Relat del pacte

Si fem un pacte
que sigui just;
ni teu ni meu,
que l’altra mort
s’endú el que vol
i, a vol curt,
sempre perdrà
l’esperança
de caure sobre
l’arena molla,
allà, a la platja.

Si recollim
la nostra sorra
que sigui dura,
que ens marqui dur
i roig l’esquena
de tant besar-te
amb toves llàgrimes
que no vas dar-me.

Si rompem hores
que siguin lleus
de dia i blanques,
que Negra Nit
ens custodia
de la mirada
furtiva i
molt envejosa
del trist desig
que courà sobre
l’home grisenc
que no frueix
del fort plaer
de la llum ferma
d’aquesta lluna
cercant adés
il·luminar-me.

Relat del podrit

La carn es podreix, sí. Adquireix aquell tuf insuportable: tapa't el nas.
Tapa't els ulls, els tindràs tancats com a ell li han deixat els seus.
Parpelles a baix, pestanyes replegades. Cloure és un acte de valentia, però involuntari.
Voluntari és quan un vol, però la mort no la vol ni el suïcida. S'evadeix de la vida com l'aire fuig del buit.

Aquella pell arrugada, plena de cucs que devoren. Un àpat sempre delicat el que se serveix entre fustes en la foscor.

No m'hi invitis. No hi vull anar.
Hi anirem plegats, agafats de la mà. Serem ànimes que s'allunyen del físic i del present:
Tronc viu de roure, amb el verdet que creix quan la humitat hi ajuda. Temps que és d'ara, mes de la primavera ets, ni d'abans ni de després.

Aviat la serra talla el bosc. Són ossos humans o d'animals. Quan ens comportem com a tals ens talen les esperances. Desig de mi. De notar-me com qui jau sobre fulles perennes en l'eternitat. Com qui riu i plora sota el degoteig incessant de la pluja anhelada.

Soc moll. Moll de l'os. Amarat de cap a peus. He plorat per tu el que la mort no plora pels altres.

Relat dels anys

Han passat els anys,

com qui passa un carrer rere l’altre.

Seus abatuda, trista,

sense més tu que tu mateixa.

Les teves perfeccions se t’han menjat

aviat, de pressa,

mentre pensaves que a tu no et passaria.

Però la soledat és teva

perquè no dus altres ulleres

que les de pregunta que et faria.

Per què no has gaudit del que tenies?

Per què has oblidat com fruir dels teus sense manies?

Per què no has aprofitat més enllà dels desitjos que volies?

L’obsessió, com un corcó, que abat

de fusta el cor

i de salnitre el dolor, és teva…

i ja no és de ningú.

Relat de l'udol

Miquel treballava de nit, 

treballava les mentides que havia de dir. 

Faules que l’arrossegaven perdut

als cingles dels desitjos cremats. 

“No segueixIs aquest camí, 

endreça la vida, 

sigues pulcre amb tu mateix,

trenca el teu passat ple de merda i de traïció”.

Si només tingués un instant,

si pogués veure la veritat davant seu:

una gota al palmell de la mà

i tot seria diferent. 

Miquel seguia sense dir res,

continuava el seu sender

lluny dels verbs que li feien mal. 

Cada nit igual, 

de matí el mateix:

una fal·làcia 

i el seu posat impassible;

un somriure que ho nega tot.

Mes els llops udolen fort,

els seus crits se senten més lluny que a prop.

Tornarà altre cop, 

ho farà ahir, demà.

I tal volta, les banderes cauran,

una a una, sense pal.

Relat de la deessa

Petita deessa que vas il·luminar-me, a hores d'ara ja no deus recordar ni qui sóc. Les Llums passeu pels camins de les muntanyes i traieu a tothom de la foscor; però un cop heu passat i la brisa torna a la calma, tot resta altra vegada on era. 

M'alegro de pensar que segueixes somrient a la vida. A les nimfes els hi agradaria disfressar-se de tu, mes mai no podran arribar ni a imitar-te. Provaran de tocar amb arpes i jeure al costat meu amb encanteris i raïms espirituals; però el cert és que aquella encesa restarà per sempre més amb mi; perquè era tant allò teu que era meu, que sovint et creia un mirall de la meva mirada.

A vegades les gotes neixen el mateix dia i, per desgràcia, no es troben fins que estan al mar. Estic segur que ja no voldràs tornar mai més a aquell riu que portava a un destí plegats, oh deessa; ho sé i contra voluntat estic segur que per tu serà millor així... Però costa tant pensar en les divinitats que m'han tocat sense voler-les tornar a tocar... que a vegades maleeixo el destí que em va separar de tu en caure com a gota aliena.

T'escric aquesta carta perquè a l'eternitat passen els mots, mentre que els records deixen de ser-ho quan un els oblida. Aviat m'oblidaràs, oblidaràs el pastor i el ramat, oblidaràs el camí per on has passat, i quan ho facis il·luminaràs tant el món que els humans, des de molt lluny, no podrem fer res més que gaudir en silenci de l'espectacle d’una l'estrella brillant al mig del cel. 

No importa si el caminant ara camina sol o no, importa que quan miri el cel veurà encara aquella llum que només donen les mirades tendres i salvatges, les essències pures, d'una deessa que sempre serà única. L'única estrella. 

Relat de l'escut

Li deien escut i semblava un miratge,

es creien els protegits i queien com salvatges.

Si la defensa és una arma mullada

sovint t'ataca la marinada.

No esperis que la brisa

et pentini de nit i de dia,

ni que arribi la veu a l’albada,

el missatge és silenci, és mort,

és tot el que no desitjaves.

I continuaràs mirant les estrelles

com si elles, tan lluny,

allarguessin la mà; fossin teves,
fossin seves, s’unissin en la mirada.