

d’un ésser abandonat sota la rella. 

Relat de Maó

Que Déu em perdoni si marxo de viatge a London o si, per ventura, se'm passa pel cap anar un cap de setmana en tren per la costa d'Euskal Herria. No sabria dir si el Santíssim em castigaria si passegés la Creu de Milano a Napoli, llegint Le Monde i no pas l'Osservatore Romano. Satanàs potser em reclutaria pel seu exèrcit si votés el Sinn Fein o el Front National.

Tot això no ho dic en va. Sé de què parlo. Ho he sentit a dir molt sovint, més del que es diuen moltes coses. Si repeteixes més de cent vegades Podemos et quedes cec i se't cau la llengua a trossos.

Ho dic pensant en moltes coses i res en concret. Algun dia tornaré a llegir Der Steppenwolf i cavaré la meva pròpia tomba. Fins aleshores, quedarem enganxats de cara al llibre escoltant les pedres com roden.  

Relat de farts

Ni putes plenes de bótox, ni galants sense cor, ni homes invisibles que no saben ni parlar, ni cavalls de Troia, ni bicis sense rodes, ni històries camuflades, ni tan sols pol·ligoners barats que es disfressen d'intel·lectuals per impressionar els que no saben llegir.

Els núvols han tornat a la ciutat. Plou sobre terres mullats plens de propaganda electoral. Cares amigables, somrients, que s'amaguen ara entre tolls d'aigua pudent. Ha tornat tot al seu lloc. La carronya propagandística serveix al rodamón per tapar-se del fred nocturn. Les cartolines d'anuncis solapats es converteixen en taps pel clavagueram. L'aigua s'estanca i es podreix. La societat viu bruta i, sense sol ni llum, els habitants surten al carrer observant les mentides del passat. Ni felicitat ni futur. ni esperança ni desig. Després del mateix de sempre, esdevé el de sempre, més del mateix.

Què ha de fer ara la ciutadania? Seguir escoltant? Continuar empassant? Estem farts -crida l'orador celestial amb veu irritada per acabar el seu discurs- de seguir sent la meuca de calces baixades. Estem farts de menjar de les vostres sobres. Estem farts, però seguim donant-vos confiança. Qui sap si ens mereixem tot el que ens passa...